Presentació a Barcelona del llibre 55 mentiras sobre a lingua galega

Tal com se’ns explica al blog Invando vagalumes, la política lingüicida de l’actual Xunta de Galícia ha posat la llengua gallega al centre del debat. L’oposició s’ha unit més que mai en la defensa de la llengua. La ciutadania ha creat associacions, plataformes i ha fet tres manifestacions durant el primer any de legislatura contra els intents del govern d’aniquilar la llengua gallega. Fins i tot sectors i ajuntaments del PP s’han posicionat en contra de les accions antigallegues del govern que dirigeixen els seus companys de partit.

Una de les plataformes que han nascut arran de tot aquest moviment civil en defensa de la llengua gallega, és la plataforma ProLingua. Al seu manifest s’afirma que «ProLingua és una plataforma creada per persones d’ideologies i professions molt diverses que té com a objectius exclusius la promoció del gallec com a llengua pròpia de Galícia (i de les comarques limítrofes) i la consecució de la seva oficialitat real, que passa per una presència normal en àmbits dels quals es manté pràcticament exclosa, com l’empresa, la justícia i d’altres serveis públics i privats, especialment els mitjans de comunicació.»

I és aquesta plataforma la que ha editat el llibre 55 mentiras sobre a lingua galega. El llibre, coordinat per Xosé-Henrique Costas, profesor de la Universitat de Vigo, «vol ser un argumentari senzill i clarificador, alhora que sòlid i rigorós, que ajudi la societat gallega a comprendre i a superar aquelles valoracions i interpretacions subjectives, ideologitzades des d’una òptica exclusivament partidista, errònies o perverses, que persegueixen l’objectiu d’actuar com a fre al camí de la reposició i de la normalització d’usos necessàries per a la llengua gallega al si de la seva societat.»

Per si algú dubta de l’existència de la diàspora gallega, el llibre serà presentat, simultàniament, avui dia 5 de febrer a 69 localitats d’arreu del món (a més de Galícia, també es presenta a Espanya, a Palestina, a l’Argentina, a Bèlgica, a Dinamarca, a Irlanda, a Portugal, a la Gran Bretanya, a França, als Estats Units, a Bòsnia, a Euskadi, i, evidentment, a Catalunya).

A la presentació de Barcelona, que es farà al Centre Gallec de Barcelona i començarà a les 20:30, hi intervindran Pere Comellas (especialista en plurilingüisme i professor de la UB), Sabela Labraña (especialista en sociolingüística i professora de la UB), Xiana Díaz (representant de Defensem la Llengua Gallega) i Paulo Filgueiras (especialista en normalització lingüística i professor de la UAB).

En trobareu més informació al blog Defensem la llengua gallega i a la mateixa pàgina de ProLingua. Perquè us animeu a anar-hi, us poso l’engrescador (com anomenen a Menorca els anuncis de pel•lícules que posen al cinema perquè t’engresquis a veure-la...) del llibre, que resumeix 20 de les 55 mentides sobre la llengua gallega. I, qui no pugui assistir-hi, el web de ProLingua retransmetrà en directe la presentació de Vigo també a les 20:30, en aquest enllaç.

Prolingua 20 Mentiras sobre a lingua galega (2010)

View more presentations from A profa .

Manipulació a la televisió gallega

La manifestació d’avui en contra de la política d’atac a la llengua gallega de l’actual govern de la Xunta és la 3a d’aquesta legislatura.

El passat 17 de maig, dia de les Lletres Gallegues, va haver-hi la primera manifestació a Santiago a favor de la llengua gallega. La segona va ser el 18 d’octubre.

Durant la segona manifestació, la Televisión de Galicia va fer una connexió quan la plaça de la Quintana, on acaben les manifestacions a Santiago i on es fan els parlaments, es buidava de gent per omplir-se per segona vegada. Així, va fer l’efecte que no hi havia gairebé ningú manifestant-se. Al cap de tres dies una entrevista al president de la Mesa pola Normalización Lingüística, de la qual vaig parlar, era una mostra més de les directrius que segueix la Televisión de Galicia.

