Catalunya a Galícia, a Galiza en Cataluña

Sobre a tradución ao galego de Pa negre III: algúns criterios de tradución

2012-01-30T00:01:00.000Z

Recuperando a idea de que traducir é facer literatura e xerar un produto distinto do orixinal, e engadindo a constatación de que este novo produto se fai cos coñecementos lingüísticos e culturais do tradutor pero tamén, e non menos importante, cos seus gustos e preferencias, poderemos chegar á conclusión de que toda tradución é unha proposta de tradución. Así mesmo, dentro do conxunto da obra traducida hai solucións que non soamente lle poden parecer discutibles ao lector senón que, seguramente, nin sequera o tradutor está convencido de que sexan as máis axeitadas.

A continuación vou comentar algunha escollas polas que optei en Pan negro e que me parece que é interesante xustificar, sexa porque lle poden resultar estrañas ao lector, sexa porque non teñen demasiada tradición dentro da literatura galega ou simplemente por explicar o proceso que levou ata elas.

Produtos tradicionais

Un dos puntos que pode suscitar diferenzas é a elección da tradución directa, da adaptación ou do mantemento dos nomes de certos produtos que non existen na cultura cara á que se adapta a obra.

Mesa con embutidos e outros produtos tradicionais de Galicia e do País Valenciano

Índomos aos exemplos concretos, cando no orixinal aparece formatge e na tradución queixo, cada un imaxinará un queixo ou outro segundo os seus costumes pero non se xeran problemas de comprensión. Ora ben, queixos hai en todas partes, mais nin en Cataluña se fan chourizos (e o que alí se chama xoriç nalgunhas comarcas nada ten que ver co chourizo do país) nin na Galiza se fan fuets, aínda que sexan máis coñecidos aqueles no Mediterráneo ca estes no Atlántico. Estes graos de coñecemento ou descoñecemento xeran unha presenza desigual destes produtos na cultura galega ata chegar, ás veces, á incorporación dalgúns deles nos dicionarios galegos.

Para ilustrar esta problemática, e xa que andamos co porco ás voltas, imos ver o grao de traducibilidade de tres embutidos concretos, a llonganissa, a botifarra e mais o fuet. A primeira, a llonganissa do catalán aparece en Pan negro traducida como longaínza. O que define este embutido é que está feito coa tripa delgada, aínda que varíe o recheo e o adubo. Optei pola tradución directa aproveitando a coincidencia da palabra e prescindindo das diferenzas que poida haber para cada lector, o que xa nos pasaba co queixo que vimos de ver.

En segundo lugar, a botifarra aparece nos dicionarios galegos con este mesmo nome. No Estraviz como un «chouriço elaborado con carne de porco» e tanto no Xerais coma no Ir Indo coa referencia á súa orixe catalá (dos Países Cataláns!). Polo tanto, traducino polo termo homónimo, sancionado pola lexicografía galega.

Momento dunha mata en Mallorca

O último destes embutidos, o fuet, parece moito máis descoñecido na Galiza —aínda que se poida atopar nos supermercados— e, en consecuencia, non ten presenza nos dicionarios galegos. Un fuet é unha especie de longaínza aínda máis estreita e máis longa (semellante, en certa maneira, a un látego, fuet en catalán). Neste caso non optei polo emprego dunha locución que glosase o significado, xa que podería chegar a ser ridículo, nin pola busca dun embutido por algún recuncho da xeografía culinaria galega que puidese ter unha semellanza co fuet. Optei, simplemente, por manter a palabra orixinal e poñela na tradución sen ningún tipo de marca e en letra redonda; ou sexa, fixen unha proposta de introdución deste termo na lingua galega como anteriormente fixen tamén a proposta da introdución da palabra grelos na lingua catalá. Se hoxe todos sabemos o que é o sushi e o escribimos nas nosas linguas coa grafía inglesa sen problema ningún (como cada vez somos máis hábiles á hora de comelo con paus...), por que non imos poder facer o mesmo co fuet?

«Manteis bos dobrados, panos, copas de festa, botellas de viño, longaínzas e fuets, queixo e noces, rebandas de pan branco, pratos e coitelos...» (p 138)

Finalmente, como contrapunto a este último caso, imos ver o da palabra carquiñolis, que son uns pasteliños tradicionais con escasa presenza fóra de Cataluña que se adoitan tomar de sobremesa ou para acompañar o café. Aquí optei por adaptar a grafía da palabra e complementar o texto cunha nota a rodapé (e volverei máis adiante sobre isto):

«Os carquiñolis (en catalán, carquinyolis) son un tipo de pasteliño estreito, seco e duro, moi tostado, que se fai con fariña, ovo, azucre e améndoas. [N. do t.]» (p. 73)

Partes da casa

A maior parte da acción de Pa negre transcorre nunha masía. En toda a novela mantiven a palabra masía cunha simple adaptación ortográfica e cambiei o sinónimo mas por masía ou por casa segundo o resultado estilístico de cada momento.

Unha masía (ou un mas) é a casa dunha finca rústica que pode variar de tamaño e feitura segundo a zona e os propietarios, pero no caso da masía concreta da novela é o que en Galicia sería unha casa grande, é dicir «a vivenda rural en todo o seu desenrolo [...] [que] ten unha economía pechada, bastándose a si mesma e contando con caseiros, traballadores e criados que constitúen unha verdadeira clientela e forman algo así coma unha prolongación da familia xa que se senten ligados ós da casa grande por unha serie de vencellos de gratitude e de afecto.» (Xaquín Lorenzo. A casa. Vigo: Galaxia, 1982. P. 109-110).

Como nesta casa grande, a masía de Pa negre pertence a unha familia rica absentista dos labores do campo que delega nos arrendatarios o coidado das terras e da facenda e estes, á súa vez, dirixen o equipo de mozos, criados e seitureiros que traballan na explotación. En canto á edificación, non hai un equivalente arquitectónico entre a masía e algún tipo de construción tradicional galega, pero si que podemos encontrar coincidencias tanto cos pazos coma coas casas grandes.

Por iso o porxo da masía que podería ser o corredor dunha casa labrega aparece traducido como solaina —mesmo habendo dúas...—, xa que é a solaina dos pazos o que máis se parece ao grande balcón con arcos da masías que se describe na novela, e transmite máis sensación de casa señorial unha solaina ca un corredor. Ao mesmo tempo, evítase a confusión do corredor exterior có corredor interior da casa que tamén aparece bastantes veces na novela.

«á altura da primeira solaina da casa.» (p. 10) / «as mulleres sentadas na solaina de arriba debullando millo ou zurcindo a roupa» (p. 11) / «A cociña de arriba, a do primeiro andar, era a cociña de verán ou dos señores, e tiña un comedorciño ao lado que daba á solaina» (p. 13) / «Estando ás carranchapernas na ameixeira vin a fachada negra da masía cos buratos das dúas solainas, repetidos como unha orla. Nunha das arcadas da solaina do faiado había unha luz acesa, como un misto, que se apagou enseguida.» (p. 149)

A outra parte da casa que vou comentar e cuxo emprego foi máis afortunado nunhas frases ca noutra é o rocho, é dicir, o lugar onde se gardan as cousas vellas que non se usan. Primeiro traducira «quarto dels mals endreços» por trasteira, mais logo valorei a posibilidade de cambialo por rocho, unha palabra popular que lle dá máis sabor ao texto:

«Na cociña de arriba había outra porta que daba a un rocho que facía de despensa, un lugar escuro, sen fiestras, cunha porta de saída á sala grande.» (p. 13)

Aínda que como se pode ver no exemplo seguinte, quizais era mellor non cambialo cando se usa en sentido simbólico, xa que quedaría mellor “a trasteira do cerebro”:

«E a min quedábame enterrado no rocho do cerebro o nome do Pere Màrtir mesturado con todos os cachifallos de lembranzas medio esquecidas, nomes descoñecidos, frases misteriosas e escenas inclasificables.» (p. 97)

Portada do libro Masies que cal conèixer, cunha masía con dúas solainas

Antropónimos

Para os antropónimos seguín o criterio de mantelos sempre na lingua orixinal, mesmo sen adaptacións ortográficas. Cando un lector galego lea “a avoa Mercè”, pode ser que faga o c como unha interdental, en vez de pronuncialo con seseo, mais basta esta indicación para adaptarse á pronuncia catalá. E, mentres que os nomes propios se manteñen igual ca en catalán, os alcumes están traducidos polo feito de o seu significado ser importante para a caracterización do personaxe. Este parágrafo ilustra ben o que acabo de dicir:

«Os nomes dos que falaban máis, á parte dos familiares coñecidos, eran os do Cara-sucia [Cara-bruta], a Antònia Tola [Boja] de casa Tona, o Louro de mal pelo [de mal pèl] ou o Canario [Canari] e mais o Civil Encrechado [Civil Rexinxolat], unha parella da Garda Civil que sempre ían xuntos, de xolda, dicía a avoa, «estes dous van sempre de xolda», o padre Tafalla, superior dos Camilos e o seu acompañante, o novizo navarro, os señores Manubens, claro, os donos, o Brunet Que Non Para Nunca [Que No Para Mai] porque era o xefe local do Movimiento da aldea e por iso a avoa lle sacara este alcume, o señor Madern, o mestre, e a señorita Pepita, a ex-monxa Babeca [Tòtila] da Novísima, o Pere Màrtir, que foi unha gran sorpresa..., entre outros.» (p. 27)

Como podedes ver, no caso de Pere Màrtir mantiven a ortografía do complemento do nome á catalá, xa que neste caso ou facía o cambio completo (“Pedro Mártir”), o que entraría en contradición co criterio xeral de non traducir os nomes, ou ben optaba por unha forma mixta que podería parecer estraña, e o que importa é que a comprensión non queda afectada. Esta vontade de manter a ortografía en coherencia coa forma catalá tamén fixo que non acentuase o apelido Manubens, aínda que en galego poida levar a confusións, xa que en catalán a súa pronunciación é aguda, tal coma se en galego escribísemos Manubéns.

Para os nomes das casas, un asunto non menos importante na novela, fixen o mesmo: traducín os alcumes e mantiven na forma orixinal os que son hipocorísticos e os nomes detoponímicos (e tamén os que non tiña claro se son alcumes ou non...):

«Interesábanse pola orixe dos alcumes ou nomeadas de cada casa —casa Pastor [cal Rabadà], casa Sempre [can Sempre], casa da Rapaza Bonita [ca la Noia Maca], casa do Celibato de Sau [cal Fadrí de Sau]..., e as masías de casa Tona [can Tona —hipocorístico de Antònia—], casa Soca [can Soca] ou La Bruguera, e mesmo os nomes máis comprometidos como casa Merda Seca [can Merda Seca], casa Pixa Torcida [can Pixa Torta], ou casa da Pepa Sucia [ca la Pepa Bruta]—, tema no cal a avoa era unha enciclopedia.» (p. 65)

Sobre este punto só compre engadir que, do mesmo xeito que en galego existe o apócope cas para as casas, en catalán é moi habitual designalas polo apócope ca máis o artigo persoal, resultando formas como cal, ca la, can, ca la, etc. Só empreguei cas nalgún momento por razóns de estilo, e no resto de casos usei sempre a estrutura casa + nome:

«Os ladridos dos cans á noite, tanto os da masía coma os de cas da Roviretes, casa Rovira, inquietábannos» (p. 41)

E, lido agora, decátome de que a algún falante lle pode dificultar a lectura a coincidencia na mesma frase de cans-cas [plural non estándar de can], mais iso xa son accidentes que un non pode prever...

Fitónimos

Para a tradución dos nomes das plantas guieime polas ferramentas de consulta habituais e tamén por este traballo tan completo e interesante. Só houbo dous casos que presentaron máis dificultade, o gitam e o lletimó, polo feito de seren plantas propias do mediterráneo e da metade este da Península ibérica que teñen nome en catalán, en castelán, en aragonés e en éuscaro mais non en galego. Para resolver este atranco contei coa axuda de Silverio Cerradelo, formado tanto en ciencias naturais coma en filoloxía, que me aconsellou varias opcións que me levaron a optar polo nome portugués para o gitam (Dictamnus hispanicus), fraxinela, e por crear o neoloxismo tomentelo real para o lletimó (Dictamnus albus) a imitación do sinónimo timó reial polo que tamén é coñecido este vexetal nalgúns lugares do País Valenciano.

Flor do gitam

«—Ai! —dixo a avoa Mercè coma se se dispuxese a explicar unha lección demasiado difícil para a nosa capacidade—. Os animais teñen un instinto especial para encontrar os remedios das súas enfermidades; cando teñen algunha ferida saben escoller o tomentelo real [gitam] e a fraxinela [lletimó] das outras herbas, e cando lles pica unha víbora buscan axiña o ourego [orenga].» (p. 45)

Notas a rodapé

En canto as notas a rodapé, escusei redactar todas aquelas que puidesen servir só para redundar en obviedades ou ben naqueles casos nos que unha nota non achegase ningún valor engadido a algo que hoxe se poida encontrar con facilidade cunha busca na rede. Un recurso para evitar a introdución dunha nota é a glosa dentro da mesma frase do que se quere esclarecer; por exemplo, cando en Pa negre di «al cor de les Guilleries», en Pan negro engádeselle o nome do accidente xeográfico para que o mesmo texto xa dea conta do que son Les Guilleries:

«e cando volvía quedaba a alindar o gando nos fondais e pasaba as invernías no bosque, no corazón da serra de Les Guilleries» (p. 14)

A maiores da nota á que xa fixen referencia ao falar das comidas, engadín unha para explicar que o Sant Ferriol da «adega de Sant Ferriol» é o santo protector do viño (p. 16), outra para aclarar que Patufet é a palabra popular derivada dunha publicación —e antes dun personaxe popular— coa que se designa(ba)n as revistas ilustradas infantís en Cataluña (p. 25) e outra porque me pareceu interesante non só indicar que o avó Macià e o alcume de Francesc Macià, senón indicar que foi o 122 presidente da Generalitat de Catalunya durante a Segunda República (p. 86). Non é a función das notas ao pé facer pedagoxía, pero fíxeno como pequeno acto de rebeldía informativa contra todos aqueles que hoxe queren facer crer que as institucións catalás son un invento recente dos nacionalistas. E, a última das enes do te está redactada para poder saber sen levantar a vista do texto quen eran dous bandoleiros que aparecen como transfondo històrico na narración —e se cadra é a máis prescindible de todas—:

«Joan Sala i Ferrer, máis coñecido como Serrallonga, e El Fadrí de Sau foron dous célebres bandoleiros de Osona, comarca na que transcorre Pan negro. Levaron a cabo as súas accións durante as primeiras décadas do século XVII e as súas vidas foron reelaboradas e mitificadas pola literatura e polas lendas populares.» [N. do t.] (p. 106)

Canción Serrallonga do grupo Esquirols con paisaxes de Les Guilleries e de Osona

Hai outros casos nos que aparecen notas a rodapé con asterisco en lugar de números para poder manter algunhas estrofas de cancións populares en catalán e dar a tradución literal en galego:

«El mestre que m’ensenya, / l’airum, l’airum, l’aireta, / el mestre que m’ensenya s’ha enamorat de mi.» = «O mestre que me aprende / ailalelo, ailalalo, / o mestre que me aprende / namorouse de min.» (p. 37)

É ben comentar que a tradución de l’airum, l’airum, l’aireta por ailalelo, ailalalo é totalmente persoal, mais serve para indicar que son formas equivalentes en cadansúa lingua deste verso baleiro. Noutros casos a nota con asterisco é para non traducir unha cita literaria, como acontece con esta de Frederic Soler:

«esmola que esmola, fes dagues, daguer, fes dagues que passin les malles d’acer...» = «Afía que afía, fai dagas, coiteleiro, fai dagas que pasen as mallas de aceiro...» (p. 107)

As escollas léxicas (pares verbais, sinonimia, dialectalismos...), estilísticas, etc., que podería comentar son infinitas, mais prefiro deixar aquí este tema e penso que xa quedaron abondo xustificados algúns dos criterios polos que me guiei na tradución da novela, e tamén quedou claro que son eleccións sempre discutibles e modificables.

