L’interès per Galícia de Salvador Espriu

Durant el 2008 han aparegut, com a mínim, dues publicacions que relacionen Salvador Espriu amb Galícia. La primera, cap a principis d’any, és el 2n número de l’Anuari Espriu, INDESINENTER, que publiquen conjuntament Punctum i el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu. El dossier central, d’unes 70 pàgines, es titula “Salvador Espriu i Galícia”.

Basilio Losada, el primer catedràtic, ara jubilat, de Filologia Gallega i Portuguesa de la UB, obre el dossier amb un article on explica l’interès d’Espriu per la literatura gallega, que es complementa amb algunes de les cartes que el poeta li va enviar al catedràtic i que contenen comentaris d’Espriu sobre les obres de literatura gallega que anava llegint a mesura que les hi feien arribar els seus col·legues gallecs. També hi ha afirmacions d’allò més interessants, com aquesta:

«No sé si vostès incorporaran l’Església a la cultura gallega, però és segur —és només qüestió de temps— que hi incorporaran plenament el poble. Vostès rai, que tenen una llengua universal. Com ja li vaig dir, tenen la partida més guanyada que nosaltres, a la curta o a la llarga.»

El dossier continua amb unes pàgines de Xesús Alonso Montero, catedràtic també jubilat de Literatura Gallega a la USC, qui explica, sobre tot, la relació també epistolar i de col·laboració que establí amb Espriu. Destaca, a més, el gran interès que La pell de brau despertà a Galícia en els anys de la dictadura.

Més endavant el treball se centra en la relació d’Espriu amb Xosé Lois García, escriptor gallec i director, actualment, de l’arxiu municipal de Sant Andreu de la Barca. I tanquen el dossier tres apèndix: al primer hi ha unes traduccions inèdites de set poemes de La pell de brau que van fer l’any 73 i l’any 85 els escriptors Xesús Rábade Paredes i Helena Villar Janeiro; al segon apareix la relació dels 52 llibres gallecs de la biblioteca de Salvador Espriu. Finalment, al tercer, tenim la transcripció d’algunes de les fitxes dedicades a la literatura i a la llengua gallegues del fitxer d’aprenentatge del poeta. En aquest fitxer personal, Espriu anotava versos o cites que li semblaven interessants, i també prenia apunts lingüístics. En el nostre cas, hi té apuntats uns quants fragments de poemes de la Rosalía, els sis poemes gallecs de Lorca i cinquanta-nou paraules gallegues anotades per ordre alfabètic amb la corresponent traducció.

De la lectura del dossier traiem una impressió certa: el gran interès que Salvador Espriu tenia pel poble gallec, vehiculat a través de la seva literatura i amb una especial passió per l’obra de la Rosalía, i els ànims amb què tothora encoratjava els seus amics gallecs a seguir treballant pel redreçament de la nació gallega: «Visquin i lluitin per Galícia. Guanyaran. Però no s’arrisquin sense necessitat. Cal la gent desvetllada i al carrer, no a la presó».

I acabem. Al dossier, Xesús Alonso Montero reprèn l’article necrològic que va publicar el 24 de febrer de 1985 al Faro de Vigo, dos dies després de la mort de Salvador Espriu. Hi constata la devoció que aquest sentia per la Rosalía i fa referència al poema “Cançó tòpica de les dones gallegues a Rosalia”, que Espriu va publicar el 1949 al recull Les cançons d’Ariadna.

Precisament, aquest és el poema que obre el n. 3 de la col·lecció Poetas con Rosalía, un recull de diverses composicions en homenatge a la poeta gallega que edita la Fundación Rosalía de Castro per repartir-lo entre els assistents a l’acte que se celebra cada any el 15 de juliol a la Casa da Matanza, on va morir la Rosalía aquell mateix dia d’ara fa 123 anys. No és el mateix que llegir-lo al jardí de casa seva amb una copa d’un Rosalía de Castro a la mà, però servirà per anar fent boca i perquè us engresqueu a acostar-vos a Padrón amb aquest poema de l’Espriu:

Cançó tòpica de les dones gallegues a Rosalia

Per a Carme Alcalde i tots els amics de “Presència”

Oberts ulls
sense mirada,
sempre fixos
mar endins.

Vent no vol
blanc de veles,
que tornin
vaixells
d’enllà.

Fam encara
mal calmada
infla ventres
de negats.

Quietud,
malson de plata,
bruixes i pluja
als camins.

Lentes
processons
de ciris
passen i cremen
sembrats.

Colgàvem
de mica en mica
a la cendra
de la llar
guspiretes
d’esperança:
foc i llum són
apagats.

Ales esteses
de fosca,
vella por
del llop, la neu.
On els fills,
on tots els homes,
on l’enyor
de tants adéus?

Pobres, soles
nit i dia,
sense cap
consol ni guia,
no tenim
més companyia
que la veu de Rosalia,
que aquest plor
de Rosalia,
que aquest cor
de Rosalia,
que la seva
poesia.