Tot apunta que la d’avui reunirà el doble de gent, però més enllà de les xifres d’assistència, que sempre poden variar segons qui les reporti, el que està clar és que la TVG manipula i amaga informació. De moment, el magazine matinal d’aquesta televisió duu una bona estona parlant dels desitjos maternals de Madonna, alhora que a Santiago hi ha una manifestació i una vaga de l’ensenyament a tot Galícia.

Aquest matí he descobert una altra manipulació. He volgut connectar la càmera web que hi ha a la plaça de la Quintana de Santiago, per veure la manifestació des de Menorca, i no s’ha connectat. Curiosament, tota la resta de càmeres web de Galícia, des de la de O Cebreiro fins a la de Tui, passant per Ourense o Vigo, funcionaven. Fa una hora també funcionava la càmera de la plaça de les Praterías, que és de pas obligat per accedir a la Quintana. Ara mateix, ja no funciona, mentre que la de l’Obradoiro funciona perfectament i la del Pedroso, totes dues a la mateixa ciutat, també emeten imatges.

ACTUALITZO DADES (13:40): Quan he escrit aquest text, la càmera de l'Obradoiro, on ha acabat la manifestació d'avui, encara funcionava. Després ha deixat d'emetre imatges i ara en torna a emetre.

Violència lingüística a Galícia

Prohibir una llengua, eliminar-la de la vida pública, privar l’accés de les persones al coneixement de la seva llengua i de la seva cultura, és una forma de violència. Si no es percep així, és perquè els carrers no es taquen de sang, però no deixa de ser una forma més, i al damunt institucionalitzada, de les moltes que pot prendre la violència.

Qui només ha anat a Galícia a fer un pop i a comprar barrets de pelegrí, sol afirmar que “la culpa és dels gallecs, que voten el PP”. Faré una afirmació de la qual estic convençudíssim: fins ara, l’estructura, les actituds i els procediments del PP de Galícia han estat molt semblants, si no equivalents, al de Convergència i Unió a Catalunya.

Ara, però, ha nascut un PP a la valenciana: urbà, reaccionari, tecnòcrata i disposat a destruir tot allò que tingui relació amb la llengua i la cultura gallegues (n’és bona prova que l’actual president de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijoo, no fes campanya electoral a la Galícia rural, i es quedés a les ciutats. Fou Mariano Rajoy qui va fer 11 dies [sic] de campanya electoral a Galícia per repartir sobres amb paperetes del PP entre la gent més gran del país, que és la majoria de l’electorat).

Mai en tan poc temps, des de la “democràcia”, la llengua i la cultura gallegues havien rebut atacs tan contundents i tan continuats. En haver guanyat les eleccions, tot d’un plegat el PP de Galícia va començar a dir que el bipartit havia trencat el consens, l’harmonia i la pau lingüística que regnava a Galícia. Va començar a fer el típic discurs de la imposició, va començar a dir que es prohibia el castellà, que es coaccionava els castellanoparlants i que el gallec havia passat de ser una llengua prohibida a ser una llengua imposada pel govern. Una llengua que té, encara vigent, un Pla General de Normalització Lingüística aprovat per unanimitat al Parlament de Galícia el 21 de setembre del 2004, amb els vots del PP, del PSdG i del BNG, i quan Manuel Fraga encara presidia la Xunta de Galícia.

Aquest discurs ha servit per preparar el terreny per a l’aparició de les “Bases per a l'elaboració del decret del plurilingüisme en l’ensenyament no universitari de Galícia”, que van tenir la gentilesa de presentar la nit del 30 de desembre de l’any passat, amb tota la col•lectivitat docent de vacances de Nadal. Aquest decret proposa que l’ensenyament sigui trilingüe i que un terç de les matèries troncals s’ensenyin en llengua anglesa.

A banda de ser evident que no hi ha professors capacitats per ensenyar en anglès, ni en nombre ni en qualitat (perquè algú faci una classe en anglès n’hauria de tenir un nivell excel•lent, gairebé de llengua materna), aquesta promoció de l’anglès és fum per amagar la realitat: el que es vol és atacar el gallec per on més mal fa: per l’ensenyament no universitari. Cal tenir en compte que el Pla General de Normalització Lingüística establia que el 50% de les matèries havien de ser en gallec. Si això, que no és ni immersió lingüística, no s’ha complert, com poden dir que s’ha estat imposant el gallec en l’ensenyament?