Anteriores:

"Sobre a tradución ao galego de Pa negre II: a intertextualidade"
"Sobre a tradución ao galego de Pa negre I: o título"
"Sobre a tradución ao galego de Pa negre"

Sobre a tradución ao galego de Pa negre II: a intertextualidade.

2012-01-23T00:02:00.000Z

Traducir literatura é facer literatura. A obra traducida é sempre unha versión da obra orixinal que sofre unha transculturización e se insire nun novo sistema literario. Calquera lectura de Pan negro pode desvelar novas referencias intertextuais e estas, que dependerán da bagaxe de cada persoa, sempre serán susceptibles de verse ampliadas como continuamente se amplía a produción cultural.

Como é imposible facer unha lista de todas as relacións ou coincidencias que se poden establecer entre Pan negro e a cultura galega, gustaríame destacar só dúas. Unha, porque me parece moi bonita e, a outra, pola carga simbólica que amece á que xa tiña de seu a pasaxe na que se encontra.

Os contos a carón do lume

A avoa Mercè, un dos personaxes máis entrañables da historia, cóntalles historias aos cativos á par da lareira; en catalán estes relatos son els contes de la vora del foc (minuto 30:30 da película). Para un lector catalán, ademais de ser unha expresión popular e se cadra universal, pode ser o título dunha obra de Frederic Soler (aínda que xa moi afastada no tempo e sen presenza na memoria colectiva) ou de tantas escolmas de contos que se teñen titulado aproveitando esta frase.

En galego, porén, a referencia énos tan cercana aínda e tan clara que os contes de la vora del foc piden ser traducidos por contos a carón do lume (p. 45, 175...), o que provoca que ao lelo en galego se nos abra na nosa imaxinación o mundo cheo de defuntos, ladróns, lobos e aparecidos das terras bravas da montaña luguesa que Ánxel Fole recreou en Á lus do candil (1953), subtitulado Contos a carón do lume.

Linóleum de Carlos Maside para Terra Brava

Isto non quere dicir que els contes de la vora del foc non poidan ser truculentos e de misterio, pero a ilustración fixo máis dano en Cataluña ca na Galiza e a tradición oral catalá está moito máis intelectualizada cá galega, o que devén nunha menor presenza de certos elementos na literatura ou no imaxinario popular. Polo tanto, e a pesar de que na novela se diga que eses contos son de fer venir por (“de meter medo” —p. 11), coido que un lector catalán que escoite ou lea a expresión contes de la vora del foc pensará en historias moito máis doces e agradables. Xa que logo, os referentes que rescata a mente cambian ben segundo se lemos Pa negre ou Pan negro.

A derradeira lección do mestre

A escena que abre o capítulo 37 é o último día dos alumnos na escola da Novísima antes do verán, pero sobre todo éo do señor Madern, o mestre, que vai cambiar de centro ao curso seguinte e se quere despedir dos seus alumnos. Vexamos o que di o Andreu, o neno protagonista, antes de facer unha longa reflexión sobre os efectos psicolóxicos das guerras:

«Na escola, o señor Madern, o mestre, leunos un conto en castelán dun libro de lecturas que se titulaba La última lección, que contaba a derradeira lección dun mestre aos alumnos dunha escola rural, como a nosa, dunha provincia de Francia que pasara a ser de Alemaña por culpa dunha guerra que os franceses perderan [...].» (p. 252)

Fotograma de Pa negre onde aparece o señor Madern, o mestre, léndolles aos alumnos.

Cando en catalán lemos la darrera lliçó d'un mestre, non creo que nos veña á cabeza ningunha imaxe, alén da que poidamos construír coa propia lectura. Mais se en galego lemos a derradeira lección dun mestre ou, directamente a derradeira lección do mestre (p. 255 e 265), viranos axiña á cabeza o debuxo do álbum Galicia mártir de Castelao no que aparecen dous nenos ollando para un home asasinado polos fascistas e que vai acompañado pola frase «A derradeira lección do mestre».

Está claro que o dramatismo da escena aumenta, aínda que sexa de xeito inconsciente, ao lérmola na versión galega. Dous exemplos, pois, de como a tradución non é unha perda, senón que é un produto distinto sobre a mesma base e, nalgúns momentos, tamén un enriquecemento da obra orixinal.

Anteriores:

"Sobre a tradución ao galego de Pa negre I: o título"
"Sobre a tradución ao galego de Pa negre"

Sobre a tradución ao galego de 'Pa negre' I: o título.

2012-01-21T12:44:00.000Z

O pa negre que dá título á novela fai referencia ao pan que comeron tantas familias na posguerra. Ese pan feito con fariña de centeo —no mellor dos casos— e que hoxe moitas persoas maiores non queren comer, como lles pasa co pan de millo, porque mentres á xente nova nos presta e nos gusta, a eles lémbralles os anos da fame e da escaseza, cando era un luxo comer pan branco.

Para a tradución ao galego deste sintagma valorei tres opcións. A primeira delas, a tradución directa: "pan negro". As outras foron "pan centeo", unha maneira moi tradicional de chamarlle a ese pan e, finalmente, "pan mouro". Esta última quedou descartada porque é moi restrinxida, porque os significados de mouro poderían interferir no sentido primeiro do título e porque “pan mouro” tamén é o nome que nalgunhas partes da costa galega se lle da á esponxa de mar. "Pan centeo" non quedaba mal, pero dáballe un carácter moito máis doce e hoxe case de gourmet a un pan que perdería a connotación da negrura e da miseria que implica o pan negro, que doutra banda é como lle chaman (?) no Incio ao pan centeo.

Ademais, coa sombra do castelán que nos leva sempre a pensar se temos que optar por solucións diverxentes, tamén valorei a posibilidade de distanciar o título do Pan negro da tradución castelá da novela —castelá non só pola lingua, senón tamén polo dialecto—, feita polo propio Emili Teixidor. Non o fixen porque, dunha banda, procuro actuar coma se o castelán non fose unha ameaza que nos leve a cometer absurdidades como prescindir de vocabulario xenuíno só porque sexa compartido coa lingua románica do lado e, pola outra, porque podemos aproveitar a coincidencia no título para que alguén que non estea interesado na tradución galega tope con ela ao facer unha busca na rede ou ao pedir Pan negro nunha libraría, e nunca sabemos a través de que casualidades podemos chegar a un lector ou a un comprador potencial.

Poida que haxa outras posibilidades e algunhas que nin sequera se me ocorresen, pero estas son as razóns que me levaron a escoller Pan negro. E, se alguén quere aprender a facelo, aquí ten a receita.

Anterior: "Sobre a tradución ao galego de Pa negre"

Sobre a tradución ao galego de Pa negre

2012-01-20T23:03:00.000Z

Pa negre é unha novela catalá de Emili Teixidor. Pan negro é a tradución ao galego da mesma novela ou, dito doutro xeito, a versión adaptada para o público galego dunha obra pensada en catalán desde dentro do mundo catalán.

Esta translación cara ao mundo galego implica perdas, engadidos, estrañezas, novidades e, sobre todo, comporta que Pan negro pertence xa á cultura galega e á literatura galega, malia ser na súa orixe unha obra catalá.

Para recuperar un pouco a ruta desta viaxe, a partir de mañá e durante a semana vindeira vou publicar unha serie de cinco posts nos que tratarei algúns aspectos da tradución ao galego de Pa negre sobre os que me parece interesante reflexionar ou facer algúns breves comentarios.

Nestes cinco pequenos textos falarei da tradución do título título da obra, da intertextualidade que xera a versión galega, dalgunhas solucións que poden ser discutibles, de erros evidentes e, finalmente, a xeito de agradecementos, das relacións que para min teñen moitas palabras ou expresións con algunhas persoas ás que llas escoitei, de quen as aprendín ou que me resolveron dúbidas e me aconsellaron a súa escolla.

Presentación en Lugo de 'Pan negro' e proxección do filme

2012-01-17T10:14:00.019Z

Hoxe, mércores 18 de xaneiro, presentarase en Lugo Pan negro, a tradución ao galego da novela Pa negre do escritor catalán Emili Teixidor. A continuación proxectarase en versión orixinal o filme Pa negre, preseleccionado para os premios Oscar e inspirado na novela homónima.

A presentación celebrarase ás 20:00 no salón de actos da Deputación Provincial de Lugo, na rúa de San Marcos nº 8, e está organizada polo Club Cultural Valle-Inclán e patrocinada pola Vicepresidencia Primeira -Cultura- da Deputación.

O Club Cultural Valle-Inclán é unha das entidades que colaboraron coa Fundación Vicente Risco no proxecto de edición de Pan negro.

'Pa negre' proxéctase en Santiago en V.O.

2012-01-14T10:48:00.002Z

O filme Pa negre, de Agustí Villaronga, proxectarase o vindeiro luns 16 de xaneiro no Salón Teatro de Compostela ás 20:30. Será na versión orixinal en catalán con subtítulos en galego.

As entradas serán de balde e recolleranse na billeteira do Salón Teatro (como chegar) desde as 18:30h dese mesmo día. A sala abrirase ao público 15 minutos antes do comezo da proxección.

Lembrade que a tradución en galego da novela Pa negre, d’Emili Teixidor, editada pola Fundación Vicente Risco, se vende conxuntamente co DVD da película por 25€.

S'edita "Pa negre" en gallec. Nota de premsa

2011-12-15T13:32:00.007Z

[Text en català i en gallec. Texto en catalán e en galego]

La novel·la Pa negre, d'Emili Teixidor, s'ha traduït al gallec i està a punt de sortir a la venda editada per la Fundación Vicente Risco amb el títol de Pan negro.

L'edició del llibre, traduït al gallec per Eduard del Castillo Velasco, inclou un DVD de la pel·lícula en versió original catalana subtitulada al gallec, de la qual cosa s'ha encarregat el Festival de Cine Internacional de Ourense (OUFF).

Aquest projecte ha estat possible gràcies a les facilitats donades per la productora Massa d'Or i Cameo i gràcies també a la generositat de l'autor, Emili Teixidor. A més a més, el projecte s'ha finançat mitjançant aportacions de particulars i d'empreses de Galícia, als quals l'editor, Luís Martínez-Risco Daviña, vol agrair la col·laboració.

El llibre veurà la llum el dia 22 de desembre, coincidint amb l'aniversari d'Emili Teixidor i amb el centenari del naixement de l'escriptor gallec Álvaro Cunqueiro. Se n'editaran 1.500 exemplars i es vendrà al preu de 25€.

Pel que fa a la pel·lícula, l'estrena a Galícia es farà el proper dia 20 a l'Auditori d'Ourense. Les entrades es poden reservar a l'adreça secretaria@fundacionvicenterisco.com.

A novela Pa negre, de Emili Teixidor, traduciuse ao galego e está a piques de saír á venda editada pola Fundación Vicente Risco co título de Pan negro.

A edición do libro, traducido ao galego por Eduard del Castillo Velasco, inclúe un DVD da película en versión orixinal catalá subtitulada ao galego, labor do que se encargou o Festival de Cine Internacional de Ourense (OUFF).

Este proxecto foi posible grazas ás facilidades dadas pola produtora Massa d'Or i Cameo e grazas tamén á xenerosidade do autor, Emili Teixidor. Alén diso, o proxecto financiouse mediante achegas de particulares e mais de empresas de Galicia, aos que o editor, Luís Martínez-Risco Daviña, quere agradecer a colaboración.

O libro virá a lume o día 22 de decembro, cadrando co aniversario de Emili Teixidor e co centenario do nacemento do escritor galego Álvaro Cunqueiro. Vanse editar 1.500 exemplares e venderase ao prezo de 25€.

No que fai á película, a estrea en Galicia farase o vindeiro dia 20 no Auditorio de Ourense. As entradas pódense reservar no enderezo secretaria@fundacionvicenterisco.com.

Cursos de llengua gallega a l'EOI de Barcelona-Drassanes

2011-09-27T18:47:00.003+01:00

Inici matrícula
Cursos de llengua gallega a l'EOI de Barcelona-Drassanes
Període de matrícula des del 27 de setembre al 3 de novembre de 2011

Avui, 27 de setembre de 2011, comença el període de matrícula per als cursos de gallec que ofereix l'Escola Oficial d'Idiomas de Barcelona-Drassanes. El curs inicial està pensat per arribar a un nivell B1 del MECR i capacita l'alumnat per presentar-se a les proves Celga 1 o Celga 2 de la Xunta de Galicia. El curs avançatestà pensat per obtenir el nivell C1 del MECR i capacita l'alumnat per presentar-se a les proves Celga 3 o Celga 4. Es farà una prova d'anivellament a les persones matriculades als cursos el dimarts 25 d'octubre a les 19h a l'EOI Barcelona-Drassanes. La matrícula es pot fer per internet (cursosespecials.secretaria@eoibd.cat) o presencialment a la secretaria de cursos especials (dimarts 10.00-12.00 i dijous 17.00-19.00). Professora: Ana Escourido (anaescourido@gmail.com).