Quatre experiències radiofòniques gallegues amb connexió catalana

La setmana passada es va celebrar a la Facultat de Ciències de la Informació de la USC el congrés Galicia pola radio. Desde os anos trinta á actualidade, destinat a debatre sobre la història gallega d’aquest mitja de comunicació i, especialment, la història no tant sols de la ràdio a Galícia sinó de la ràdio en gallec. Una de les sessions més interessants va ser la que va reunir, la tarda de divendres, quatre experiències radiofòniques de la diàspora gallega. Dues de directament relacionades amb els Països Catalans, i dues que, de manera indirecta, també hi van a parar.

La primera a intervenir va ser Margarita Ledo, professora de la mateixa facultat i membre de la Real Academia da Lingua Galega, tot i que no col·loca un pronom del dret. Aquesta esciptora i directora de cinema va explicar l’experiència del programa “A raia do indio”, que conduïen ella i el poeta Manuel Outeiriño mentre la primera era professora i el segon estudiant de periodisme a la UAB. El programa s’emetia des d’una emissora pirata que hi havia a l’edifici de la Pedrera, promoguda per l’editor Olegario Sotelo Blanco.

La segona intervenció, feta per videoconferència des d’Uruguai, fou la més emotiva. Toni de Seárez, conductor del progama Sempre en Galicia de Radio Carve, a Montevideo, va explicar la història d’aquest programa que va sortir en antena el 3 de setembre de 1950. És el primer programa en gallec de la història i se segueix emetent, a la mateixa emissora, cada setmana cinquanta-vuit anys després de la primera emissió, i s’obre amb la mateixa salutació. En aquest programa, que és una memòria viva de l’emigració a Amèrica, va participar la fundadora del Fogar Galego O Penedo de Barcelona, Iolanda Díaz, que va viure 20 anys a Montevideo i des del 1976 resideix a la capital catalana Barcelona. Cal recordar que és la primera dona del món que va parlar en gallec per la ràdio.

Concha Limia, històrica dirigent a Galícia del Partit Comunista, va intervenir en tercer lloc per explicar el seu pas per Ràdio Pirenaica, emetent primer des de Moscou i després des de Bucarest, fins a la fi d’aquestes emissions de resistència antifranquista l’any 1977. Ella conduïa el programa en gallec “De Ribadeo a Tui”, però vam saber off the record que era la veu que radiava en català els continguts de l’espai “Em parla la veu de les Illes”.

La darrera intervenció va anar a càrrec de l’Ana Belén Real, locutora de ràdio i membre d’Espazos Radiofónicos Galegos en Catalunya. L’Ana Belén va explicar la història d’aquesta entitat (de la qual ja vam parlar en aquest blog i que actualment té sis programes en antena a Catalunya i a Andorra), i va destacar que, entre els seus membres i locutors radiofònics, hi ha gallecs, gallegocatalans i catalans sense cap mena d’ascendència gallega que treballen per fomentar la relació i el coneixement mutu entre les dues cultures.

Curiosament, a totes quatre intervencions va sortir el nom de Manuel Fraga, que quan era Ministre d’Informació (?) i Turisme de la dictadura franquista va assegurar que tancaria les emissions del programa de Radio Carve. No ho va aconseguir i, com va dir Toni de Seárez, “tanto a audición é vella como Don Manuel é vello, e seguiu marchando cada un polo seu lado”.

Potser molta gent no sap que força anys després, el 1993, Mentre Fraga era president de la Xunta, el seu secretari general per a les relacions amb les comunitats gallegues a l’exterior, Fernando Amarelo de Castro, es va enfadar com una mona quan, després de presentar-s’hi per sorpresa, va veure en Xosé Manuel Beiras, aleshores líder del Bloc Nacionalista Gallec, parlant al programa Sempre en Galicia... de Ràdio Cornellà. La setmana següent es va prohibir l’entrada a l’emissora als membres de l’equip del programa.

Aquestes ingerències polítiques descarades palesen la importància de la Ràdio en gallec a l'exterior com a eina de construcció d'una identitat dinàmica, que dialogui amb la identitat del país d'acollida i no es quedi només en la fossilització de l'emigrant que molts grups polítics voldrien per tapar altres problemes i per mantenir els seus espais de poder.

Vi gallec per promoure la gastronomia catalana

Volar amb la companyia Ryanair és com anar en un autocar de l’escola però dins un avió, una mica campi qui pugui. Evidentment, els preus tan baixos s’han de contrarrestar amb alguna estratègia comercial, com la venda de productes dins l’avió o la publicitat a les portes dels equipatges de mà, cosa que no es veu en cap altra companyia. A més a més, el magazín que t’ofereixen durant el vol té les típiques pàgines on la publicitat ve encoberta sota el format de reportatge que lloa les virtuts d’una ciutat o d’una escapada de cap de setmana.

L’avió Girona-L’Alguer, que deu fer també altres rutes, és ple de publicitat de la Generalitat de Catalunya per atraure visitants cap a les terres catalanes. Les típiques fotos... la Costa Brava, el Museu Dalí o algun edifici modernista. I dins el magazín, com si fos un complement als anuncis de l’avió, apareix un reportatge titulat “Catalunya wellness tourism” on, previsiblement, se’ns explica que la Costa Brava és el lloc ideal per fer salut i que «la gastronomia és un dels pilars del turisme a Catalunya».

