Castelao, avui encara

La mateixa comparació de sempre. Catalunya, a Galícia, entre l’admiració i el recel. Encara avui de vegades val més no identificar-se com a català: “vós si que coidades a vosa lingua!”, “aí tedes as cousas claras...”, i tantes altres suposades lloances que incomoden i fan que acabis dient que ets de Cedeira per evitar-les i no donar explicacions.

Avui podríem fer caldo amb un fèmur d’en Castelao o fer croquetes amb la seva mòmia, però la seva obra segueix vigent, com ho segueixen els dibuixos de la sèrie “Cousas da vida” que va fer a mitjan anys vint. Fullejar-los de tant en tant és una activitat d’allò més saludable.

Perquè els polítics gallecs que ara remenen les cireres abandonessin la idea de tirar per terra els pocs avenços que s’han aconseguit en la normalització del gallec, o perquè protegissin el patrimoni històric i natural, o perquè fessin i desfessin tantes altres coses, no caldria que fossin catalans. N’hi hauria prou que se sentissin gallecs.

L’interès per Galícia de Salvador Espriu (II)

El passat mes de novembre vam ressenyar dues publicacions, aparegudes durant l’any 2008, que parlen del vincle de Salvador Espriu amb Galícia. Vam poder veure el gran interès que Galícia despertava en aquest escriptor català, el seu coneixement de la cultura gallega, i vam destacar una afirmació d’Espriu en una carta a Basilio Losada que deia:

«No sé si vostès incorporaran l’Església a la cultura gallega, però és segur —és només qüestió de temps— que hi incorporaran plenament el poble. Vostès rai, que tenen una llengua universal. Com ja li vaig dir, tenen la partida més guanyada que nosaltres, a la curta o a la llarga.»

És interessant recuperar aquest fragment perquè les paraules “llengua universal” són una claríssima referència al gallec com a generador de la llengua portuguesa i, doncs, com a part del mateix sistema lingüístic. No és l’única vegada que el nostre escriptor manifesta aquesta idea del portuguès com a porta internacional del gallec. Ara bé, falta veure quina és la visió política d’Espriu sobre el fet gallegoportuguès, que podem trobar, com a complement a les seves opinions lingüístiques i culturals, en una entrevista de Xosé María Costa apareguda l’any 1977 a la revista Grial. Tot i que la resposta que ens interessa és la darrera, en copiem també les dues anteriors perquè és la part de la conversa on es parla directament de Galícia:

«—¿Ten estado vostede en Galicia?
—Sí, moitas veces. Xa sabe vostede o meu entusiasmo por Galicia e a súa cultura. É un país moi fermoso e complexo, cun gran pasado e un magnífico porvir. Dígollo con toda sinceridade. Teñen vostedes moitísimos problemas, pero agardo que os resolvan co acerto que caracteriza a súa avisada e cautelosa intelixencia.
—¿Qué coñece da cultura galega?
—En primeiro lugar os grandes poetas da Edade Media. Sinto, asimesmo, unha gran ademiración por Rosalía de Castro, sin despreciar de ningunha maneira aos escritores do seu tempo. Ademiro, tamén, a Castelao, Risco e Otero Pedrayo, así coma a moitos outros que coido sería prolixo enumerar, pero vaia por diante unha cordial aperta pra os meus amigos Saleta Goy, Manuel María e Inés Canosa. Por outra banda, hai que recoñecer a gran persoalidade literaria de Álvaro Cunqueiro. Cabe engadir, finalmente, que hai grandes escritores galegos en castelán, como, por exemplo, Valle Inclán e Cela.
—¿Coida vostede que, do mesmo xeito que en Catalunya fálase de catalanidade, pódese falar en Galicia de galeguidade?
—Claro que sí. A súa é unha nación con características moi antigas, complexas e interesantes. Galicia é a nai de Portugal, un dos grandes países do mundo que, á súa vez, deu lugar ao Brasil e as ate fai pouco colonias africanas de Angola e Mozambique. De todolos xeitos, coido que na actualidade a persoalidade de Galicia está craramente diferenciada da de Portugal e da dos demáis países galaicolusitanos.»

[Transcrivim el fragment respectant-ne l’ortografia original]

Costa, Xosé María (1977), “Conversa con Salvador Espriu”, Grial, 58: 485-489. Vigo: Galaxia, 1977.