Més informació a http://www.eoibd.cat/ i al cartell adjuntat en aquest missatge.

Inicio matrícula
Cursos de lingua galega na EOI de Barcelona-Drassanes
Período de matrícula dende o 27 de setembro ao 3 de novembro de 2011

Hoxe, 27 de setembro de 2011, comeza o período de matrícula para os cursos de galego que ofrece a Escola Oficial de Idiomas de Barcelona-Drassanes. O curso inicial está pensado para chegar a un nivel B1 do MECR e capacita o alumnado para se presentar ás probas Celga 1 ou Celga 2 da Xunta de Galicia. O curso avanzado está pensado para obter o nivel C1 do MECR e capacita o alumnado para se presentar ás probas Celga 3 ou Celga 4. Realizarase unha proba para determinar o nivel das persoas matriculadas que terá lugar o martes 25 de outubro ás 19 h na EOI Barcelona-Drassanes. A matrícula pódese facer por internet (cursosespecials.secretaria@eoibd.cat) ou presencialmente na secretaría de cursos especiais (martes 10.00-12.00 e xoves 17.00-19.00). Profesora: Ana Escourido (anaescourido@gmail.com).
Máis información en http://www.eoibd.cat/ e no cartel que se adxunta a esta mensaxe.

Cursos de catalán en Compostela

2011-09-15T14:46:00.002+01:00

A partir do vindeiro mes de outubro vou dar dous cursos de lingua e cultura catalás en Compostela: un na Gentalha do Pichel e outro na asociación veciñal A Xuntanza do barrio de San Pedro.

O curso de lingua e cultura catalás quere ofrecer un coñecemento global da realidade social da lingua catalá (extensión territorial, distintos graos de oficialidade, situación sociolingüística...) e da cultura que se xerou no seu territorio. O alumnado, ademais, adquirirá as ferramentas lingüísticas básicas para entender textos escritos ou orais en catalán, de xeito que desenvolva as habilidades comunicativas para poder pasar da comprensión da lingua ao seu uso activo.

Os horarios dos cursos (de mañá ou de tarde) e a periodicidade son os seguintes:

Curso de catalán na Gentalha do Pichel: mércores de 20 a 21:30h. De outubro a xaneiro (con posibilidade de continuación se hai demanda). No local da rúa de Santa Clara 21. Correo: gentalha[arroba]agal-gz.org.

Curso de catalán na Xuntanza: mércores de 10 a 11:30h. De outubro a xuño. No local da corredoira das Fraguas 37. Correo: info[arroba]axuntanza.org

O prezo de ambos os cursos é de 20€ ao mes.

Se queredes máis información sobre prazas, matrícula, etc., escribide aos correos das asociacións. Se tedes algunha dúbida sobre o contido do curso ou para facerdes as vosas suxestións, escribídeme a catalunya.galiza@gmail.com.

Espero que vos animedes a vir! Moitas grazas a tod@s!

Espero que us animeu a venir! Moltes gràcies a tothom!

Rosalía, Perucho, Cunqueiro, Jordi Llovet i Marcos Valcárcel

2011-07-16T18:29:00.005+01:00

Ahir, com cada 15 de juliol, es va commemorar l'aniversari de la mort de Rosalía de Castro a la Casa da Matanza de Padrón, on va passar els darrers dies de la seva vida i on va morir ara fa 126 anys. El jardi de la casa, "a Horta da Paz", és un espai de tranquil·litat enmig de la destrucció urbanística que l'envolta.

La celebració d'ahir, però, no va resultar gaire reeixida. Malauradament, polítics com el conseller d'educació de la Xunta o l'alcalde ultracatòlic de Santiago hi feien una nosa visual massa evident i cap dels professors o dels poetes que hi van sortir a parlar o a recitar no en van fer cap referència mínimament crítica. La sensació, en sortir, era de desànim.

A la nit vaig fer un cop d'ull al llibre Adéu a la Universitat, de Jordi Llovet. En el capítol "Els primers anys de docència" dedica unes línies a explicar el mètode emprat a la Universitat de Barcelona per ensenyar literatura catalana, que tants alumnes hem patit. Ens diuen qui va escriure què i quan va passar allò, aprofiten per explicar-nos quan va començar la guerra i qui se'n va anar a l'exili, però no ens ensenyen a llegir ni a pensar en la literatura com una creació artística relacionada amb moltes altres que va més enllà de les pàgines del llibre. Diu Jordi Llovet:

«Va venir, doncs, l'amic Molas a la nostra universitat i llavors sí que va començar, per a mi i també per a l'estol de professors més fidels a la memòria i savieses d'Antoni Comas, un veritable exili interior. Això va succeir perquè la nostra secció estava formada per un grupet de professors irreductiblement lleials als mètodes d'ensenyament de la literatura del catedràtic difunt —basats en la preeminència estètica del fet literari—, però també per un gavadal de professors que, fins i tot en vida de Comas, s'havien decantat més aviat per una visió política i sociològica de l'ensenyança de les lletres, que era, diguem-ho així, el "model" Molas, ésser que veneraven. Així com Antoni Comas no va fer mai una sola classe sense dur a l'aula un text de literatura, del temps que fos, llegir-lo en veu alta i després comentar-lo o glossar-lo, així mateix Molas tenia una tirada irreprimible a considerar la literatura com una ancilla politicae, o historiae: una eina al servei de la historiografia catalana en general, i en especial al servei de la causa adés comunista adés nacionalista. Per moltes voltes que li he donat a la qüestió durant decennis, mai no he pogut arribar a la conclusió que la literatura li interessés de debò: només la feia servir com un instrument al servei de les coses que he dit. Allà on Antoni Comas agafava embranzida i us recitava de memòria, a classe, un sonet de Josep Carner o una sàtira de Guerau de Liost, allà mateix Molas hi veia la lluita de classes, l'entrexoc d'interessos econòmics, l'expressió d'un estat de coses sociològic en un moment determinat de la història de Catalunya, i una sèrie indefinida de "processos de transformació"[.]»

La literatura, doncs, és un fet estètic, i un cop acceptat això podem discutir sobre el sexe dels àngels o la postpornitat, però no oblidem la bellesa, siusplau.

I, mentre pensava en tot això, he anat a petar de casualitat a un article del malaguanyat Marcos Valcárcel, publicat a A nosa terra, concretament al número del 12 al 17 desembre del 2008, on reivindica l'obra d'Álvaro Cunqueiro i de Joan Perucho com a creadors, precisament, de bellesa: «Ambos entenderon a literatura como gozo e paixión por unha vida capaz de superar as marxes estreitas e anodinas da realidade».

Avui és imprescindible fer una lectura en clau feminista de Rosalía de Castro, però hem de tenir clar que, si ens ha arribat, no és per un seguit de casualitats, sinó perquè, malgrat tots els intents de sotmetre-la a la visió patriarcal, de voler-nos-la presentar com una mestressa de casa ploramiques, la seva obra té un potencial estètic que la fa perdurar i del qual depèn la potència combativa, i no pas a l'inrevés.

Una de les persones que van assistir ahir a la Casa da Matanza és professor de llengua gallega a la Universidade de Santiago de Compostela, a més d'un activista incansable. Fa uns mesos, en una classe, ens ho va deixar ben clar: «Cunqueiro foi rexeitado no seu momento porque o que se levaba era o socialrealismo, mais agora volvemos á súa literatura porque o que precisamos é soñar».

Doncs això mateix, no hem d'abaratir el somni, a l'acte d'ahir calien paraules grosses contra el genocidi cultural i lingüístic que estan cometent les autoritats que estaven institucionalment obligades a assistir-hi, cal sortir al carrer i fer del combat cívic l'esport de cada dia, però que se'n vagin a evacuar a la via la colla de paparres que et comencen a parlar dels conflictes nacionals i de les classes subalternes quan estàs paladejant un text amb el mateix plaer amb què et pots halar un arròs de peix o pots fer-te un Minor style una nit d'hivern en una illa.

Nou article: "Catalán en galego, galego en catalán"

2011-06-10T14:27:00.004+01:00

Al número 32 de Cadernos de Lingua, corresponent a l'any 2010 —és el que acaba de sortir—, la revista de lingüística de la Real Academia Galega, apareix l'article "Catalán en galego, galego en catalán. Tratamento das linguas galega e catalá nas principais obras lexicográficas dos Países Cataláns e de Galicia".

En aquest treball faig una anàlisi de les entrades corresponents als noms de la llengua catalana en els diccionaris gallecs, i de la llengua gallega en els diccionaris catalans, per demostrar com el desconeixement mutu entre Galícia i Catalunya també arriba a les obres lexicogràfiques en forma de definicions incompletes i equívoques dels noms de llur llengües.

Al final de l'article, és clar, faig una proposta de definicions per a cadascuna de les entrades analitzades (gallec per als diccionaris catalans i catalán, valenciano, mallorquino, menorquino, eivisenco, rosellonés i alguerés per als diccionaris gallecs).

Si algú hi està interessat, el podeu trobar a Cadenos de Lingua, 32 (2010), 29-80.

Vols estudiar gallec o portuguès a Barcelona?

2011-05-25T10:23:00.034+01:00

Com ja sabeu, estudiar gallec a Catalunya no és cap novetat: se'n pot aprendre en alguns instituts, dins el marc del Proxecto Galauda; també hi ha cursos de llengua i cultura gallegues als centres gallecs d'arreu del país, el curs vinent l'Escola Oficial d'Idiomes de Drassanes oferirà cursos de llengua gallega i, a més a més, tenim el privilegi de tenir l'única Universitat de fora de Galícia on es pot estudiar Filologia Gallega o, segons la nova denominació, el Grau en Llengües i Literatures Modernes amb l'especialització en Estudis Gallecs.

Pel que fa a la Universitat de Barcelona, convé que se sàpiga i es faci conèixer aquesta opció, que de vegades queda en segon terme rere les llengües que no necessiten cap mena de publicitat per recordar que també existeixen. El que té de bo l'opció de combinar el gallec amb una altra llengua és que el ventall de possibilitats és molt més ampli que no pas si només en féssim una de sola. Dit d'una altra manera: podem fer una llengua considerant-ne la utilitat i l'altra per plaer, de forma que en resulti un complement útil i original per al mercat de treball.

D'altra banda, tots sabem que res no garanteix la felicitat i, encara menys, l'entrada al món laboral, així que més val fer el que ens vingui de gust. I, tampoc no cal dir-ho, el cos i la ment agraeixen molt més seure en un bon restaurant gallec i menjar una llamprea precedida d'unes zamburinyes i seguida d'unes canyes de crema que no pas ingerir a cuita-corrents un fish and chips en un banc del metro de Londres. Ja ho diuen: d'allò que estudiaràs, l'endemà en menjaràs.

Perquè puc combinar el gallec o el portuguès amb una altra llengua i assolir una formació plurilingüe.

Grau en Llengües i Literatures Modernes

L’itinerari bilingüe et permet triar dues llengües amb les literatures corresponents. Podràs realitzar un itinerari en Estudis Gallecs o un itinerari en Estudis Portuguesos en combinació amb altres llengües.*

Perquè puc incloure els estudis de gallec o de portuguès en la meva formació lingüística i literària.

Grau en Lingüística

Pots cursar les assignatures de llengua i lingüística de gallec i de portuguès alhora dins l’itinerari de lingüística més 2 llengües. També les pots combinar amb un altre idioma.*

Grau en Estudis Literaris i Grau en Filologia Romànica

Des d’aquests graus pots cursar assignatures de llengua i literatura de gallec i de portuguès.

Perquè puc complementar el meu grau amb una introducció als estudis gallecs i als estudis portuguesos.

El primer any, els graus de la Facultat de Filologia ofereixen Introducció a la llengua gallega i Introducció a la llengua portuguesa. A més, al grau en Llengües i Literatures Modernes (si no has triat un itinerari de gallec o de portuguès) pots cursar dues assignatures més. No calen coneixements previs.

*Alemany, anglès, àrab, català, espanyol, francès, grec, hebreu, italià, llatí, polonès o rus.

PARELLÆS - Programa de intercambio lingüístico galego-catalán

2011-03-09T12:46:00.001Z

[M'arriba aquesta informació de les professores de català de la Universidade de Santiago Compostela. Animeu-vos-hi! / Chégame esta información das profesoras de catalán da Universidade de Santiago de Compostela. Animádevos!]

Gustaríache practicar catalán? Queres ensinar galego? Isto é un convite para participares no programa PARELLÆS.

PARELLÆS é un programa de intercambio lingüístico galego-catalán / catalán-galego entre alumnas e alumnos da Universidade de Santiago de Compostela que falen galego ou catalán e desexen aprender, practicar ou mellorar a outra lingua.

Quen pode participar?

En principio, este programa vai destinado, dunha banda, ao alumnado orixinario do ámbito lingüístico catalán que actualmente estuda na USC (programa SICUE), e doutra, ao alumnado da USC que cursa ou cursou estudos de catalán.

Como funciona?

As e os participantes terán a oportunidade de conversar coas súas parellas nun ambiente relaxado e axeitado para practicar estas linguas. As parellas lingüísticas estarán compostas por unha persoa catalanfalante (con interese polo galego) e unha galegofalante (con interese polo catalán) para que os intercambios sexan bidireccionais e mutuamente enriquecedores.

Como me podo apuntar?

Só tes que escribir a dolors.perarnau@usc.es ou a mamerce.lopez@usc.es cuns datos persoais mínimos para sabermos o teu nivel de lingua (que nivel xa tes de catalán, que nivel de galego podes ensinar), a túa dispoñibilidade horaria e as túas afeccións e preferencias. En breve habémonos pór en contacto contigo para che asignar unha persoa coa que terás que compartir un mínimo de 10 sesións de intercambio até o final de curso. Para iso poderedes quedar onde e como queirades: para tomar un café, pasear pola cidade, ir ao cinema ou saír pola noite. E sobre todo, falar, conversar, parolar, laretar..., en fin, estar de leria.

Non teñas vergoña! Ensina a lingua e compártea!

* Actividade recoñecida con 1 crédito de libre configuración para todo o alumnado da USC (código 2011/11, Resolución 11 de xaneiro de 2011)

Resposta a una acusació i convit a avisar d’altres notícies errònies

2011-03-09T12:01:00.006Z

Al blog Escriure, llegir i regar el jardí

Solidaritat (només en un sentit?)

2011-01-26T18:14:00.003Z

Heu vist mai cap pintada, a Catalunya, en suport d'algun encausat gallec?

