divendres, 26 de desembre de 2008

Una cantiga gallega per a Joan Miró

Aquest dia de Nadal que acabem de passar ha fet vint-i-cinc anys de la mort de Joan Miró, i podem recordar-lo amb un poema de Celso Emilio Ferreiro, titulat “Cantiga de amigo para Xoán Miró”. Les cantigues d’amic són composicions de la lírica galaicoportuguesa on la protagonista, una noia jove enamorada, ens parla del seu amic, del seu enyor i dels seus dubtes. Són una bellíssima reelaboració autòctona de la lírica medieval culta i, per tant, una mica més tardana.

Celso Emilio, a la seva cantiga a Joan Miró, lloa l’obra d’aquest artista perquè ens fa evident allò que tenim davant sense saber-ho, encara que només puguem saber que és un misteri. Alhora, en línia amb el seu pessimisme vital, concep l’obra de Miró com el resultat, també, d’una tristor eterna que es converteix en força i du a crear grans obres. Evidentment, s'hi manifesta la nostàlgia, tan present en Celso Emilio, per una infantesa feliç que el pintor potser ha sabut allargassar, als ulls del qual el poeta hi veu flors sempre joves. I acaba, com a les cantigues d’amic, deixant que el paisatge sigui un personatge més que descrigui l’estat anímic del poeta, del pintor, i alhora de les seves terres.

La “Cantiga de amigo para Xoán Miró” es va publicar per primera vegada el desembre de 1957 en una separata de la revista Papeles de Son Armadans —fundada i dirigida per Camilo Jose Cela durant els anys mallorquins—. Més tard, el 1962, es va publicar dins el recull Longa noite de pedra, de títol pronunciat fins a l’avorriment, i encara l’any 1979 al Libro dos homenaxes. A Longa noite de pedra, a més, hi ha una elegia a Carles Riba titulada “Pranto por Carles Riba”, i un poema dedicat al cap de Formentor. L’edició més bonica de la cantiga, segur, és la primera, que podeu veure i llegir a les mateixes imatges.

dimecres, 3 de desembre de 2008

Una reflexió de l'Espinàs caminant per Galícia

A la revista L’avenç del mes de novembre hem pogut llegir una entrevista a en Josep Maria Espinàs titulada “D’ofici, escriptor”. El títol de l’entrevista enllaça amb el del seu últim llibre, El meu ofici, unes pàgines fresques i força interessants sobre la concepció que aquest autor té del seu ofici: ell fa d’escriptor, simplement. L’entrevista a L’avenç se centra també sobre la modèstia i la normalitat amb què l’Espinàs, de 81 anys i 82 títols publicats, concep el fet d’escriure.

Els llibres dels viatges a peu són els que l’han fet més popular en els darrers anys; unes lectures molt agradables que acostuma a publicar pels volts de Sant Jordi i en les quals parla del viatge a peu que ha fet durant l’estiu anterior per alguna comarca, normalment dels Països Catalans però amb alguna incursió fora de casa. Aquesta frase, extreta de l’entrevista —on deixa clar que aquests llibres també són ficció, com tota literatura—, ens servirà per emmarcar aquesta narrativa de viatges:

«La gent sempre parla de la meva capacitat d’observació, que es concreta en els viatges a peu, però es viatja escoltant, amb l’orella. És fonamental, sobre tot si t’interessa la llengua. Sentir parlar els altres és apassionant»

L’Espinàs va fer dos viatges a peu per Galícia: el primer per l’interior, que recull en el llibre A peu per Galícia. De la Ulloa a Val de Camba (2002). El segon el va fer caminant per la Costa da Morte, i en va sortir el llibre A peu per la Costa da Morte (2003). Les línies que llegirem tot seguit són del primer viatge: una reflexió, des de la naturalitat espinasiana, sobre una de les campanyes de normalització lingüística promogudes per la Xunta de Galicia, sempre tan poc intel·ligents.

“Molt a prop de la fonda han construït un d’aquells distribuïdors circulars del trànsit que, encara que sigui de dimensions modestes, com aquest, crea un espai despullat, el contrari d’una plaça. Les dues vies més importants que surten d’aquesta roda són la que va a Lalín i a Santiago i la que va a Chantada. La tarda és intensament assolellada i camino buscant la llenca d’ombra que fan algunes cases. A poc a poc. Com que és diumenge i les botigues estan tancades, m’entretinc mirant rètols i cartells. Com el que anuncia «Riobo 2001. Festa na honra á Virxe do Carme. Domingo 22 de Xullo. Misa ás 13:30. Sesión vermut e berbena a cargo do grupo musical OS BARRIGAS». Un nom que ja anticipa gresca. Al Centro Cultural Municipal, un cartell a favor de la llengua: «Entre Nós, en Galego».

M’adono que és una ambició modesta, encara que justificada segurament a les ciutats, on la castellanització ha afectat en molts casos el llenguatge familiar i social. Però aquí, en aquests pobles per on passo, sento que tothom parla pràcticament en gallec, pares amb fills, veïns amb veïns, botiguers i clients. La música del gallec m’acompanya sempre. Aquí, «entre nós, en galego» és pràcticament un fet. Amb els forasters és una altra cosa. Amb mi em parlen bastant sovint en gallec quan faig una pregunta en la seva llengua, o quan s’adonen que l’entenc. Però continua havent-hi la tendència a usar el castellà amb el desconegut, amb qui no forma part del nós. Una llengua que s’ha escampat per Portugal i pel Brasil, la llengua de les Cantigas en temps d’Alfons X, el Savi, s’ha volgut reduir a una curiositat local. Com el «polpo [sic] da feira». Amb la diferència que el pop és compartible amb els de fora i sembla que la llengua no. La desqualificació ha estat tan profunda que no sé si un dia es podrà superar l’«entre nós» i la proposta serà, sense restriccions, «Os galegos, en galego».”

Josep Maria Espinàs. A peu per Galícia. Barcelona: Edicions la Campana, febrer de 2002. (pp. 94-95)

Free Blog CounterEnglish German Translation
Locations of visitors to this page Esta web apoia á iniciativa dun dominio galego propio (.gal) en Internet