Una cantiga gallega per a Joan Miró

Aquest dia de Nadal que acabem de passar ha fet vint-i-cinc anys de la mort de Joan Miró, i podem recordar-lo amb un poema de Celso Emilio Ferreiro, titulat “Cantiga de amigo para Xoán Miró”. Les cantigues d’amic són composicions de la lírica galaicoportuguesa on la protagonista, una noia jove enamorada, ens parla del seu amic, del seu enyor i dels seus dubtes. Són una bellíssima reelaboració autòctona de la lírica medieval culta i, per tant, una mica més tardana.

Celso Emilio, a la seva cantiga a Joan Miró, lloa l’obra d’aquest artista perquè ens fa evident allò que tenim davant sense saber-ho, encara que només puguem saber que és un misteri. Alhora, en línia amb el seu pessimisme vital, concep l’obra de Miró com el resultat, també, d’una tristor eterna que es converteix en força i du a crear grans obres. Evidentment, s'hi manifesta la nostàlgia, tan present en Celso Emilio, per una infantesa feliç que el pintor potser ha sabut allargassar, als ulls del qual el poeta hi veu flors sempre joves. I acaba, com a les cantigues d’amic, deixant que el paisatge sigui un personatge més que descrigui l’estat anímic del poeta, del pintor, i alhora de les seves terres.

La “Cantiga de amigo para Xoán Miró” es va publicar per primera vegada el desembre de 1957 en una separata de la revista Papeles de Son Armadans —fundada i dirigida per Camilo Jose Cela durant els anys mallorquins—. Més tard, el 1962, es va publicar dins el recull Longa noite de pedra, de títol pronunciat fins a l’avorriment, i encara l’any 1979 al Libro dos homenaxes. A Longa noite de pedra, a més, hi ha una elegia a Carles Riba titulada “Pranto por Carles Riba”, i un poema dedicat al cap de Formentor. L’edició més bonica de la cantiga, segur, és la primera, que podeu veure i llegir a les mateixes imatges.

Una reflexió de l'Espinàs caminant per Galícia

A la revista L’avenç del mes de novembre hem pogut llegir una entrevista a en Josep Maria Espinàs titulada “D’ofici, escriptor”. El títol de l’entrevista enllaça amb el del seu últim llibre, El meu ofici, unes pàgines fresques i força interessants sobre la concepció que aquest autor té del seu ofici: ell fa d’escriptor, simplement. L’entrevista a L’avenç se centra també sobre la modèstia i la normalitat amb què l’Espinàs, de 81 anys i 82 títols publicats, concep el fet d’escriure.

Els llibres dels viatges a peu són els que l’han fet més popular en els darrers anys; unes lectures molt agradables que acostuma a publicar pels volts de Sant Jordi i en les quals parla del viatge a peu que ha fet durant l’estiu anterior per alguna comarca, normalment dels Països Catalans però amb alguna incursió fora de casa. Aquesta frase, extreta de l’entrevista —on deixa clar que aquests llibres també són ficció, com tota literatura—, ens servirà per emmarcar aquesta narrativa de viatges:

«La gent sempre parla de la meva capacitat d’observació, que es concreta en els viatges a peu, però es viatja escoltant, amb l’orella. És fonamental, sobre tot si t’interessa la llengua. Sentir parlar els altres és apassionant»

L’Espinàs va fer dos viatges a peu per Galícia: el primer per l’interior, que recull en el llibre A peu per Galícia. De la Ulloa a Val de Camba (2002). El segon el va fer caminant per la Costa da Morte, i en va sortir el llibre A peu per la Costa da Morte (2003). Les línies que llegirem tot seguit són del primer viatge: una reflexió, des de la naturalitat espinasiana, sobre una de les campanyes de normalització lingüística promogudes per la Xunta de Galicia, sempre tan poc intel·ligents.