(No s'hi valen les que apareguin si mai processen en Fraga per col·laboració amb la dictadura franquista...).

[Corredoira das Fraguas, Compostela, 26 de gener del 2011]

Els mitjans catalans, transmissors de tòpics sobre Galícia

2010-11-12T15:20:00.000Z

És evident que a Galícia es coneix molt més Catalunya del que passa en sentit contrari. Només cal fer un cop d’ull a les hemeroteques per veure la quantitat d’informació que Catalunya genera en els mitjans de comunicació gallecs (en queden pocs...) i la misèria respectiva en els mitjans catalans. El problema no és només l’escassetat de referències a Galícia, sinó que les poques que hi ha només serveixen per transmetre prejudicis i tòpics sobre la realitat gallega. Vegem-ne dos exemples:

El 9 de novembre de 1985, fa 25 anys justos, Televisió de Catalunya va emetre un 30 minuts titulat “Galícia: tradició i avantguarda”. En un moment del reportatge, la presentadora dóna a entendre que el gallec té una gran diversitat per causa de la gran quantitat de nuclis de població dispersos que hi ha al país, i arriba a afirmar, des d’una escola de Monforte amb 3000 alumnes “de totes les aldees veïnes”, que “tots aquests nens parlen de forma diferent; les classes s’han de fer en castellà i només tenen 4 h. setmanals de gallec, però d’un gallec inventat sobre el paper i que està totalment allunyat del que ells parlen”. És evident que la presentadora no va saber descodificar el prejudicis sobre la pròpia llengua que li van transmetre les persones que va consultar.

El passat 5 de novembre, 25 anys després, l’edició electrònica del diari Avui passeja amb els candidats a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. En un dels vídeos, la candidata pel PP a la Generalitat de Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, proposa un model trilingüe per a Catalunya distribuït en un 40% [sic] per a cada llengua (a mi no em surten els comptes). Que us recorda res? El més greu, però, és que afirma, no sé si amb cinisme o amb desconeixement, que “el Feijoo ha imposat un model de bilingüisme integrador que fan 50 i 50”. És a dir, assevera una dada falsa que queda sense contrastar pel mateix diari i que contribueix, de nou, a desinformar sobre el que passa a Galícia, on es viu una situació de violació absoluta dels drets lingüistics dels gallegoparlants.

El nom català de Santiago de Compostela

2010-06-18T15:46:00.008+01:00

És molt habitual, en català, escriure Santiago de Compostel•la, amb el nom del sant en la forma gallega (o castellana, en la mentalitat de molts que l’escriuen) i el topònim amb una ela geminada. També s’ha estès molt —per exemple, en tots els anuncis que animen a fer el Camí de Sant Jaume— la forma Camí de Santiago. Tots dos noms són erronis en català, malgrat que etimològicament sigui correcta la forma Compostel•la.

La primera, Santiago, és la forma gallega procedent de Sanctus Iacobi, que en català seria Sant Jaume. En gallec, a diferència del català, fins i tot l’antropònim ha conservat el nom comú. I la segona, Compostel•la, seria correcta si acceptem que ve de CAMPUS STELLAE, el “camp de les estrelles” o, fins i tot, si vingués de COMPOSITA TELLA, “terra composta”, o “formosa” (que seria un eufemisme del cementiri que hi havia a la ciutat) ja que les dues evolucionarien cap al mateix resultat fonètic en català.

El que fa que haguem de rebutjar aquestes formes és el coneixement de la nostra tradició. En català, el nom tradicional de la ciutat és Sant Jaume de Galícia. Aquest topònim té, gràcies al Camí de Sant Jaume, tradició per tot Europa. En francès l’anomenen Saint-Jacques-de-Compostelle, en occità Sant Jacme de Compostèla, en italià San Giacomo di Compostella. Per què, doncs, li hem de dir els catalans amb un nom aliè?

Placa del Camí de Sant Jaume amb el nom errat, a la Catalunya del Nord

Per saber des de quan apareix aquest nom només cal consultar el Diccionari Català-Valencià-Balear i cercar-hi Jaume, és a dir, Santiago. En l’entrada corresponent apareix un fragment del Curial e Güelfa (s. XV), on es diu «Un cavaller qui en romiatge a Sant Jaume de Galícia era anat». Si es feia servir aquesta forma és perquè Sant Jaume de Galícia era una ciutat prou coneguda per tot el món conegut, i en cada país i en cada llengua rebia un nom diferent (com avui Londres, Moscou o Montpeller).

Igualment, es perd en el temps el nom Camí de Sant Jaume per designar la Via Làctia que es veu en les nits clares d’estiu i per anomenar la ruta jacobea, la qual moltes persones anomenen, fins i tot en català, amb la forma castellana “el Camino”. Així doncs, el més lògic és escriure o bé Santiago de Compostela, en gallec, o bé Sant Jaume de Galícia, en català, i fer servir aquesta forma també oralment. Ara que està tan de moda fer el Camí per reivindicar qualsevol bajanada, potser caldria fer-lo amb un retolet a la motxilla que digui “Jo faig el Camí de Sant Jaume”.

Manifesto do Proxecto Galauda a prol da lingua galega

2010-03-22T13:03:00.002Z

O equipo do Proxecto Galauda —Ensino do galego na Secundaria de Cataluña e ensino do catalán na Secundaria de Galicia— quere expresar o seu profundo malestar ante o Borrador do Proxecto de Decreto para o plurilingüismo no ensino non universitario de Galicia.

Despois de 11 anos de docencia de galego a adolescentes cataláns, de comprobar como os escolares cataláns valoran a lingua galega como parte do seu capital lingüístico, e como o coñecemento doutra lingua do Estado español (o galego) se converteu para eles nun activo de cohesión entre Galicia e Cataluña,

Manifestamos que:

1. Unha parte substancial da identidade galega e da súa cultura baséanse na lingua de seu, o galego. Preservala é irrenunciable, e a escola é un dos lugares fundamentais para acadar este fin.

2. En Galicia nunca houbo unha imposición da lingua galega, nin a hai agora. Argumentar o contrario é falso e demagóxico.

3. A lingua minorizada actualmente en Galicia —na maioría dos sectores sociais— é a lingua galega, e este decreto vén afondar na discriminación do uso do galego. Os argumentos cos que se nos quere convencer de que o castelán está en perigo son unha falacia destinada a confundir a poboación.

4. O Consello de Europa, nun informe do 2008, confirmou que en Galicia non se cumpren os dereitos mínimos do idioma galego e, segundo os estudos publicados pola Real Academia Galega, nos últimos dez anos reduciuse á metade o número de persoas que falan habitualmente galego.

5. O galego non pode ser relegado a lingua de segunda no ensino. A lingua galega non só é útil para facer literatura, oral ou escrita, senón tamén para o estudo das ciencias e das humanidades en xeral. Calquera materia do ensino universitario e non universitario debería ter o galego como lingua vehicular e da súa didáctica.

6. Lexislar para reducir o emprego da lingua galega no ensino non universitario é empecer o seu futuro como idioma vivo oficial de Galicia, espoliar o patrimonio do pobo galego e un ataque a unha cultura milenaria.

7. A promoción do galego na escola non supón romper a convivencia social dos cidadáns de Galicia. Así mesmo, o estudo do inglés ou doutra lingua estranxeira nunca pode supor unha diminución do idioma galego na escola primaria e secundaria.

Finalmente, manifestamos que defender o galego mediante declaracións de apoio ou manifestos de adhesión por parte de institucións, de partidos políticos ou de entidades públicas ou privadas, non significa politizalo: significa exercer a imprescindible liberdade de expresión, unha mostra de lealdade aos nosos devanceiros e un compromiso cos dereitos das xeracións vindeiras.

Barcelona, marzo de 2010

Presentació a Barcelona del llibre 55 mentiras sobre a lingua galega

2010-02-05T11:12:00.017Z

Tal com se’ns explica al blog Invando vagalumes, la política lingüicida de l’actual Xunta de Galícia ha posat la llengua gallega al centre del debat. L’oposició s’ha unit més que mai en la defensa de la llengua. La ciutadania ha creat associacions, plataformes i ha fet tres manifestacions durant el primer any de legislatura contra els intents del govern d’aniquilar la llengua gallega. Fins i tot sectors i ajuntaments del PP s’han posicionat en contra de les accions antigallegues del govern que dirigeixen els seus companys de partit.

Una de les plataformes que han nascut arran de tot aquest moviment civil en defensa de la llengua gallega, és la plataforma ProLingua. Al seu manifest s’afirma que «ProLingua és una plataforma creada per persones d’ideologies i professions molt diverses que té com a objectius exclusius la promoció del gallec com a llengua pròpia de Galícia (i de les comarques limítrofes) i la consecució de la seva oficialitat real, que passa per una presència normal en àmbits dels quals es manté pràcticament exclosa, com l’empresa, la justícia i d’altres serveis públics i privats, especialment els mitjans de comunicació.»

I és aquesta plataforma la que ha editat el llibre 55 mentiras sobre a lingua galega. El llibre, coordinat per Xosé-Henrique Costas, profesor de la Universitat de Vigo, «vol ser un argumentari senzill i clarificador, alhora que sòlid i rigorós, que ajudi la societat gallega a comprendre i a superar aquelles valoracions i interpretacions subjectives, ideologitzades des d’una òptica exclusivament partidista, errònies o perverses, que persegueixen l’objectiu d’actuar com a fre al camí de la reposició i de la normalització d’usos necessàries per a la llengua gallega al si de la seva societat.»

Per si algú dubta de l’existència de la diàspora gallega, el llibre serà presentat, simultàniament, avui dia 5 de febrer a 69 localitats d’arreu del món (a més de Galícia, també es presenta a Espanya, a Palestina, a l’Argentina, a Bèlgica, a Dinamarca, a Irlanda, a Portugal, a la Gran Bretanya, a França, als Estats Units, a Bòsnia, a Euskadi, i, evidentment, a Catalunya).

A la presentació de Barcelona, que es farà al Centre Gallec de Barcelona i començarà a les 20:30, hi intervindran Pere Comellas (especialista en plurilingüisme i professor de la UB), Sabela Labraña (especialista en sociolingüística i professora de la UB), Xiana Díaz (representant de Defensem la Llengua Gallega) i Paulo Filgueiras (especialista en normalització lingüística i professor de la UAB).

En trobareu més informació al blog Defensem la llengua gallega i a la mateixa pàgina de ProLingua. Perquè us animeu a anar-hi, us poso l’engrescador (com anomenen a Menorca els anuncis de pel•lícules que posen al cinema perquè t’engresquis a veure-la...) del llibre, que resumeix 20 de les 55 mentides sobre la llengua gallega. I, qui no pugui assistir-hi, el web de ProLingua retransmetrà en directe la presentació de Vigo també a les 20:30, en aquest enllaç.

Prolingua 20 Mentiras sobre a lingua galega (2010)

View more presentations from A profa .

Manipulació a la televisió gallega

2010-01-21T11:38:00.006Z

La manifestació d’avui en contra de la política d’atac a la llengua gallega de l’actual govern de la Xunta és la 3a d’aquesta legislatura.

El passat 17 de maig, dia de les Lletres Gallegues, va haver-hi la primera manifestació a Santiago a favor de la llengua gallega. La segona va ser el 18 d’octubre.

Durant la segona manifestació, la Televisión de Galicia va fer una connexió quan la plaça de la Quintana, on acaben les manifestacions a Santiago i on es fan els parlaments, es buidava de gent per omplir-se per segona vegada. Així, va fer l’efecte que no hi havia gairebé ningú manifestant-se. Al cap de tres dies una entrevista al president de la Mesa pola Normalización Lingüística, de la qual vaig parlar, era una mostra més de les directrius que segueix la Televisión de Galicia.

Tot apunta que la d’avui reunirà el doble de gent, però més enllà de les xifres d’assistència, que sempre poden variar segons qui les reporti, el que està clar és que la TVG manipula i amaga informació. De moment, el magazine matinal d’aquesta televisió duu una bona estona parlant dels desitjos maternals de Madonna, alhora que a Santiago hi ha una manifestació i una vaga de l’ensenyament a tot Galícia.

Aquest matí he descobert una altra manipulació. He volgut connectar la càmera web que hi ha a la plaça de la Quintana de Santiago, per veure la manifestació des de Menorca, i no s’ha connectat. Curiosament, tota la resta de càmeres web de Galícia, des de la de O Cebreiro fins a la de Tui, passant per Ourense o Vigo, funcionaven. Fa una hora també funcionava la càmera de la plaça de les Praterías, que és de pas obligat per accedir a la Quintana. Ara mateix, ja no funciona, mentre que la de l’Obradoiro funciona perfectament i la del Pedroso, totes dues a la mateixa ciutat, també emeten imatges.

ACTUALITZO DADES (13:40): Quan he escrit aquest text, la càmera de l'Obradoiro, on ha acabat la manifestació d'avui, encara funcionava. Després ha deixat d'emetre imatges i ara en torna a emetre.

Violència lingüística a Galícia

2010-01-20T17:06:00.007Z

Prohibir una llengua, eliminar-la de la vida pública, privar l’accés de les persones al coneixement de la seva llengua i de la seva cultura, és una forma de violència. Si no es percep així, és perquè els carrers no es taquen de sang, però no deixa de ser una forma més, i al damunt institucionalitzada, de les moltes que pot prendre la violència.

Qui només ha anat a Galícia a fer un pop i a comprar barrets de pelegrí, sol afirmar que “la culpa és dels gallecs, que voten el PP”. Faré una afirmació de la qual estic convençudíssim: fins ara, l’estructura, les actituds i els procediments del PP de Galícia han estat molt semblants, si no equivalents, al de Convergència i Unió a Catalunya.

Ara, però, ha nascut un PP a la valenciana: urbà, reaccionari, tecnòcrata i disposat a destruir tot allò que tingui relació amb la llengua i la cultura gallegues (n’és bona prova que l’actual president de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijoo, no fes campanya electoral a la Galícia rural, i es quedés a les ciutats. Fou Mariano Rajoy qui va fer 11 dies [sic] de campanya electoral a Galícia per repartir sobres amb paperetes del PP entre la gent més gran del país, que és la majoria de l’electorat).