El PP s’ha quedat, amb la presentació d’aquesta proposta de decret, tot sol davant la societat, atès que no hi ha cap entitat, cap moviment pedagògic, cap especialista, que doni suport a les idees que propugnen. Només té el suport de la CONGAPA, que és la Confederació Gallega d’Associacions de Pares (però que no és l’únic col·lectiu d’associacions de pares de Galícia, i la resta hi estan en contra).

A tall de curiositat, l’associació Galicia Bilingüe, que vol crear una societat de monolingües i d’ignorants, considera que aquest decret “és una escapatòria per tal de no complir les promeses electorals”, i proposa que es reformi la normativa vigent (Constitució, Estatut, LOGSE, Pla General de Normalització Lingüística...) per tal que els pares triïn la llengua de l’ensenyament dels seus fills, ja que creuen que “una persona no té perquè ser competent en les dues llengües oficials” (min 14:30).

Tot plegat ha dut a convocar, per demà dia 21, una vaga general a l’ensenyament com a resposta al decret contra el gallec. Més de 35.000 professors i 270.000 alumnes estan cridats a la vaga i a manifestar-se a Santiago de Compostela, a les 11:30 del matí.

Si voleu més informació de tot plegat, us recomano que visiteu el web de la plataforma Queremos Galego, on trobareu els motius de rebuig al decret i la convocatòria de la manifestació; l’anàlisi negativa i rotunda que ha emès la Real Academia da Lingua Galega sobre les bases del decret; el debat de fa dos dies (1a part i 2a part) a Correo TV amb representants de la CONGAPA, de la Federación de ANPAS de Compostela, de la Mesa Pola Normalización Lingüística i de Galicia Bilingüe; finalment, us recomano que us n’informeu a través de qualsevol mitjà de comunicació de Galícia, on comprovareu l’oposició social que està generant aquest decret i la manera de fer del PPdG, cada dia més reaccionari.

Disculpeu-me l’extensió d’aquesta entrada: és un escrit d’urgència i l’he hagut de fer llarg per mirar de resumir la situació que s'hi viu aquests dies. A la premsa d’aquí, Galícia li cau massa lluny com per parar-hi atenció (només se’n preocupa quan hi ha eleccions, especialment si coincideixen amb les d’Euskadi, que és quan es veuen obligats a repartir les quotes informatives...). Cal que se sàpiga quina situació estan vivint els gallegoparlants a casa seva i solidaritzar-nos amb els companys que intenten viure i treballar en gallec... a Galícia.

Virxilio Viéitez, un fotògraf gallec a Catalunya

La plaga dels dies internacionals és com la del primer [aquí poseu-hi l’adjectiu o el substantiu que vulgueu] que arriba al cim de l’Everest. Es veu que el dia 18 de desembre és el “dia internacional del migrador”. En castellà en diuen “día internacional del migrante”; així, sembla que vulguin fer veure que tant se val si van o vénen, quan el problema, precisament, és el d’anar-se’n, el d’emigrar.

El govern espanyol va apuntar-se a aquest dia homenatjant el periodista asturià Manuel Maya i els fotògrafs gallecs Manuel Ferrol i Virxilio Viéitez, per l’aportació de la seva obra al coneixement del fenomen migratori. La secretària d’estat d’immigració i d’emigració va dir que hi ha un milió i mig de ciutadans que viuen fora d’Espanya. O bé es referia al milió i mig de gallecs que viuen fora de Galícia i es va descuidar els emigrants de la resta d’Espanya, o bé és que Espanya se segueix oblidant de Galícia.

La fotografia més famosa del primer dels fotògrafs homenatjats, Manuel Ferrol, que ha esdevingut una icona de l’emigració, és la d’un pare i un fill plorant al port de La Corunya mentre veuen com part de la seva família s’embarca cap a Amèrica.

Virxilio Viéitez, a més de fotògraf de l’emigració, també va ser emigrant. Va nèixer a Forcarei (Terra de Montes, Pontevedra) l’any 1930. Als 18 anys se’n va cap al Pirineu aragonès per treballar en la construcció de telefèrics i es comprar la primera càmera fotogràfica. S’hi engresca i l’any 1949 se’n va a Palamós, on fa d’ajudant del fotògraf Juli Pallí, de qui aprèn l’ofici.