“Molt a prop de la fonda han construït un d’aquells distribuïdors circulars del trànsit que, encara que sigui de dimensions modestes, com aquest, crea un espai despullat, el contrari d’una plaça. Les dues vies més importants que surten d’aquesta roda són la que va a Lalín i a Santiago i la que va a Chantada. La tarda és intensament assolellada i camino buscant la llenca d’ombra que fan algunes cases. A poc a poc. Com que és diumenge i les botigues estan tancades, m’entretinc mirant rètols i cartells. Com el que anuncia «Riobo 2001. Festa na honra á Virxe do Carme. Domingo 22 de Xullo. Misa ás 13:30. Sesión vermut e berbena a cargo do grupo musical OS BARRIGAS». Un nom que ja anticipa gresca. Al Centro Cultural Municipal, un cartell a favor de la llengua: «Entre Nós, en Galego».

M’adono que és una ambició modesta, encara que justificada segurament a les ciutats, on la castellanització ha afectat en molts casos el llenguatge familiar i social. Però aquí, en aquests pobles per on passo, sento que tothom parla pràcticament en gallec, pares amb fills, veïns amb veïns, botiguers i clients. La música del gallec m’acompanya sempre. Aquí, «entre nós, en galego» és pràcticament un fet. Amb els forasters és una altra cosa. Amb mi em parlen bastant sovint en gallec quan faig una pregunta en la seva llengua, o quan s’adonen que l’entenc. Però continua havent-hi la tendència a usar el castellà amb el desconegut, amb qui no forma part del nós. Una llengua que s’ha escampat per Portugal i pel Brasil, la llengua de les Cantigas en temps d’Alfons X, el Savi, s’ha volgut reduir a una curiositat local. Com el «polpo [sic] da feira». Amb la diferència que el pop és compartible amb els de fora i sembla que la llengua no. La desqualificació ha estat tan profunda que no sé si un dia es podrà superar l’«entre nós» i la proposta serà, sense restriccions, «Os galegos, en galego».”

Josep Maria Espinàs. A peu per Galícia. Barcelona: Edicions la Campana, febrer de 2002. (pp. 94-95)

L’interès per Galícia de Salvador Espriu

Durant el 2008 han aparegut, com a mínim, dues publicacions que relacionen Salvador Espriu amb Galícia. La primera, cap a principis d’any, és el 2n número de l’Anuari Espriu, INDESINENTER, que publiquen conjuntament Punctum i el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu. El dossier central, d’unes 70 pàgines, es titula “Salvador Espriu i Galícia”.

Basilio Losada, el primer catedràtic, ara jubilat, de Filologia Gallega i Portuguesa de la UB, obre el dossier amb un article on explica l’interès d’Espriu per la literatura gallega, que es complementa amb algunes de les cartes que el poeta li va enviar al catedràtic i que contenen comentaris d’Espriu sobre les obres de literatura gallega que anava llegint a mesura que les hi feien arribar els seus col·legues gallecs. També hi ha afirmacions d’allò més interessants, com aquesta:

«No sé si vostès incorporaran l’Església a la cultura gallega, però és segur —és només qüestió de temps— que hi incorporaran plenament el poble. Vostès rai, que tenen una llengua universal. Com ja li vaig dir, tenen la partida més guanyada que nosaltres, a la curta o a la llarga.»

El dossier continua amb unes pàgines de Xesús Alonso Montero, catedràtic també jubilat de Literatura Gallega a la USC, qui explica, sobre tot, la relació també epistolar i de col·laboració que establí amb Espriu. Destaca, a més, el gran interès que La pell de brau despertà a Galícia en els anys de la dictadura.

Més endavant el treball se centra en la relació d’Espriu amb Xosé Lois García, escriptor gallec i director, actualment, de l’arxiu municipal de Sant Andreu de la Barca. I tanquen el dossier tres apèndix: al primer hi ha unes traduccions inèdites de set poemes de La pell de brau que van fer l’any 73 i l’any 85 els escriptors Xesús Rábade Paredes i Helena Villar Janeiro; al segon apareix la relació dels 52 llibres gallecs de la biblioteca de Salvador Espriu. Finalment, al tercer, tenim la transcripció d’algunes de les fitxes dedicades a la literatura i a la llengua gallegues del fitxer d’aprenentatge del poeta. En aquest fitxer personal, Espriu anotava versos o cites que li semblaven interessants, i també prenia apunts lingüístics. En el nostre cas, hi té apuntats uns quants fragments de poemes de la Rosalía, els sis poemes gallecs de Lorca i cinquanta-nou paraules gallegues anotades per ordre alfabètic amb la corresponent traducció.