Mai en tan poc temps, des de la “democràcia”, la llengua i la cultura gallegues havien rebut atacs tan contundents i tan continuats. En haver guanyat les eleccions, tot d’un plegat el PP de Galícia va començar a dir que el bipartit havia trencat el consens, l’harmonia i la pau lingüística que regnava a Galícia. Va començar a fer el típic discurs de la imposició, va començar a dir que es prohibia el castellà, que es coaccionava els castellanoparlants i que el gallec havia passat de ser una llengua prohibida a ser una llengua imposada pel govern. Una llengua que té, encara vigent, un Pla General de Normalització Lingüística aprovat per unanimitat al Parlament de Galícia el 21 de setembre del 2004, amb els vots del PP, del PSdG i del BNG, i quan Manuel Fraga encara presidia la Xunta de Galícia.

Aquest discurs ha servit per preparar el terreny per a l’aparició de les “Bases per a l'elaboració del decret del plurilingüisme en l’ensenyament no universitari de Galícia”, que van tenir la gentilesa de presentar la nit del 30 de desembre de l’any passat, amb tota la col•lectivitat docent de vacances de Nadal. Aquest decret proposa que l’ensenyament sigui trilingüe i que un terç de les matèries troncals s’ensenyin en llengua anglesa.

A banda de ser evident que no hi ha professors capacitats per ensenyar en anglès, ni en nombre ni en qualitat (perquè algú faci una classe en anglès n’hauria de tenir un nivell excel•lent, gairebé de llengua materna), aquesta promoció de l’anglès és fum per amagar la realitat: el que es vol és atacar el gallec per on més mal fa: per l’ensenyament no universitari. Cal tenir en compte que el Pla General de Normalització Lingüística establia que el 50% de les matèries havien de ser en gallec. Si això, que no és ni immersió lingüística, no s’ha complert, com poden dir que s’ha estat imposant el gallec en l’ensenyament?

El PP s’ha quedat, amb la presentació d’aquesta proposta de decret, tot sol davant la societat, atès que no hi ha cap entitat, cap moviment pedagògic, cap especialista, que doni suport a les idees que propugnen. Només té el suport de la CONGAPA, que és la Confederació Gallega d’Associacions de Pares (però que no és l’únic col·lectiu d’associacions de pares de Galícia, i la resta hi estan en contra).

A tall de curiositat, l’associació Galicia Bilingüe, que vol crear una societat de monolingües i d’ignorants, considera que aquest decret “és una escapatòria per tal de no complir les promeses electorals”, i proposa que es reformi la normativa vigent (Constitució, Estatut, LOGSE, Pla General de Normalització Lingüística...) per tal que els pares triïn la llengua de l’ensenyament dels seus fills, ja que creuen que “una persona no té perquè ser competent en les dues llengües oficials” (min 14:30).

Tot plegat ha dut a convocar, per demà dia 21, una vaga general a l’ensenyament com a resposta al decret contra el gallec. Més de 35.000 professors i 270.000 alumnes estan cridats a la vaga i a manifestar-se a Santiago de Compostela, a les 11:30 del matí.

Si voleu més informació de tot plegat, us recomano que visiteu el web de la plataforma Queremos Galego, on trobareu els motius de rebuig al decret i la convocatòria de la manifestació; l’anàlisi negativa i rotunda que ha emès la Real Academia da Lingua Galega sobre les bases del decret; el debat de fa dos dies (1a part i 2a part) a Correo TV amb representants de la CONGAPA, de la Federación de ANPAS de Compostela, de la Mesa Pola Normalización Lingüística i de Galicia Bilingüe; finalment, us recomano que us n’informeu a través de qualsevol mitjà de comunicació de Galícia, on comprovareu l’oposició social que està generant aquest decret i la manera de fer del PPdG, cada dia més reaccionari.

Disculpeu-me l’extensió d’aquesta entrada: és un escrit d’urgència i l’he hagut de fer llarg per mirar de resumir la situació que s'hi viu aquests dies. A la premsa d’aquí, Galícia li cau massa lluny com per parar-hi atenció (només se’n preocupa quan hi ha eleccions, especialment si coincideixen amb les d’Euskadi, que és quan es veuen obligats a repartir les quotes informatives...). Cal que se sàpiga quina situació estan vivint els gallegoparlants a casa seva i solidaritzar-nos amb els companys que intenten viure i treballar en gallec... a Galícia.

Virxilio Viéitez, un fotògraf gallec a Catalunya

2009-12-19T14:21:00.007Z

La plaga dels dies internacionals és com la del primer [aquí poseu-hi l’adjectiu o el substantiu que vulgueu] que arriba al cim de l’Everest. Es veu que el dia 18 de desembre és el “dia internacional del migrador”. En castellà en diuen “día internacional del migrante”; així, sembla que vulguin fer veure que tant se val si van o vénen, quan el problema, precisament, és el d’anar-se’n, el d’emigrar.

El govern espanyol va apuntar-se a aquest dia homenatjant el periodista asturià Manuel Maya i els fotògrafs gallecs Manuel Ferrol i Virxilio Viéitez, per l’aportació de la seva obra al coneixement del fenomen migratori. La secretària d’estat d’immigració i d’emigració va dir que hi ha un milió i mig de ciutadans que viuen fora d’Espanya. O bé es referia al milió i mig de gallecs que viuen fora de Galícia i es va descuidar els emigrants de la resta d’Espanya, o bé és que Espanya se segueix oblidant de Galícia.

La fotografia més famosa del primer dels fotògrafs homenatjats, Manuel Ferrol, que ha esdevingut una icona de l’emigració, és la d’un pare i un fill plorant al port de La Corunya mentre veuen com part de la seva família s’embarca cap a Amèrica.

Virxilio Viéitez, a més de fotògraf de l’emigració, també va ser emigrant. Va nèixer a Forcarei (Terra de Montes, Pontevedra) l’any 1930. Als 18 anys se’n va cap al Pirineu aragonès per treballar en la construcció de telefèrics i es comprar la primera càmera fotogràfica. S’hi engresca i l’any 1949 se’n va a Palamós, on fa d’ajudant del fotògraf Juli Pallí, de qui aprèn l’ofici.

L’any 1955 ha de tornar a Galícia perquè la seva mare ha emmalaltit, però no deixa la professió i l’any 1957 s’estableix com a fotògraf pels pobles de la seva comarca. Treballava sempre per encàrrec i feia fotografies de vetlles, casaments, comunions, o qualsevol moment que algú volgués recordar. A partir de l’obligatorietat de tenir carnet d’identitat, la dècada dels seixanta, fa fotografies de carnet de la gent de la comarca. Una de les fotografies més conegudes és la d’una dona asseguda al costat d’una ràdio. Aquesta dona va comprar-se la ràdio amb els diners que el seu fill li enviava des d’Amèrica i va fer-se retratar perquè el fill en tingués constància.

Com que ell era un fotògraf d’ofici i treballava per guanyar-se la vida, mai no s’havia preocupat de difondre la seva obra. Va ser la seva filla, Keta Viéitez, també fotògrafa, que en va recuperar els negatius i va organitzar una exposició per donar a conèixer l’obra del seu pare. Actualment hi ha un parell de llibres que recullen part de la seva obra, un d’editat pel Centro de Estudos Fotográficos de Vigo i l’altre a la col•lecció Photobolsillo. A Catalunya va arribar a publicar algunes fotografies a La Vanguardia —que li va dedicar un obituari—, però caldria mirar de recuperar i difondre la seva obra primerenca: els retrats de turistes que s’acostaven a la costa brava a començament dels anys cinquanta.

Vaques gallegues a Menorca

2009-12-16T17:04:00.005Z

És evident que no començaré dient que hi ha gallecs a Menorca, com si hagués descobert la sopa d'all. Seria una obvietat i a ningú no se li faria estrany.

No cal passar gaire temps en aquesta illa —que té menys població que la ciutat de Santiago— per conèixer gallecs que corren per aquí. Generalment, els coneixes de casualitat, xerrant xerrant, tot i que cal estar predisposat a la casualitat.

Alguns passen per aquí discretament i, si no surt a la conversa o els ho demanes, no s’identifiquen com a gallecs. Uns altres no s’hi identifiquen, però en deixen el rastre...

El primer rètol és al camí que porta cap al poblat talaiòtic de la Torre d’en Galmés, i el segon davant la terminal de passatgers del port de Ciutadella.

A més a més, les vaques menorquines són gairebé del mateix color que les gallegues. I, on un gallec diu "rubio" per referir-se a un pèl-roig, perquè les vaques gallegues són "rubias", és a dir, roges, un menorquí dirà que "té els cabells de roig bou", perquè aquí, els bous i les vaques, també són rojos.

Qui és aquest gallec que aferra vaques als rètols? Pot ser un gaiter d’un grup de música format a Nou Barris que, després de desfer-se el grup, va venir a fer de carter a Menorca? A veure si la casualitat ens resol aques cas...

Regueifes a Menorca

2009-10-25T15:03:00.005Z

L’associació Soca de Mots, que té com a objectius la valoració, la promoció i la divulgació de la glosa menorquina, ha organitzat la VI Trobada de glosa i vers improvisat a Menorca. Generalment, en aquesta trobada hi participen glosadors de Menorca, de Mallorca i uns convidats d’un altre lloc. Enguany, els convidats eren de Galícia: el Bieito Lobariñas, el Pinto de Herbón i el Luís dos Carunchos. Tots tres formen el Trio Liro de regueifes, i han vingut fins a Menorca per mostrar les seves habilitats fent vers improvisat. El primer dia, la trobada es va celebrar a la sala multifuncional de Es Mercadal i, l’endemà, a la seu del Consell Insular de Menorca.

Com sol passar als Països Catalans, la cultura popular oral, per molts esforços de revitalització que es facin, està força intel•lectualitzada, cosa que es va poder comprovar durant aquests dos dies de gloses i regueifes. Els menorquins i els mallorquins, en glosar, mantenien un format molt estricte i, fins i tot, calculat, encara que els versos fossin inventats al mateix moment. Els gallecs, en canvi, de bon començament van bellugar-se per l’escenari com els venia de gust, menjaven i bevien les pastes i el Xoriguer de damunt la taula que els altres amb prou feines havien tocat, van acompanyar l’actuació amb gaita, pandereta i vieires i van ser molt més políticament incorrectes. El públic, doncs, va ser amb els gallecs, tant el primer dia com el segon, quan es va ficar més dins de l’actuació i es va oblidar que hi havia un escenari, element que ja de per si és contrari a la improvisació i a la cultura popular.

Una de les glosadores de l’associació Soca de Mots es queixava de la poca cobertura periodística que es fa d’aquests esdeveniments. Certament, hi havia ben pocs mitjans de comunicació. La poca cura a cobrir aquests actes, quan es tenen en compte, la demostra avui el diari Menorca, que recull l’actuació dels gallecs de la següent manera: “Finalmente, el grupo Los Payadores Sudamericanos, formados por una argentina y dos uruguayos, ofrecieron una demostración del verso improvisado que practican desde antiguo los habitantes de las zonas rurales de sus países como forma de transmitir las noticias entre una población que mayoritariamente no sabía leer.”

No cal dir res més. És evident que a la cultura popular oral, a casa nostra, encara li queda molt de camí per baixar dels escenaris i fer honor al seu nom. I que, la dels gallecs, segueix sent tan sorprenent i diferent que fins i tot la gent percep que vénen de l’altra punta del món. De fet, no deixen de tenir raó...

Agermanament de periodistes

2009-10-24T14:02:00.005+01:00

Diumenge passat vora 100.000 persones (la meitat segons la policia local...) van recórrer els carrers del centre de Santiago, convocades per la plataforma Queremos Galego, per demanar el dret a viure en gallec i contra la política lingüística del govern actual de la Xunta de Galicia, que vol derogar lleis de promoció de la llengua gallega aprovades per unanimitat al parlament gallec durant l’època fraguiana (a la manifestació hi havia, fins i tot, familiars i gent propera a persones d’anteriors governs del PP).

L’endemà de la manifestació vam poder veure els atacs que, sota la disfressa d’una entrevista a la TVG, va dirigir Carlos Luís Rodríguez a Carlos Callón, president de la Mesa pola Normalización Lingüística, “una plataforma independent, plural i apartidaria que té com a únic objectiu la promoció de l’ús del gallec en tots els àmbits de la vida social propis de qualsevol idioma” (tradueixo del seu web).

El presentador no fa preguntes, sinó que ataca, no afavoreix el diàleg, sinó que no deixa ni que el convidat acabi de parlar, i fa els escarafalls a què ja ens han acostumat els espanyolistes quan no tenen arguments. Carlos Callón si que en té, però, i per això pot mantenir el somriure i retrucar cada atac. Només cal que vegeu aquest vídeo.

Carlos Callón ''entrevistado'' por Carlos Luís Rodríguez

Cargado por nagalizaemgalego. - Las últimas noticias en video.

A TV3, televisió de la Comunitat autònoma de Catalunya i no pas de Catalunya, que és una altra cosa, Josep Cuní ha entrevistat aquests dies Joan Pere le Bihan, director de la xarxa d’escoles de La Bressola, les úniques que, vencent tota mena de traves institucionals i de dificultats econòmiques, fan possible que hi hagi una xarxa, ni que sigui minsa, d’escoles que eduquin en català a la Catalunya Nord.

Josep Cuní, lluny d’escoltar Joan Pere le Bihan, l’ataca amb una pregunta que demostra el seu desconeixement total i absolut de la realitat d’aquella part del país que es correspont amb el departament francès dels Pirineus orientals. Le Bihan li deixa clar: ell ja és català, tingui ciutadania francesa o espanyola. Fill de mare mallorquina i de pare bretó, en un moment de l’entravista Le Bihan diu que ha sol•licitat de tenir també la “ciutadania espanyola”, i no diu pas la “nacionalitat espanyola”. Quan s’és de nació catalana, es pot tenir ciutadania d’on sigui, que el català ja sap d’on és i no cal que li ho digui una targeta. Josep Cuní segueix la tradició espanyola i confon la nacionalitat amb la ciutadania, i no fa cap favor a la seva llengua amb actituds com aquestes. Vegeu-ne el vídeo i ho comprovareu.

Carlos Luís Rodríguez i Josep Cuní: dos exemples, conscients o inconscients, de periodisme espanyolista.

El català i el gallegoportuguès vistos des de la Catalunya Nord

2009-08-24T21:56:00.014+01:00

A Prada, com cada agost des de fa 41 anys, s’hi celebra la Universitat Catalana d’Estiu. Com sempre, s’hi exposen i s’hi debaten idees sobre el passat, el present i el futur dels Països Catalans. En una de les sessions, dedicada a la història de Portugal i a les relacions d’aquest país amb Catalunya, algú demana per què Portugal no reivindica Galícia com a territori propi. És evident, encara que allà no s’aclareix, que un país mai no reivindica el territori del qual s’ha independitzat, tot i que ara, sembla, alguns portuguesos vulguin federar-se amb Espanya.