L’any 1955 ha de tornar a Galícia perquè la seva mare ha emmalaltit, però no deixa la professió i l’any 1957 s’estableix com a fotògraf pels pobles de la seva comarca. Treballava sempre per encàrrec i feia fotografies de vetlles, casaments, comunions, o qualsevol moment que algú volgués recordar. A partir de l’obligatorietat de tenir carnet d’identitat, la dècada dels seixanta, fa fotografies de carnet de la gent de la comarca. Una de les fotografies més conegudes és la d’una dona asseguda al costat d’una ràdio. Aquesta dona va comprar-se la ràdio amb els diners que el seu fill li enviava des d’Amèrica i va fer-se retratar perquè el fill en tingués constància.

Com que ell era un fotògraf d’ofici i treballava per guanyar-se la vida, mai no s’havia preocupat de difondre la seva obra. Va ser la seva filla, Keta Viéitez, també fotògrafa, que en va recuperar els negatius i va organitzar una exposició per donar a conèixer l’obra del seu pare. Actualment hi ha un parell de llibres que recullen part de la seva obra, un d’editat pel Centro de Estudos Fotográficos de Vigo i l’altre a la col•lecció Photobolsillo. A Catalunya va arribar a publicar algunes fotografies a La Vanguardia —que li va dedicar un obituari—, però caldria mirar de recuperar i difondre la seva obra primerenca: els retrats de turistes que s’acostaven a la costa brava a començament dels anys cinquanta.

Vaques gallegues a Menorca

És evident que no començaré dient que hi ha gallecs a Menorca, com si hagués descobert la sopa d'all. Seria una obvietat i a ningú no se li faria estrany.

No cal passar gaire temps en aquesta illa —que té menys població que la ciutat de Santiago— per conèixer gallecs que corren per aquí. Generalment, els coneixes de casualitat, xerrant xerrant, tot i que cal estar predisposat a la casualitat.

Alguns passen per aquí discretament i, si no surt a la conversa o els ho demanes, no s’identifiquen com a gallecs. Uns altres no s’hi identifiquen, però en deixen el rastre...

 

El primer rètol és al camí que porta cap al poblat talaiòtic de la Torre d’en Galmés, i el segon davant la terminal de passatgers del port de Ciutadella.

A més a més, les vaques menorquines són gairebé del mateix color que les gallegues. I, on un gallec diu "rubio" per referir-se a un pèl-roig, perquè les vaques gallegues són "rubias", és a dir, roges, un menorquí dirà que "té els cabells de roig bou", perquè aquí, els bous i les vaques, també són rojos.

Qui és aquest gallec que aferra vaques als rètols? Pot ser un gaiter d’un grup de música format a Nou Barris que, després de desfer-se el grup, va venir a fer de carter a Menorca? A veure si la casualitat ens resol aques cas...

Regueifes a Menorca

L’associació Soca de Mots, que té com a objectius la valoració, la promoció i la divulgació de la glosa menorquina, ha organitzat la VI Trobada de glosa i vers improvisat a Menorca. Generalment, en aquesta trobada hi participen glosadors de Menorca, de Mallorca i uns convidats d’un altre lloc. Enguany, els convidats eren de Galícia: el Bieito Lobariñas, el Pinto de Herbón i el Luís dos Carunchos. Tots tres formen el Trio Liro de regueifes, i han vingut fins a Menorca per mostrar les seves habilitats fent vers improvisat. El primer dia, la trobada es va celebrar a la sala multifuncional de Es Mercadal i, l’endemà, a la seu del Consell Insular de Menorca.

Com sol passar als Països Catalans, la cultura popular oral, per molts esforços de revitalització que es facin, està força intel•lectualitzada, cosa que es va poder comprovar durant aquests dos dies de gloses i regueifes. Els menorquins i els mallorquins, en glosar, mantenien un format molt estricte i, fins i tot, calculat, encara que els versos fossin inventats al mateix moment. Els gallecs, en canvi, de bon començament van bellugar-se per l’escenari com els venia de gust, menjaven i bevien les pastes i el Xoriguer de damunt la taula que els altres amb prou feines havien tocat, van acompanyar l’actuació amb gaita, pandereta i vieires i van ser molt més políticament incorrectes. El públic, doncs, va ser amb els gallecs, tant el primer dia com el segon, quan es va ficar més dins de l’actuació i es va oblidar que hi havia un escenari, element que ja de per si és contrari a la improvisació i a la cultura popular.

