Regueifes a Menorca

L’associació Soca de Mots, que té com a objectius la valoració, la promoció i la divulgació de la glosa menorquina, ha organitzat la VI Trobada de glosa i vers improvisat a Menorca. Generalment, en aquesta trobada hi participen glosadors de Menorca, de Mallorca i uns convidats d’un altre lloc. Enguany, els convidats eren de Galícia: el Bieito Lobariñas, el Pinto de Herbón i el Luís dos Carunchos. Tots tres formen el Trio Liro de regueifes, i han vingut fins a Menorca per mostrar les seves habilitats fent vers improvisat. El primer dia, la trobada es va celebrar a la sala multifuncional de Es Mercadal i, l’endemà, a la seu del Consell Insular de Menorca.

Com sol passar als Països Catalans, la cultura popular oral, per molts esforços de revitalització que es facin, està força intel•lectualitzada, cosa que es va poder comprovar durant aquests dos dies de gloses i regueifes. Els menorquins i els mallorquins, en glosar, mantenien un format molt estricte i, fins i tot, calculat, encara que els versos fossin inventats al mateix moment. Els gallecs, en canvi, de bon començament van bellugar-se per l’escenari com els venia de gust, menjaven i bevien les pastes i el Xoriguer de damunt la taula que els altres amb prou feines havien tocat, van acompanyar l’actuació amb gaita, pandereta i vieires i van ser molt més políticament incorrectes. El públic, doncs, va ser amb els gallecs, tant el primer dia com el segon, quan es va ficar més dins de l’actuació i es va oblidar que hi havia un escenari, element que ja de per si és contrari a la improvisació i a la cultura popular.

Una de les glosadores de l’associació Soca de Mots es queixava de la poca cobertura periodística que es fa d’aquests esdeveniments. Certament, hi havia ben pocs mitjans de comunicació. La poca cura a cobrir aquests actes, quan es tenen en compte, la demostra avui el diari Menorca, que recull l’actuació dels gallecs de la següent manera: “Finalmente, el grupo Los Payadores Sudamericanos, formados por una argentina y dos uruguayos, ofrecieron una demostración del verso improvisado que practican desde antiguo los habitantes de las zonas rurales de sus países como forma de transmitir las noticias entre una población que mayoritariamente no sabía leer.”

No cal dir res més. És evident que a la cultura popular oral, a casa nostra, encara li queda molt de camí per baixar dels escenaris i fer honor al seu nom. I que, la dels gallecs, segueix sent tan sorprenent i diferent que fins i tot la gent percep que vénen de l’altra punta del món. De fet, no deixen de tenir raó...

Agermanament de periodistes

Diumenge passat vora 100.000 persones (la meitat segons la policia local...) van recórrer els carrers del centre de Santiago, convocades per la plataforma Queremos Galego, per demanar el dret a viure en gallec i contra la política lingüística del govern actual de la Xunta de Galicia, que vol derogar lleis de promoció de la llengua gallega aprovades per unanimitat al parlament gallec durant l’època fraguiana (a la manifestació hi havia, fins i tot, familiars i gent propera a persones d’anteriors governs del PP).

L’endemà de la manifestació vam poder veure els atacs que, sota la disfressa d’una entrevista a la TVG, va dirigir Carlos Luís Rodríguez a Carlos Callón, president de la Mesa pola Normalización Lingüística, “una plataforma independent, plural i apartidaria que té com a únic objectiu la promoció de l’ús del gallec en tots els àmbits de la vida social propis de qualsevol idioma” (tradueixo del seu web).

El presentador no fa preguntes, sinó que ataca, no afavoreix el diàleg, sinó que no deixa ni que el convidat acabi de parlar, i fa els escarafalls a què ja ens han acostumat els espanyolistes quan no tenen arguments. Carlos Callón si que en té, però, i per això pot mantenir el somriure i retrucar cada atac. Només cal que vegeu aquest vídeo.

Carlos Callón ''entrevistado'' por Carlos Luís Rodríguez

Cargado por nagalizaemgalego. - Las últimas noticias en video.

A TV3, televisió de la Comunitat autònoma de Catalunya i no pas de Catalunya, que és una altra cosa, Josep Cuní ha entrevistat aquests dies Joan Pere le Bihan, director de la xarxa d’escoles de La Bressola, les úniques que, vencent tota mena de traves institucionals i de dificultats econòmiques, fan possible que hi hagi una xarxa, ni que sigui minsa, d’escoles que eduquin en català a la Catalunya Nord.

Josep Cuní, lluny d’escoltar Joan Pere le Bihan, l’ataca amb una pregunta que demostra el seu desconeixement total i absolut de la realitat d’aquella part del país que es correspont amb el departament francès dels Pirineus orientals. Le Bihan li deixa clar: ell ja és català, tingui ciutadania francesa o espanyola. Fill de mare mallorquina i de pare bretó, en un moment de l’entravista Le Bihan diu que ha sol•licitat de tenir també la “ciutadania espanyola”, i no diu pas la “nacionalitat espanyola”. Quan s’és de nació catalana, es pot tenir ciutadania d’on sigui, que el català ja sap d’on és i no cal que li ho digui una targeta. Josep Cuní segueix la tradició espanyola i confon la nacionalitat amb la ciutadania, i no fa cap favor a la seva llengua amb actituds com aquestes. Vegeu-ne el vídeo i ho comprovareu.

Carlos Luís Rodríguez i Josep Cuní: dos exemples, conscients o inconscients, de periodisme espanyolista.