A aquesta pregunta segueix la discussió sobre si el gallec s’hauria d’escriure, o no, amb ortografia portuguesa. Sembla que no s’acaba d’entendre la realitat de Galícia, independentment de si la llengua que es parla a banda i banda del Minyo és, o no, la mateixa, però la percepció general és que no es tracta de dues llengües diferents.

A Prada hi ha un bar que es diu Casa Nostra. Ja és tradició anar-hi a fer porrons de muscat i a rebre la nit amb cançons de taverna. Un dels cambrers és portuguès. Quan li parles en gallec et respon en castellà, evidentment. Un cop passes a parlar-li en (estàndard) portuguès i li dius que, de fet, sempre que vas a Portugal parles en gallec i t’entenen, que ve a ser el mateix una cosa que l'altra, no dubta ni un moment i, mentre prepara un altre porró, et diu: “sí, com el català de Perpinyà i el català de Barcelona”.

La percepció d’un català que coneix l'extensió i els límits de la seva llengua deu ser com la d’aquest portuguès que viu a la Catalunya Nord: quan una llengua, per avatars polítics, queda dividida en diferents territoris, no passa a ser diverses llengües, sinó simplement una mateixa llengua parlada en territoris sota administracions diverses.

Joan Margarit i Rosalía de Castro

2009-08-05T00:47:00.017+01:00

El dia 15 del mes passat es va celebrar el 124è aniversari de la mort de Rosalía de Castro. Com sempre, l’acte commemoratiu va tenir lloc a l’horta de la Casa da Matanza, on va morir, que s’anomena així perquè és al lloc conegut com A Matanza, a la parròquia d’Iria Flavia, municipi de Padrón.

Helena Villar Janeiro, presidenta de la Fundación Rosalía de Castro, va recordar que el monument dedicat a Rosalía que hi ha a l’Alameda de Santiago es va inaugurar “amb una important presència del nacionalisme català”.

Aquesta presència catalana es reflecteix en la placa que hi col•locaren els catalans, amb el bon gust de no inscriure’s en cap moviment social ni sota el nom de cap entitat determinada.

I, enguany, el poeta català que col•labora al quart volum de la col•lecció Poetas con Rosalía —que s'edita cada any per repartir entre el públic que acudeix a la Casa da Matanza— és Joan Margarit, amb un poema titulat “Un arquitecte pensa a l’alba en Rosalía”. El poema apareix en català i en gallec, en una traducció de la mateixa Helena Villar. No és el primer cop que aquesta pedagoga i escriptora gallega tradueix a la seva llengua autors catalans. L’any 1974, per exemple, va traduir alguns poemes de La pell de Brau, que es poden llegir al 2n número de l’Anuari Espriu, INDESINENTER, publicat l’any 2007.

Un arquitecte pensa a l’alba en Rosalía

Sento cremar, gelada, l’estructura de ferro.
La miro, fosca i nua, com si fos una dona
a la que he estimat sempre.
La vida ha anat quedant-se sota el fred
dels hiverns a les obres.
He bastit edificis com vagons
amb esquelets de ferro. Grans vagons
que un dia tornaran a arrossegar
la gent cap a un final que ja imaginen.
Perquè tothom ha vist la veritat,
un reflex de llum freda en el bassal
d’aigües brutes del fons de la ignorància.

Joan Margarit.

Dins Poetas con Rosalía IV. Padron: Fundación Rosalía de Castro, juliol del 2009.

Concentració a Barcelona per la llengua gallega

2009-05-08T19:36:00.007+01:00

S’acosta el dia de les Lletres Gallegues i, com sempre, al voltant del 17 de maig s’organitzen tot d’actes socials i culturals. Tant a Galícia, és clar, com a Catalunya. El primer va tenir lloc dimecres passat a la UB quan es va presentar el llibre Do sentimento á conciencia de Galicia. Correspondencia 1961-1984, que reuneix la correspondència entre Ramón Piñeiro, l’autor homenatjat enguany, i Basilio Losada, catedràtic de filologia gallegoportuguesa a la Universitat de Barcelona.

Amb la situació en què es troba el gallec avui, és lògic que el dia de les Lletres Gallegues hi hagi també una manifestació a favor del seu ús. Com que les coses s’han complicat, la manifestació d’enguany anirà a favor del seu ús i en contra dels atacs que el gallec rep, dia sí dia també, per part d’aquests que defensen el bilingüisme per no haver de canviar de llengua. I ara, a més, per part del nou govern de la Xunta.

La concentració per la llengua gallega a Barcelona es farà simultàniament a la manifestació de Santiago. Serà el 17 de maig, a les 12 del migdia, davant del Centro Galego de Barcelona. Evidentment, no cal ser gallec per anar-hi: és oberta tant a catalans com a qualsevol altra persona que no sigui ni gallega ni catalana però vulgui donar suport a aquesta reivindicació. Els organitzadors han obert un blog on podeu llegir el manifest i la convocatòria.

Cal no oblidar que defensar el gallec des de Catalunya és també defensar el català i, per extensió, qualsevol llengua del món que sigui atacada. Com més serem, més riurem. I menys riuran de nosaltres.

Castelao, avui encara

2009-05-04T07:59:00.004+01:00

La mateixa comparació de sempre. Catalunya, a Galícia, entre l’admiració i el recel. Encara avui de vegades val més no identificar-se com a català: “vós si que coidades a vosa lingua!”, “aí tedes as cousas claras...”, i tantes altres suposades lloances que incomoden i fan que acabis dient que ets de Cedeira per evitar-les i no donar explicacions.

Avui podríem fer caldo amb un fèmur d’en Castelao o fer croquetes amb la seva mòmia, però la seva obra segueix vigent, com ho segueixen els dibuixos de la sèrie “Cousas da vida” que va fer a mitjan anys vint. Fullejar-los de tant en tant és una activitat d’allò més saludable.

Perquè els polítics gallecs que ara remenen les cireres abandonessin la idea de tirar per terra els pocs avenços que s’han aconseguit en la normalització del gallec, o perquè protegissin el patrimoni històric i natural, o perquè fessin i desfessin tantes altres coses, no caldria que fossin catalans. N’hi hauria prou que se sentissin gallecs.

L’interès per Galícia de Salvador Espriu (II)

2009-01-19T21:57:00.018Z

El passat mes de novembre vam ressenyar dues publicacions, aparegudes durant l’any 2008, que parlen del vincle de Salvador Espriu amb Galícia. Vam poder veure el gran interès que Galícia despertava en aquest escriptor català, el seu coneixement de la cultura gallega, i vam destacar una afirmació d’Espriu en una carta a Basilio Losada que deia:

«No sé si vostès incorporaran l’Església a la cultura gallega, però és segur —és només qüestió de temps— que hi incorporaran plenament el poble. Vostès rai, que tenen una llengua universal. Com ja li vaig dir, tenen la partida més guanyada que nosaltres, a la curta o a la llarga.»

És interessant recuperar aquest fragment perquè les paraules “llengua universal” són una claríssima referència al gallec com a generador de la llengua portuguesa i, doncs, com a part del mateix sistema lingüístic. No és l’única vegada que el nostre escriptor manifesta aquesta idea del portuguès com a porta internacional del gallec. Ara bé, falta veure quina és la visió política d’Espriu sobre el fet gallegoportuguès, que podem trobar, com a complement a les seves opinions lingüístiques i culturals, en una entrevista de Xosé María Costa apareguda l’any 1977 a la revista Grial. Tot i que la resposta que ens interessa és la darrera, en copiem també les dues anteriors perquè és la part de la conversa on es parla directament de Galícia:

«—¿Ten estado vostede en Galicia?
—Sí, moitas veces. Xa sabe vostede o meu entusiasmo por Galicia e a súa cultura. É un país moi fermoso e complexo, cun gran pasado e un magnífico porvir. Dígollo con toda sinceridade. Teñen vostedes moitísimos problemas, pero agardo que os resolvan co acerto que caracteriza a súa avisada e cautelosa intelixencia.
—¿Qué coñece da cultura galega?
—En primeiro lugar os grandes poetas da Edade Media. Sinto, asimesmo, unha gran ademiración por Rosalía de Castro, sin despreciar de ningunha maneira aos escritores do seu tempo. Ademiro, tamén, a Castelao, Risco e Otero Pedrayo, así coma a moitos outros que coido sería prolixo enumerar, pero vaia por diante unha cordial aperta pra os meus amigos Saleta Goy, Manuel María e Inés Canosa. Por outra banda, hai que recoñecer a gran persoalidade literaria de Álvaro Cunqueiro. Cabe engadir, finalmente, que hai grandes escritores galegos en castelán, como, por exemplo, Valle Inclán e Cela.
—¿Coida vostede que, do mesmo xeito que en Catalunya fálase de catalanidade, pódese falar en Galicia de galeguidade?
—Claro que sí. A súa é unha nación con características moi antigas, complexas e interesantes. Galicia é a nai de Portugal, un dos grandes países do mundo que, á súa vez, deu lugar ao Brasil e as ate fai pouco colonias africanas de Angola e Mozambique. De todolos xeitos, coido que na actualidade a persoalidade de Galicia está craramente diferenciada da de Portugal e da dos demáis países galaicolusitanos.»

[Transcrivim el fragment respectant-ne l’ortografia original]

Costa, Xosé María (1977), “Conversa con Salvador Espriu”, Grial, 58: 485-489. Vigo: Galaxia, 1977.

Una cantiga gallega per a Joan Miró

2008-12-26T01:59:00.028Z

Aquest dia de Nadal que acabem de passar ha fet vint-i-cinc anys de la mort de Joan Miró, i podem recordar-lo amb un poema de Celso Emilio Ferreiro, titulat “Cantiga de amigo para Xoán Miró”. Les cantigues d’amic són composicions de la lírica galaicoportuguesa on la protagonista, una noia jove enamorada, ens parla del seu amic, del seu enyor i dels seus dubtes. Són una bellíssima reelaboració autòctona de la lírica medieval culta i, per tant, una mica més tardana.

Celso Emilio, a la seva cantiga a Joan Miró, lloa l’obra d’aquest artista perquè ens fa evident allò que tenim davant sense saber-ho, encara que només puguem saber que és un misteri. Alhora, en línia amb el seu pessimisme vital, concep l’obra de Miró com el resultat, també, d’una tristor eterna que es converteix en força i du a crear grans obres. Evidentment, s'hi manifesta la nostàlgia, tan present en Celso Emilio, per una infantesa feliç que el pintor potser ha sabut allargassar, als ulls del qual el poeta hi veu flors sempre joves. I acaba, com a les cantigues d’amic, deixant que el paisatge sigui un personatge més que descrigui l’estat anímic del poeta, del pintor, i alhora de les seves terres.

La “Cantiga de amigo para Xoán Miró” es va publicar per primera vegada el desembre de 1957 en una separata de la revista Papeles de Son Armadans —fundada i dirigida per Camilo Jose Cela durant els anys mallorquins—. Més tard, el 1962, es va publicar dins el recull Longa noite de pedra, de títol pronunciat fins a l’avorriment, i encara l’any 1979 al Libro dos homenaxes. A Longa noite de pedra, a més, hi ha una elegia a Carles Riba titulada “Pranto por Carles Riba”, i un poema dedicat al cap de Formentor. L’edició més bonica de la cantiga, segur, és la primera, que podeu veure i llegir a les mateixes imatges.

Una reflexió de l'Espinàs caminant per Galícia

2008-12-03T13:15:00.019Z

A la revista L’avenç del mes de novembre hem pogut llegir una entrevista a en Josep Maria Espinàs titulada “D’ofici, escriptor”. El títol de l’entrevista enllaça amb el del seu últim llibre, El meu ofici, unes pàgines fresques i força interessants sobre la concepció que aquest autor té del seu ofici: ell fa d’escriptor, simplement. L’entrevista a L’avenç se centra també sobre la modèstia i la normalitat amb què l’Espinàs, de 81 anys i 82 títols publicats, concep el fet d’escriure.

Els llibres dels viatges a peu són els que l’han fet més popular en els darrers anys; unes lectures molt agradables que acostuma a publicar pels volts de Sant Jordi i en les quals parla del viatge a peu que ha fet durant l’estiu anterior per alguna comarca, normalment dels Països Catalans però amb alguna incursió fora de casa. Aquesta frase, extreta de l’entrevista —on deixa clar que aquests llibres també són ficció, com tota literatura—, ens servirà per emmarcar aquesta narrativa de viatges:

«La gent sempre parla de la meva capacitat d’observació, que es concreta en els viatges a peu, però es viatja escoltant, amb l’orella. És fonamental, sobre tot si t’interessa la llengua. Sentir parlar els altres és apassionant»

L’Espinàs va fer dos viatges a peu per Galícia: el primer per l’interior, que recull en el llibre A peu per Galícia. De la Ulloa a Val de Camba (2002). El segon el va fer caminant per la Costa da Morte, i en va sortir el llibre A peu per la Costa da Morte (2003). Les línies que llegirem tot seguit són del primer viatge: una reflexió, des de la naturalitat espinasiana, sobre una de les campanyes de normalització lingüística promogudes per la Xunta de Galicia, sempre tan poc intel·ligents.

“Molt a prop de la fonda han construït un d’aquells distribuïdors circulars del trànsit que, encara que sigui de dimensions modestes, com aquest, crea un espai despullat, el contrari d’una plaça. Les dues vies més importants que surten d’aquesta roda són la que va a Lalín i a Santiago i la que va a Chantada. La tarda és intensament assolellada i camino buscant la llenca d’ombra que fan algunes cases. A poc a poc. Com que és diumenge i les botigues estan tancades, m’entretinc mirant rètols i cartells. Com el que anuncia «Riobo 2001. Festa na honra á Virxe do Carme. Domingo 22 de Xullo. Misa ás 13:30. Sesión vermut e berbena a cargo do grupo musical OS BARRIGAS». Un nom que ja anticipa gresca. Al Centro Cultural Municipal, un cartell a favor de la llengua: «Entre Nós, en Galego».