Una de les glosadores de l’associació Soca de Mots es queixava de la poca cobertura periodística que es fa d’aquests esdeveniments. Certament, hi havia ben pocs mitjans de comunicació. La poca cura a cobrir aquests actes, quan es tenen en compte, la demostra avui el diari Menorca, que recull l’actuació dels gallecs de la següent manera: “Finalmente, el grupo Los Payadores Sudamericanos, formados por una argentina y dos uruguayos, ofrecieron una demostración del verso improvisado que practican desde antiguo los habitantes de las zonas rurales de sus países como forma de transmitir las noticias entre una población que mayoritariamente no sabía leer.”

No cal dir res més. És evident que a la cultura popular oral, a casa nostra, encara li queda molt de camí per baixar dels escenaris i fer honor al seu nom. I que, la dels gallecs, segueix sent tan sorprenent i diferent que fins i tot la gent percep que vénen de l’altra punta del món. De fet, no deixen de tenir raó...

Agermanament de periodistes

Diumenge passat vora 100.000 persones (la meitat segons la policia local...) van recórrer els carrers del centre de Santiago, convocades per la plataforma Queremos Galego, per demanar el dret a viure en gallec i contra la política lingüística del govern actual de la Xunta de Galicia, que vol derogar lleis de promoció de la llengua gallega aprovades per unanimitat al parlament gallec durant l’època fraguiana (a la manifestació hi havia, fins i tot, familiars i gent propera a persones d’anteriors governs del PP).

L’endemà de la manifestació vam poder veure els atacs que, sota la disfressa d’una entrevista a la TVG, va dirigir Carlos Luís Rodríguez a Carlos Callón, president de la Mesa pola Normalización Lingüística, “una plataforma independent, plural i apartidaria que té com a únic objectiu la promoció de l’ús del gallec en tots els àmbits de la vida social propis de qualsevol idioma” (tradueixo del seu web).

El presentador no fa preguntes, sinó que ataca, no afavoreix el diàleg, sinó que no deixa ni que el convidat acabi de parlar, i fa els escarafalls a què ja ens han acostumat els espanyolistes quan no tenen arguments. Carlos Callón si que en té, però, i per això pot mantenir el somriure i retrucar cada atac. Només cal que vegeu aquest vídeo.

Carlos Callón ''entrevistado'' por Carlos Luís Rodríguez

Cargado por nagalizaemgalego. - Las últimas noticias en video.

A TV3, televisió de la Comunitat autònoma de Catalunya i no pas de Catalunya, que és una altra cosa, Josep Cuní ha entrevistat aquests dies Joan Pere le Bihan, director de la xarxa d’escoles de La Bressola, les úniques que, vencent tota mena de traves institucionals i de dificultats econòmiques, fan possible que hi hagi una xarxa, ni que sigui minsa, d’escoles que eduquin en català a la Catalunya Nord.

Josep Cuní, lluny d’escoltar Joan Pere le Bihan, l’ataca amb una pregunta que demostra el seu desconeixement total i absolut de la realitat d’aquella part del país que es correspont amb el departament francès dels Pirineus orientals. Le Bihan li deixa clar: ell ja és català, tingui ciutadania francesa o espanyola. Fill de mare mallorquina i de pare bretó, en un moment de l’entravista Le Bihan diu que ha sol•licitat de tenir també la “ciutadania espanyola”, i no diu pas la “nacionalitat espanyola”. Quan s’és de nació catalana, es pot tenir ciutadania d’on sigui, que el català ja sap d’on és i no cal que li ho digui una targeta. Josep Cuní segueix la tradició espanyola i confon la nacionalitat amb la ciutadania, i no fa cap favor a la seva llengua amb actituds com aquestes. Vegeu-ne el vídeo i ho comprovareu.

Carlos Luís Rodríguez i Josep Cuní: dos exemples, conscients o inconscients, de periodisme espanyolista.