Solidaritat (només en un sentit?)

Heu vist mai cap pintada, a Catalunya, en suport d'algun encausat gallec?

(No s'hi valen les que apareguin si mai processen en Fraga per col·laboració amb la dictadura franquista...).

[Corredoira das Fraguas, Compostela, 26 de gener del 2011]

Vaques gallegues a Menorca

És evident que no començaré dient que hi ha gallecs a Menorca, com si hagués descobert la sopa d'all. Seria una obvietat i a ningú no se li faria estrany.

No cal passar gaire temps en aquesta illa —que té menys població que la ciutat de Santiago— per conèixer gallecs que corren per aquí. Generalment, els coneixes de casualitat, xerrant xerrant, tot i que cal estar predisposat a la casualitat.

Alguns passen per aquí discretament i, si no surt a la conversa o els ho demanes, no s’identifiquen com a gallecs. Uns altres no s’hi identifiquen, però en deixen el rastre...

 

El primer rètol és al camí que porta cap al poblat talaiòtic de la Torre d’en Galmés, i el segon davant la terminal de passatgers del port de Ciutadella.

A més a més, les vaques menorquines són gairebé del mateix color que les gallegues. I, on un gallec diu "rubio" per referir-se a un pèl-roig, perquè les vaques gallegues són "rubias", és a dir, roges, un menorquí dirà que "té els cabells de roig bou", perquè aquí, els bous i les vaques, també són rojos.

Qui és aquest gallec que aferra vaques als rètols? Pot ser un gaiter d’un grup de música format a Nou Barris que, després de desfer-se el grup, va venir a fer de carter a Menorca? A veure si la casualitat ens resol aques cas...

El català i el gallegoportuguès vistos des de la Catalunya Nord

A Prada, com cada agost des de fa 41 anys, s’hi celebra la Universitat Catalana d’Estiu. Com sempre, s’hi exposen i s’hi debaten idees sobre el passat, el present i el futur dels Països Catalans. En una de les sessions, dedicada a la història de Portugal i a les relacions d’aquest país amb Catalunya, algú demana per què Portugal no reivindica Galícia com a territori propi. És evident, encara que allà no s’aclareix, que un país mai no reivindica el territori del qual s’ha independitzat, tot i que ara, sembla, alguns portuguesos vulguin federar-se amb Espanya.

A aquesta pregunta segueix la discussió sobre si el gallec s’hauria d’escriure, o no, amb ortografia portuguesa. Sembla que no s’acaba d’entendre la realitat de Galícia, independentment de si la llengua que es parla a banda i banda del Minyo és, o no, la mateixa, però la percepció general és que no es tracta de dues llengües diferents.

A Prada hi ha un bar que es diu Casa Nostra. Ja és tradició anar-hi a fer porrons de muscat i a rebre la nit amb cançons de taverna. Un dels cambrers és portuguès. Quan li parles en gallec et respon en castellà, evidentment. Un cop passes a parlar-li en (estàndard) portuguès i li dius que, de fet, sempre que vas a Portugal parles en gallec i t’entenen, que ve a ser el mateix una cosa que l'altra, no dubta ni un moment i, mentre prepara un altre porró, et diu: “sí, com el català de Perpinyà i el català de Barcelona”.

La percepció d’un català que coneix l'extensió i els límits de la seva llengua deu ser com la d’aquest portuguès que viu a la Catalunya Nord: quan una llengua, per avatars polítics, queda dividida en diferents territoris, no passa a ser diverses llengües, sinó simplement una mateixa llengua parlada en territoris sota administracions diverses.

Vi gallec per promoure la gastronomia catalana

Volar amb la companyia Ryanair és com anar en un autocar de l’escola però dins un avió, una mica campi qui pugui. Evidentment, els preus tan baixos s’han de contrarrestar amb alguna estratègia comercial, com la venda de productes dins l’avió o la publicitat a les portes dels equipatges de mà, cosa que no es veu en cap altra companyia. A més a més, el magazín que t’ofereixen durant el vol té les típiques pàgines on la publicitat ve encoberta sota el format de reportatge que lloa les virtuts d’una ciutat o d’una escapada de cap de setmana.

L’avió Girona-L’Alguer, que deu fer també altres rutes, és ple de publicitat de la Generalitat de Catalunya per atraure visitants cap a les terres catalanes. Les típiques fotos... la Costa Brava, el Museu Dalí o algun edifici modernista. I dins el magazín, com si fos un complement als anuncis de l’avió, apareix un reportatge titulat “Catalunya wellness tourism” on, previsiblement, se’ns explica que la Costa Brava és el lloc ideal per fer salut i que «la gastronomia és un dels pilars del turisme a Catalunya».

A les fotografies hi ha dues gambes que sembla que s’estimin, de paral·lelisme evident, un parell de dones amb cares relaxades, un plat de cuina catalana d’alguna cosa difícil d’identificar i, finalment, la típica foto de la taula a peu de platja amb unes roques de la Costa Brava de fons, la cadira de fusta, les estovalles blanques impecables que contrasten amb el mar blavíssim, l’aigua i l’ampolla de vi. Tot molt ben parat. Únicament hi faltaria l’atzavara perquè (com diria una llibretera de vell de Barcelona) fos una composició noucentista.

Només se’ls va escapar un detall en aquesta promoció de la gastronomia catalana: el vi és un albarinyo dels cellers Marqués de Vizhoja, fet al municipi d’Arbo, Pontevedra.

Una benvinguda i un comiat

Benvinguts al blog Catalunya a Galícia, a Galiza en Cataluña, que vull endegar amb una referència al Francesc Esteve i a la Bàrbera M. Oliver. En Francesc ha estat el lector de català a la Universidade de Santiago els darrers tres cursos, i la Bàrbera ha fet classes de català a Vigo i a Santiago durant l'últim any i mig. Avui han marxat de Santiago, han tancat el pis on han viscut i, amb el cotxe ple com un ou, han marxat cap al País Valencià.

Ella és de Felanitx, a Mallorca, i ell és d'Agres, a la comarca del Comtat. Ells se'n van i així acaba una etapa excepcional de la divulgació de la llengua i la cultura catalanes a Galícia. Excepcional pel fet que dos dels professors de català a Galícia fossin del País Valencià i de Mallorca. Quan dèiem que érem professors de català, ells a l'àmbit universitari i jo a la secundària, no calia cap explicació sobre els Països Catalans que la gent no pogués o no volgués entendre. N'hi havia prou a dir d'on veníem, i seguir parlant en català, al carrer, dins un bar, en una de les xerrades que hem fet amb l'Ambaixada sobre la realitat de casa nostra.

Començaran nous projectes, coneixeran nous llocs i noves persones. Com deia un dia a l'Avui la Isabel-Clara Simó, "El futur és, per definició, esplèndid". Tot els ha d'anar bé i, a més a més, tenim la sort que hi ha dues persones que ara parlaran de Galícia i la donaran a conèixer als Països Catalans. Sort, amics!