M’adono que és una ambició modesta, encara que justificada segurament a les ciutats, on la castellanització ha afectat en molts casos el llenguatge familiar i social. Però aquí, en aquests pobles per on passo, sento que tothom parla pràcticament en gallec, pares amb fills, veïns amb veïns, botiguers i clients. La música del gallec m’acompanya sempre. Aquí, «entre nós, en galego» és pràcticament un fet. Amb els forasters és una altra cosa. Amb mi em parlen bastant sovint en gallec quan faig una pregunta en la seva llengua, o quan s’adonen que l’entenc. Però continua havent-hi la tendència a usar el castellà amb el desconegut, amb qui no forma part del nós. Una llengua que s’ha escampat per Portugal i pel Brasil, la llengua de les Cantigas en temps d’Alfons X, el Savi, s’ha volgut reduir a una curiositat local. Com el «polpo [sic] da feira». Amb la diferència que el pop és compartible amb els de fora i sembla que la llengua no. La desqualificació ha estat tan profunda que no sé si un dia es podrà superar l’«entre nós» i la proposta serà, sense restriccions, «Os galegos, en galego».”

Josep Maria Espinàs. A peu per Galícia. Barcelona: Edicions la Campana, febrer de 2002. (pp. 94-95)

L’interès per Galícia de Salvador Espriu

2008-11-22T15:04:00.018Z

Durant el 2008 han aparegut, com a mínim, dues publicacions que relacionen Salvador Espriu amb Galícia. La primera, cap a principis d’any, és el 2n número de l’Anuari Espriu, INDESINENTER, que publiquen conjuntament Punctum i el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu. El dossier central, d’unes 70 pàgines, es titula “Salvador Espriu i Galícia”.

Basilio Losada, el primer catedràtic, ara jubilat, de Filologia Gallega i Portuguesa de la UB, obre el dossier amb un article on explica l’interès d’Espriu per la literatura gallega, que es complementa amb algunes de les cartes que el poeta li va enviar al catedràtic i que contenen comentaris d’Espriu sobre les obres de literatura gallega que anava llegint a mesura que les hi feien arribar els seus col·legues gallecs. També hi ha afirmacions d’allò més interessants, com aquesta:

«No sé si vostès incorporaran l’Església a la cultura gallega, però és segur —és només qüestió de temps— que hi incorporaran plenament el poble. Vostès rai, que tenen una llengua universal. Com ja li vaig dir, tenen la partida més guanyada que nosaltres, a la curta o a la llarga.»

El dossier continua amb unes pàgines de Xesús Alonso Montero, catedràtic també jubilat de Literatura Gallega a la USC, qui explica, sobre tot, la relació també epistolar i de col·laboració que establí amb Espriu. Destaca, a més, el gran interès que La pell de brau despertà a Galícia en els anys de la dictadura.

Més endavant el treball se centra en la relació d’Espriu amb Xosé Lois García, escriptor gallec i director, actualment, de l’arxiu municipal de Sant Andreu de la Barca. I tanquen el dossier tres apèndix: al primer hi ha unes traduccions inèdites de set poemes de La pell de brau que van fer l’any 73 i l’any 85 els escriptors Xesús Rábade Paredes i Helena Villar Janeiro; al segon apareix la relació dels 52 llibres gallecs de la biblioteca de Salvador Espriu. Finalment, al tercer, tenim la transcripció d’algunes de les fitxes dedicades a la literatura i a la llengua gallegues del fitxer d’aprenentatge del poeta. En aquest fitxer personal, Espriu anotava versos o cites que li semblaven interessants, i també prenia apunts lingüístics. En el nostre cas, hi té apuntats uns quants fragments de poemes de la Rosalía, els sis poemes gallecs de Lorca i cinquanta-nou paraules gallegues anotades per ordre alfabètic amb la corresponent traducció.

De la lectura del dossier traiem una impressió certa: el gran interès que Salvador Espriu tenia pel poble gallec, vehiculat a través de la seva literatura i amb una especial passió per l’obra de la Rosalía, i els ànims amb què tothora encoratjava els seus amics gallecs a seguir treballant pel redreçament de la nació gallega: «Visquin i lluitin per Galícia. Guanyaran. Però no s’arrisquin sense necessitat. Cal la gent desvetllada i al carrer, no a la presó».

I acabem. Al dossier, Xesús Alonso Montero reprèn l’article necrològic que va publicar el 24 de febrer de 1985 al Faro de Vigo, dos dies després de la mort de Salvador Espriu. Hi constata la devoció que aquest sentia per la Rosalía i fa referència al poema “Cançó tòpica de les dones gallegues a Rosalia”, que Espriu va publicar el 1949 al recull Les cançons d’Ariadna.

Precisament, aquest és el poema que obre el n. 3 de la col·lecció Poetas con Rosalía, un recull de diverses composicions en homenatge a la poeta gallega que edita la Fundación Rosalía de Castro per repartir-lo entre els assistents a l’acte que se celebra cada any el 15 de juliol a la Casa da Matanza, on va morir la Rosalía aquell mateix dia d’ara fa 123 anys. No és el mateix que llegir-lo al jardí de casa seva amb una copa d’un Rosalía de Castro a la mà, però servirà per anar fent boca i perquè us engresqueu a acostar-vos a Padrón amb aquest poema de l’Espriu:

Cançó tòpica de les dones gallegues a Rosalia

Per a Carme Alcalde i tots els amics de “Presència”

Oberts ulls
sense mirada,
sempre fixos
mar endins.

Vent no vol
blanc de veles,
que tornin
vaixells
d’enllà.

Fam encara
mal calmada
infla ventres
de negats.

Quietud,
malson de plata,
bruixes i pluja
als camins.

Lentes
processons
de ciris
passen i cremen
sembrats.

Colgàvem
de mica en mica
a la cendra
de la llar
guspiretes
d’esperança:
foc i llum són
apagats.

Ales esteses
de fosca,
vella por
del llop, la neu.
On els fills,
on tots els homes,
on l’enyor
de tants adéus?

Pobres, soles
nit i dia,
sense cap
consol ni guia,
no tenim
més companyia
que la veu de Rosalia,
que aquest plor
de Rosalia,
que aquest cor
de Rosalia,
que la seva
poesia.

Quatre experiències radiofòniques gallegues amb connexió catalana

2008-11-10T14:27:00.019Z

La setmana passada es va celebrar a la Facultat de Ciències de la Informació de la USC el congrés Galicia pola radio. Desde os anos trinta á actualidade, destinat a debatre sobre la història gallega d’aquest mitja de comunicació i, especialment, la història no tant sols de la ràdio a Galícia sinó de la ràdio en gallec. Una de les sessions més interessants va ser la que va reunir, la tarda de divendres, quatre experiències radiofòniques de la diàspora gallega. Dues de directament relacionades amb els Països Catalans, i dues que, de manera indirecta, també hi van a parar.

La primera a intervenir va ser Margarita Ledo, professora de la mateixa facultat i membre de la Real Academia da Lingua Galega, tot i que no col·loca un pronom del dret. Aquesta esciptora i directora de cinema va explicar l’experiència del programa “A raia do indio”, que conduïen ella i el poeta Manuel Outeiriño mentre la primera era professora i el segon estudiant de periodisme a la UAB. El programa s’emetia des d’una emissora pirata que hi havia a l’edifici de la Pedrera, promoguda per l’editor Olegario Sotelo Blanco.

La segona intervenció, feta per videoconferència des d’Uruguai, fou la més emotiva. Toni de Seárez, conductor del progama Sempre en Galicia de Radio Carve, a Montevideo, va explicar la història d’aquest programa que va sortir en antena el 3 de setembre de 1950. És el primer programa en gallec de la història i se segueix emetent, a la mateixa emissora, cada setmana cinquanta-vuit anys després de la primera emissió, i s’obre amb la mateixa salutació. En aquest programa, que és una memòria viva de l’emigració a Amèrica, va participar la fundadora del Fogar Galego O Penedo de Barcelona, Iolanda Díaz, que va viure 20 anys a Montevideo i des del 1976 resideix a la capital catalana Barcelona. Cal recordar que és la primera dona del món que va parlar en gallec per la ràdio.

Concha Limia, històrica dirigent a Galícia del Partit Comunista, va intervenir en tercer lloc per explicar el seu pas per Ràdio Pirenaica, emetent primer des de Moscou i després des de Bucarest, fins a la fi d’aquestes emissions de resistència antifranquista l’any 1977. Ella conduïa el programa en gallec “De Ribadeo a Tui”, però vam saber off the record que era la veu que radiava en català els continguts de l’espai “Em parla la veu de les Illes”.

La darrera intervenció va anar a càrrec de l’Ana Belén Real, locutora de ràdio i membre d’Espazos Radiofónicos Galegos en Catalunya. L’Ana Belén va explicar la història d’aquesta entitat (de la qual ja vam parlar en aquest blog i que actualment té sis programes en antena a Catalunya i a Andorra), i va destacar que, entre els seus membres i locutors radiofònics, hi ha gallecs, gallegocatalans i catalans sense cap mena d’ascendència gallega que treballen per fomentar la relació i el coneixement mutu entre les dues cultures.

Curiosament, a totes quatre intervencions va sortir el nom de Manuel Fraga, que quan era Ministre d’Informació (?) i Turisme de la dictadura franquista va assegurar que tancaria les emissions del programa de Radio Carve. No ho va aconseguir i, com va dir Toni de Seárez, “tanto a audición é vella como Don Manuel é vello, e seguiu marchando cada un polo seu lado”.

Potser molta gent no sap que força anys després, el 1993, Mentre Fraga era president de la Xunta, el seu secretari general per a les relacions amb les comunitats gallegues a l’exterior, Fernando Amarelo de Castro, es va enfadar com una mona quan, després de presentar-s’hi per sorpresa, va veure en Xosé Manuel Beiras, aleshores líder del Bloc Nacionalista Gallec, parlant al programa Sempre en Galicia... de Ràdio Cornellà. La setmana següent es va prohibir l’entrada a l’emissora als membres de l’equip del programa.

Aquestes ingerències polítiques descarades palesen la importància de la Ràdio en gallec a l'exterior com a eina de construcció d'una identitat dinàmica, que dialogui amb la identitat del país d'acollida i no es quedi només en la fossilització de l'emigrant que molts grups polítics voldrien per tapar altres problemes i per mantenir els seus espais de poder.

Vi gallec per promoure la gastronomia catalana

2008-11-05T08:14:00.010Z

Volar amb la companyia Ryanair és com anar en un autocar de l’escola però dins un avió, una mica campi qui pugui. Evidentment, els preus tan baixos s’han de contrarrestar amb alguna estratègia comercial, com la venda de productes dins l’avió o la publicitat a les portes dels equipatges de mà, cosa que no es veu en cap altra companyia. A més a més, el magazín que t’ofereixen durant el vol té les típiques pàgines on la publicitat ve encoberta sota el format de reportatge que lloa les virtuts d’una ciutat o d’una escapada de cap de setmana.

L’avió Girona-L’Alguer, que deu fer també altres rutes, és ple de publicitat de la Generalitat de Catalunya per atraure visitants cap a les terres catalanes. Les típiques fotos... la Costa Brava, el Museu Dalí o algun edifici modernista. I dins el magazín, com si fos un complement als anuncis de l’avió, apareix un reportatge titulat “Catalunya wellness tourism” on, previsiblement, se’ns explica que la Costa Brava és el lloc ideal per fer salut i que «la gastronomia és un dels pilars del turisme a Catalunya».

A les fotografies hi ha dues gambes que sembla que s’estimin, de paral·lelisme evident, un parell de dones amb cares relaxades, un plat de cuina catalana d’alguna cosa difícil d’identificar i, finalment, la típica foto de la taula a peu de platja amb unes roques de la Costa Brava de fons, la cadira de fusta, les estovalles blanques impecables que contrasten amb el mar blavíssim, l’aigua i l’ampolla de vi. Tot molt ben parat. Únicament hi faltaria l’atzavara perquè (com diria una llibretera de vell de Barcelona) fos una composició noucentista.

Només se’ls va escapar un detall en aquesta promoció de la gastronomia catalana: el vi és un albarinyo dels cellers Marqués de Vizhoja, fet al municipi d’Arbo, Pontevedra.

La nova fornada de pop en gallec a la revista Enrerrock

2008-10-23T22:04:00.017+01:00

El número d’octubre (156) de la revista Enderrock, especialitzada en el rock que es fa arreu dels Països Catalans —en llengua catalana, és clar—, dedica un suplement al pop en gallec més actual. El suplement, GZPOP! La nova fornada de rock en gallec, s’obre amb un article titulat “Rock na Galiza. Passat, pressent i futur del ‘rock gallec’”, que recorre els orígens del rock en gallec des dels grups i els moviments sorgits als anys vuitanta, com l’agrorock o el rock bravú, fins al grups més de moda ara mateix, passant pels que van reformar aquests estils musicals en gallec, entre els quals hi ha O Jarbanzo Negro, format al barri Barceloní de Nou Barris

Evidentment, no hi hauria suplement sense música, i per això amb la revista ve el CD GZPOP! a nova fornada de pop en galego. A les fotografies en podeu veure el sobre i els grups amb els temes corresponents. A més del fet que una revista catalana distribueixi un disc de música en gallec (i el 3r volum del disc de la música en valencià!), hi ha una altra connexió catalana dins el mateix disc: el grup Ataque Escampe, que hi participa amb la cançó “I’m not your man”, va tenir durant l’últim any un acordionista dels Països Catalans, en Francesc Esteve, que va ser professor de català a la Universidade de Santiago de Compostela fins al curs passat. Amb ell Ataque Escampe va incorporar l’acordió als instruments del rock de sèrie B. Podeu sentir com sona a les cançons “Ningún lugar seguro” o “Unha tarde no zoo”, que trobareu al myspace del grup. I, si us agrada el tema que ve amb el disc de l’Enrerrock, podeu descarregar gratuïtament tot el CD Galicia es una mierda, els ressons del qual han arribat fins i tot a l’illa de Menorca.

La Foliada torna a Nou Barris aquest cap de setmana

2008-10-01T21:37:00.008+01:00

Els addictes als intercanvis gallegocatalans, que cada dia en són més, tant d’addictes com d’intercanvis, tenim aquest cap de setmana una cita a l’Ateneu popular de Nou Barris. S’hi celebra La III Foliada (4a si comptem la de l’any passat, que es va fer a Cerceda, Galícia, amb el nom de A Gresca), que durant els dies 3, 4 i 5 d’octubre servirà per continuar teixint xarxes entre Galícia i Catalunya.