De la lectura del dossier traiem una impressió certa: el gran interès que Salvador Espriu tenia pel poble gallec, vehiculat a través de la seva literatura i amb una especial passió per l’obra de la Rosalía, i els ànims amb què tothora encoratjava els seus amics gallecs a seguir treballant pel redreçament de la nació gallega: «Visquin i lluitin per Galícia. Guanyaran. Però no s’arrisquin sense necessitat. Cal la gent desvetllada i al carrer, no a la presó».

I acabem. Al dossier, Xesús Alonso Montero reprèn l’article necrològic que va publicar el 24 de febrer de 1985 al Faro de Vigo, dos dies després de la mort de Salvador Espriu. Hi constata la devoció que aquest sentia per la Rosalía i fa referència al poema “Cançó tòpica de les dones gallegues a Rosalia”, que Espriu va publicar el 1949 al recull Les cançons d’Ariadna.

Precisament, aquest és el poema que obre el n. 3 de la col·lecció Poetas con Rosalía, un recull de diverses composicions en homenatge a la poeta gallega que edita la Fundación Rosalía de Castro per repartir-lo entre els assistents a l’acte que se celebra cada any el 15 de juliol a la Casa da Matanza, on va morir la Rosalía aquell mateix dia d’ara fa 123 anys. No és el mateix que llegir-lo al jardí de casa seva amb una copa d’un Rosalía de Castro a la mà, però servirà per anar fent boca i perquè us engresqueu a acostar-vos a Padrón amb aquest poema de l’Espriu:

Cançó tòpica de les dones gallegues a Rosalia

Per a Carme Alcalde i tots els amics de “Presència”

Oberts ulls
sense mirada,
sempre fixos
mar endins.

Vent no vol
blanc de veles,
que tornin
vaixells
d’enllà.

Fam encara
mal calmada
infla ventres
de negats.

Quietud,
malson de plata,
bruixes i pluja
als camins.

Lentes
processons
de ciris
passen i cremen
sembrats.

Colgàvem
de mica en mica
a la cendra
de la llar
guspiretes
d’esperança:
foc i llum són
apagats.

Ales esteses
de fosca,
vella por
del llop, la neu.
On els fills,
on tots els homes,
on l’enyor
de tants adéus?

Pobres, soles
nit i dia,
sense cap
consol ni guia,
no tenim
més companyia
que la veu de Rosalia,
que aquest plor
de Rosalia,
que aquest cor
de Rosalia,
que la seva
poesia.

Quatre experiències radiofòniques gallegues amb connexió catalana

La setmana passada es va celebrar a la Facultat de Ciències de la Informació de la USC el congrés Galicia pola radio. Desde os anos trinta á actualidade, destinat a debatre sobre la història gallega d’aquest mitja de comunicació i, especialment, la història no tant sols de la ràdio a Galícia sinó de la ràdio en gallec. Una de les sessions més interessants va ser la que va reunir, la tarda de divendres, quatre experiències radiofòniques de la diàspora gallega. Dues de directament relacionades amb els Països Catalans, i dues que, de manera indirecta, també hi van a parar.

La primera a intervenir va ser Margarita Ledo, professora de la mateixa facultat i membre de la Real Academia da Lingua Galega, tot i que no col·loca un pronom del dret. Aquesta esciptora i directora de cinema va explicar l’experiència del programa “A raia do indio”, que conduïen ella i el poeta Manuel Outeiriño mentre la primera era professora i el segon estudiant de periodisme a la UAB. El programa s’emetia des d’una emissora pirata que hi havia a l’edifici de la Pedrera, promoguda per l’editor Olegario Sotelo Blanco.

La segona intervenció, feta per videoconferència des d’Uruguai, fou la més emotiva. Toni de Seárez, conductor del progama Sempre en Galicia de Radio Carve, a Montevideo, va explicar la història d’aquest programa que va sortir en antena el 3 de setembre de 1950. És el primer programa en gallec de la història i se segueix emetent, a la mateixa emissora, cada setmana cinquanta-vuit anys després de la primera emissió, i s’obre amb la mateixa salutació. En aquest programa, que és una memòria viva de l’emigració a Amèrica, va participar la fundadora del Fogar Galego O Penedo de Barcelona, Iolanda Díaz, que va viure 20 anys a Montevideo i des del 1976 resideix a la capital catalana Barcelona. Cal recordar que és la primera dona del món que va parlar en gallec per la ràdio.