La primera foliada es va fer l’any 2003 al mateix Ateneu, i ara torna cap a Barcelona amb un programa on tots els actes són oberts a tothom i gratuïts. Seran tres dies de Cercaviles, sopars i dinars populars, concerts, tallers, teatre, debats, exposicions... Com ens diuen els seus principis organitzatius, La Foliada (cliqueu-hi per veure'n el programa) vol contribuir a “estructurar i a consolidar un espai que contribueixi a dinamitzar, relacionar i acostar les diferents manifestacions de la cultura popular en totes les seves disciplines artístiques”, a “propiciar l’intercanvi des de realitats culturals perifèriques, poc visibles i que no tenen cabuda en els principals circuits comercials”. També vol “donar continuïtat a l’objectiu de fomentar la interrelació profunda entre Galícia i Catalunya” i “convertir la cultura en un organisme actiu, crític, dinàmic i compromès.”

Uns objectius valents i ambiciosos que ens fan veure de seguida que no és, doncs, la típica festa folcloritzant i mirameliquera a què ens havien acostumat certs col·lectius durant molts anys. Dit d’una altra manera, no és la festa que li fa gràcia als que, com deia l'Ovidi, no els fa gràcia que pensem, que escriguem, o que parlem, sinó que és una de les festes de les persones que volem fer tot això en gallec i en català.

XXIV edició dels Cursos de Lingua e Cultura Galegas de la UB

2008-09-20T14:08:00.013+01:00

La Secció de Filologies Gallega i Portuguesa de la Universitat de Barcelona (UB) ofereix, per 24a edició, els cursos de Llengua i Cultura Gallegues. Aquests cursos estan destinats a persones més grans de 16 anys, siguin o no estudiants de la UB. Són cursos oficials de 75 hores reconeguts com a crèdits de lliure elecció per als alumnes de la UB (tret dels estudiants de Filologia). Els cursos de llengua, a més a més, serveixen per preparar-se per als exàmens del Certificado en Lingua Galega (CELGa), que expedeix la Xunta de Galícia (se n’ofereixen els nivells 1, 3 i 4)

Com a complement als cursos de llengua també hi teniu un curs d’extensió cultural, on podreu conèixer una mica de la geografia, la història, les arts, les lletres i l’antropologia cultural de Galícia. Evidentment, totes les classes es faran en gallec.

Els cursos són totalment gratuïts, i us hi podeu inscriure del 17-09-2008 fins al 1-10-2008 en el curs d’extensió cultural, i del 17-11-2008 fins al 12-1-2009 en els cursos de llengua. El d’extensió cultural comença a primers d’octubre, i els de llengua al gener. Mireu-ne els horaris i la resta de les dades a l'apartat corresponent de la pàgina de la Secció de Filologies Gallega i Portuguesa.

Darrera d’aquest blog hi ha, entre moltes altres coses i ja fa set anys, aquests cursos.

Lluís Pericot i Florentino López Cuevillas, prehistoriadors.

2008-09-18T22:48:00.012+01:00

Una de les principals vies de l'eixample de la ciutat de Girona du el nom de Lluís Pericot (Girona 1899-Barcelona 1978). Lluís Pericot va ser un prehistoriador format a la Universitat de Barcelona, alumne de Pere Bosch i Gimpera. La primera càtedra que va ocupar, del 1925 al 1927, va ser la d’Història Antiga i Mitjana d’Espanya de la Universitat de Santiago de Compostela. Bosch i Gimpera considerava que a Galícia estava tot per fer (i encara hi està!), i per això volia que Pericot hi fes escola. Tanmateix, només hi va ser durant dos anys, perquè de seguida es va traslladar a la Universitat de València, on va ocupar la càtedra d’Història Moderna i Contemporània, tot i que va seguir dedicant-se a la prehistòria.

A Galícia va col·laborar sobretot amb l’actiu intel·lectual galleguista Florentino López Cuevillas (Ourense 1886-1958), director de la secció de prehistòria del Seminario de Estudos Galegos i un dels pioners en la sistematització i l’estudi de la cultura dels castros (cultura castrexa, en gallec). López Cuevillas va ingressar l’any 1941 a la Real Academia Galega, institució de la qual Pericot era acadèmic no numerari.

La col·laboració més important de tots dos prehistoriadors es va concretar en l’inici de les excavacions, a partir del 1927 i durant un parell d’anys, del Castro de Troña, situat a la parròquia de Pias del municipi de Ponteareas, a la comarca d’O Condado. El castro de Troña es va descobrir gràcies a l’obertura d’una pista forestal, i ells dos en van dirigir els primers treballs arqueològics. Després va caldre esperar fins a l’any 1981 perquè es recuperessin els estudis sobre el terreny, que es van allargar fins als anys 90. És un castro força gran, de 200 metres de llarg per 25 d’amplada i 10 de profunditat, l’ocupació del qual se situa entre els segles VI a. C. i el s. I d. C., tot i que es devia rehabitar durant un temps cap al s. III.

Després de la mort de López Cuevillas, Pericot va publicar al Boletín de la Comisión Provincial de Monumentos Históricos y Artísticos de Orense un recull de records de la seva relació amb el prehistoriador gallec, titulat “Algunos recuerdos personales de Cuevillas”.

A les fotografies podeu veure la casa del número 56 del carrer de Santa Clara de Girona on va nèixer Lluís Pericot, i podeu acabar amb vídeo que fa un recorregut fotogràfic pel Castro da Troña. Fixeu-vos en l'ermita i en l'anomenada "pedra do equilibrio" (una persona cap dreta entre les dues pedres!), que és a tocar de la pista que puja cap a aquest indret ple de llegendes.

Cunqueiro als versos, Pau Casals al violoncel

2008-08-31T22:02:00.015+01:00

Una de les activitats més profitoses del mes d’agost, des de fa 40 anys, és la Universitat Catalana d’Estiu. Com les tres paraules del seu nom fan avinent, qui hi assisteix pot aprendre, fer país, i passar-s’ho bé. Tot durant deu dies a la vila de Prada, al bressol de Catalunya, que és la comarca nord-catalana del Conflent. De seguida veureu per què, sense tenir-ho previst, tornem a parlar de l’Álvaro Cunqueiro i del seu llibre Herba aquí ou acolá.

En un dels pobles del Conflent, Rià, hi ha l’origen de Guifré el Pilós (no és gratuït que Lluís XIV de França en fes enderrocar el castell tretze anys després d’apoderar-se de la Catalunya Nord...), al costat hi ha Prada, als peus del Canigó, muntanya mítica dels catalans, que inspirà a Mossèn Jacint Verdaguer el poema èpic que en du el nom. Ben a prop de Prada, al terme de Codalet, hi ha el monestir benedictí de Sant Miquel de Cuixà, que presidí l’abat Oliba, abat també de Vic i bisbe de Ripoll, fundador del monestir de Montserrat.

A Prada, a més a més, entre molts altres exiliats que eren fora de l’Estat espanyol però seguien a Catalunya, hi va viure Pau Casals durant disset anys, i durant gairebé una dècada Pompeu Fabra, que hi va morir el dia de Nadal del 1948 després d’anys de demanar menjar als amics per poder-se dedicar a enllestir una nova versió de la Gramàtica catalana.

Allà, Pau Casals va recuperar les seves actuacions en públic, que havia interromput d'ençà de la desfeta del 39. Era habitual que toqués en escenaris privilegiats del Conflent i del Rosselló, com el Palau dels Reis de Mallorca de Perpinyà, l’església de Sant Pere de Prada, o el mateix monestir de Sant Miquel de Cuixà.

En Cunqueiro coneixia la Catalunya Nord, i va dedicar-li els “Cantos do Rossellón” del llibre Herba aquí ou acolá. Tot just fa una setmana, coincidint amb la cloenda de la XL Universitat Catalana d’Estiu, l’església de Sant Pere de Prada es va emplenar de gom a gom per sentir l'Orquestra simfònica de Joves Intèrprets dels Països Catalans. És inevitable, quan ets a un concert de música clàssica dins l’església de Prada, on tantes vegades va tocar el violoncel el mestre Pau Casals, que no et vingui al cap aquest bell poema que li dedicà en Cunqueiro:

(Us recomano que combineu la lectura amb el preludi de la suite per solo de violoncel n. 1 de Bach, interpretada per Pau Casals a Sant Miquel de Cuixà, al vídeo de sota)

Pau Casals en Prada

No medio do dourado retablo
o xigantesco San Pedro inclínase pra diante
e eu sei o porqué:
porque do cello de Casals saíu
unha frase que se volveu bolboreta
e Pedro séguelle o voo por saber
en que vide ou roseira de que columna
vai a pousarse.
—O bosque do retablo en abril florece
e en outono deita follas secas.
Co arco Pau Casals vainas apartando
as que se pousan nas cordas do seu cello.

Montserrat Roig, lectora d’Álvaro Cunqueiro

2008-08-18T13:46:00.017+01:00

Una descoberta recent ha estat el llibre Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991, de la malaguanyada escriptora Montserrat Roig. És un recull dels articles que va publicar al diari Avui durant aquells dos anys i fins a dos dies abans de la seva mort. Són uns articles amens i variats, d’aquests que fan del periodisme literatura i que són un model per a l’articulista, diari o esporàdic.

N’hi ha dos on parla de l’Álvaro Cunqueiro. En un, titulat “...Que me aloumiña o corazón”, explica que llegeix Herba de aquí ou acolá i aprofita per reflexionar sobre l’amistat que ens acaricia el cor; l’altre es diu “Jo també m’hi apunto”, i la Montserrat Roig s’apunta a tot de coses, s’apunta a l’escalf del vi compartit amb els amics, s’apunta a les discussions «sobre si el capvespre damunt l’Empordà és més bonic que no pas a l’Alt Urgell», s’apunta amb els que «encara són capaços de perdre l’oremus per un pronom feble mal col·locat» (n’hi ha de catalans i de gallecs, sortosament).

Finalment, diu; «M’apunto amb els qui porten a terme afers gratuïts, innecessaris, només pour son plaisir, m’apunto amb els somniadors d’ofici, com l’Álvaro Cunqueiro i el nostre Joan Perucho, m’apunto a tot el que hem oblidat i al que volem recordar i no podem.»

No oblidem, però, que eren bons amics l’Álvaro Cunqueiro i el nostre Joan Perucho, i que alguns encara vam tenir el privilegi de veure un Perucho vell, poc abans de morir, parlant a Sargadelos de l’Álvaro Cunqueiro, mentre recordava, amb uns ulls que volien marxar de les conques, el salmó marinat en aiguardent amb què un dia Cunqueiro va aterrar a Barcelona.

Qui no s’hi apunta, a tot això?

L'A Micro Pechado fa 100 números!

2008-07-31T08:32:00.017+01:00

L'A Micro Pechado és la revista d'Espazos Radiofónicos Galegos en Catalunya (ERGaC). El primer número va sortir el mes d'abril de l'any 2000, per iniciativa de l'Antón F. Escuredo, membre d'ERGaC i actual redactor en cap del diari A Peneira.

L'AMP és l'única publicació mensual en gallec que es fa fora de Galícia. S'ha pogut fer gràcies a l'esforç desinteressat de moltes persones, que fins i tot en algunes ocasions hi han hagut de posar diners de la seva butxaca, i que han dedicat molt de temps a fer que aquesta publicació sigui un referent de la cultura gallega de Catalunya.

Aquest mes d'agost l'AMP ha arribat als 100 números, i cal fer una menció especial no només a l'Antón F. Escuredo, sinó al Xosé Manuel Fernández, que també en va ser director, i a l'Ana Belén Real, que el va maquetar durant molts mesos. Hem d'agrair a l'Helena Domínguez, que n'és la directora des del maig del 2005, el gran esforç que ha fet per al número 100. Podeu descarregar d'internet aquest especial de 12 pàgines en color.

Les VII Xornadas Teatrais Florencio Delgado Gurriarán

2008-07-29T10:59:00.028+01:00

Cada any per aquestes dates hi ha la cita teatral més important de la comarca de Valdeorras, les Xornadas Teatrais de Córgomo. Estan organitzades conjuntament per l’Asociación Cultural Florencio Delgado Gurriarán, poeta de Córgomo, i per Furafollas Agrupación Teatral, l'actor i president de la qual, Anxo Baranga, també és d’aquesta aldea del municipi de San Martín de Valdeorras.

Durant els 4 dies que duren les jornades hi ha tallers de circ, exposicions, plantades d’arbres, música, teatre, excursions... Tota una festa per promoure el teatre, la vida cultural a la comarca i per aconseguir que se li dediqui el Día das Letras Galegas a Florencio Delgado Gurriarán. L’homenatge a un personatge important de la cultura gallega ha estat aquest any per a Isaac Díaz Pardo, de qui, per cert, és vergonyós que no hi hagi ni una sola referència a la pàgina de Sargadelos.

Dins Furafollas Agrupación Teatral, fundada a Barcelona, hi ha actors i actrius gallegues i catalanes, i tot sovint en els seus espectacles es poden sentir totes dues llengües. Dissabte passat es van fer els Contos nas Covas, una sessió de contes sota terra, a les coves de les cases de Córgomo. Un conte i un vi. En una d’aquestes la poesia eròtica va ser la protagonista, amb versos en gallec i en català.

A la fotografia, Anxo Baranga, Eva do Roxo i Alba Rubio, de Furafollas, en un moment dels Contos nas Covas.

Una benvinguda i un comiat

2008-07-28T12:36:00.012+01:00

Benvinguts al blog Catalunya a Galícia, a Galiza en Cataluña, que vull endegar amb una referència al Francesc Esteve i a la Bàrbera M. Oliver. En Francesc ha estat el lector de català a la Universidade de Santiago els darrers tres cursos, i la Bàrbera ha fet classes de català a Vigo i a Santiago durant l'últim any i mig. Avui han marxat de Santiago, han tancat el pis on han viscut i, amb el cotxe ple com un ou, han marxat cap al País Valencià.

Ella és de Felanitx, a Mallorca, i ell és d'Agres, a la comarca del Comtat. Ells se'n van i així acaba una etapa excepcional de la divulgació de la llengua i la cultura catalanes a Galícia. Excepcional pel fet que dos dels professors de català a Galícia fossin del País Valencià i de Mallorca. Quan dèiem que érem professors de català, ells a l'àmbit universitari i jo a la secundària, no calia cap explicació sobre els Països Catalans que la gent no pogués o no volgués entendre. N'hi havia prou a dir d'on veníem, i seguir parlant en català, al carrer, dins un bar, en una de les xerrades que hem fet amb l'Ambaixada sobre la realitat de casa nostra.

Començaran nous projectes, coneixeran nous llocs i noves persones. Com deia un dia a l'Avui la Isabel-Clara Simó, "El futur és, per definició, esplèndid". Tot els ha d'anar bé i, a més a més, tenim la sort que hi ha dues persones que ara parlaran de Galícia i la donaran a conèixer als Països Catalans. Sort, amics!