Concha Limia, històrica dirigent a Galícia del Partit Comunista, va intervenir en tercer lloc per explicar el seu pas per Ràdio Pirenaica, emetent primer des de Moscou i després des de Bucarest, fins a la fi d’aquestes emissions de resistència antifranquista l’any 1977. Ella conduïa el programa en gallec “De Ribadeo a Tui”, però vam saber off the record que era la veu que radiava en català els continguts de l’espai “Em parla la veu de les Illes”.

La darrera intervenció va anar a càrrec de l’Ana Belén Real, locutora de ràdio i membre d’Espazos Radiofónicos Galegos en Catalunya. L’Ana Belén va explicar la història d’aquesta entitat (de la qual ja vam parlar en aquest blog i que actualment té sis programes en antena a Catalunya i a Andorra), i va destacar que, entre els seus membres i locutors radiofònics, hi ha gallecs, gallegocatalans i catalans sense cap mena d’ascendència gallega que treballen per fomentar la relació i el coneixement mutu entre les dues cultures.

Curiosament, a totes quatre intervencions va sortir el nom de Manuel Fraga, que quan era Ministre d’Informació (?) i Turisme de la dictadura franquista va assegurar que tancaria les emissions del programa de Radio Carve. No ho va aconseguir i, com va dir Toni de Seárez, “tanto a audición é vella como Don Manuel é vello, e seguiu marchando cada un polo seu lado”.

Potser molta gent no sap que força anys després, el 1993, Mentre Fraga era president de la Xunta, el seu secretari general per a les relacions amb les comunitats gallegues a l’exterior, Fernando Amarelo de Castro, es va enfadar com una mona quan, després de presentar-s’hi per sorpresa, va veure en Xosé Manuel Beiras, aleshores líder del Bloc Nacionalista Gallec, parlant al programa Sempre en Galicia... de Ràdio Cornellà. La setmana següent es va prohibir l’entrada a l’emissora als membres de l’equip del programa.

Aquestes ingerències polítiques descarades palesen la importància de la Ràdio en gallec a l'exterior com a eina de construcció d'una identitat dinàmica, que dialogui amb la identitat del país d'acollida i no es quedi només en la fossilització de l'emigrant que molts grups polítics voldrien per tapar altres problemes i per mantenir els seus espais de poder.

Vi gallec per promoure la gastronomia catalana

Volar amb la companyia Ryanair és com anar en un autocar de l’escola però dins un avió, una mica campi qui pugui. Evidentment, els preus tan baixos s’han de contrarrestar amb alguna estratègia comercial, com la venda de productes dins l’avió o la publicitat a les portes dels equipatges de mà, cosa que no es veu en cap altra companyia. A més a més, el magazín que t’ofereixen durant el vol té les típiques pàgines on la publicitat ve encoberta sota el format de reportatge que lloa les virtuts d’una ciutat o d’una escapada de cap de setmana.

L’avió Girona-L’Alguer, que deu fer també altres rutes, és ple de publicitat de la Generalitat de Catalunya per atraure visitants cap a les terres catalanes. Les típiques fotos... la Costa Brava, el Museu Dalí o algun edifici modernista. I dins el magazín, com si fos un complement als anuncis de l’avió, apareix un reportatge titulat “Catalunya wellness tourism” on, previsiblement, se’ns explica que la Costa Brava és el lloc ideal per fer salut i que «la gastronomia és un dels pilars del turisme a Catalunya».

A les fotografies hi ha dues gambes que sembla que s’estimin, de paral·lelisme evident, un parell de dones amb cares relaxades, un plat de cuina catalana d’alguna cosa difícil d’identificar i, finalment, la típica foto de la taula a peu de platja amb unes roques de la Costa Brava de fons, la cadira de fusta, les estovalles blanques impecables que contrasten amb el mar blavíssim, l’aigua i l’ampolla de vi. Tot molt ben parat. Únicament hi faltaria l’atzavara perquè (com diria una llibretera de vell de Barcelona) fos una composició noucentista.

Només se’ls va escapar un detall en aquesta promoció de la gastronomia catalana: el vi és un albarinyo dels cellers Marqués de Vizhoja, fet al municipi d’Arbo, Pontevedra.