A les fotografies hi ha dues gambes que sembla que s’estimin, de paral·lelisme evident, un parell de dones amb cares relaxades, un plat de cuina catalana d’alguna cosa difícil d’identificar i, finalment, la típica foto de la taula a peu de platja amb unes roques de la Costa Brava de fons, la cadira de fusta, les estovalles blanques impecables que contrasten amb el mar blavíssim, l’aigua i l’ampolla de vi. Tot molt ben parat. Únicament hi faltaria l’atzavara perquè (com diria una llibretera de vell de Barcelona) fos una composició noucentista.

Només se’ls va escapar un detall en aquesta promoció de la gastronomia catalana: el vi és un albarinyo dels cellers Marqués de Vizhoja, fet al municipi d’Arbo, Pontevedra.

La nova fornada de pop en gallec a la revista Enrerrock

El número d’octubre (156) de la revista Enderrock, especialitzada en el rock que es fa arreu dels Països Catalans —en llengua catalana, és clar—, dedica un suplement al pop en gallec més actual. El suplement, GZPOP! La nova fornada de rock en gallec, s’obre amb un article titulat “Rock na Galiza. Passat, pressent i futur del ‘rock gallec’”, que recorre els orígens del rock en gallec des dels grups i els moviments sorgits als anys vuitanta, com l’agrorock o el rock bravú, fins al grups més de moda ara mateix, passant pels que van reformar aquests estils musicals en gallec, entre els quals hi ha O Jarbanzo Negro, format al barri Barceloní de Nou Barris

Evidentment, no hi hauria suplement sense música, i per això amb la revista ve el CD GZPOP! a nova fornada de pop en galego. A les fotografies en podeu veure el sobre i els grups amb els temes corresponents. A més del fet que una revista catalana distribueixi un disc de música en gallec (i el 3r volum del disc de la música en valencià!), hi ha una altra connexió catalana dins el mateix disc: el grup Ataque Escampe, que hi participa amb la cançó “I’m not your man”, va tenir durant l’últim any un acordionista dels Països Catalans, en Francesc Esteve, que va ser professor de català a la Universidade de Santiago de Compostela fins al curs passat. Amb ell Ataque Escampe va incorporar l’acordió als instruments del rock de sèrie B. Podeu sentir com sona a les cançons “Ningún lugar seguro” o “Unha tarde no zoo”, que trobareu al myspace del grup. I, si us agrada el tema que ve amb el disc de l’Enrerrock, podeu descarregar gratuïtament tot el CD Galicia es una mierda, els ressons del qual han arribat fins i tot a l’illa de Menorca.

La Foliada torna a Nou Barris aquest cap de setmana

Els addictes als intercanvis gallegocatalans, que cada dia en són més, tant d’addictes com d’intercanvis, tenim aquest cap de setmana una cita a l’Ateneu popular de Nou Barris. S’hi celebra La III Foliada (4a si comptem la de l’any passat, que es va fer a Cerceda, Galícia, amb el nom de A Gresca), que durant els dies 3, 4 i 5 d’octubre servirà per continuar teixint xarxes entre Galícia i Catalunya.

La primera foliada es va fer l’any 2003 al mateix Ateneu, i ara torna cap a Barcelona amb un programa on tots els actes són oberts a tothom i gratuïts. Seran tres dies de Cercaviles, sopars i dinars populars, concerts, tallers, teatre, debats, exposicions... Com ens diuen els seus principis organitzatius, La Foliada (cliqueu-hi per veure'n el programa) vol contribuir a “estructurar i a consolidar un espai que contribueixi a dinamitzar, relacionar i acostar les diferents manifestacions de la cultura popular en totes les seves disciplines artístiques”, a “propiciar l’intercanvi des de realitats culturals perifèriques, poc visibles i que no tenen cabuda en els principals circuits comercials”. També vol “donar continuïtat a l’objectiu de fomentar la interrelació profunda entre Galícia i Catalunya” i “convertir la cultura en un organisme actiu, crític, dinàmic i compromès.”

Uns objectius valents i ambiciosos que ens fan veure de seguida que no és, doncs, la típica festa folcloritzant i mirameliquera a què ens havien acostumat certs col·lectius durant molts anys. Dit d’una altra manera, no és la festa que li fa gràcia als que, com deia l'Ovidi, no els fa gràcia que pensem, que escriguem, o que parlem, sinó que és una de les festes de les persones que volem fer tot això en gallec i en català.

XXIV edició dels Cursos de Lingua e Cultura Galegas de la UB

La Secció de Filologies Gallega i Portuguesa de la Universitat de Barcelona (UB) ofereix, per 24a edició, els cursos de Llengua i Cultura Gallegues. Aquests cursos estan destinats a persones més grans de 16 anys, siguin o no estudiants de la UB. Són cursos oficials de 75 hores reconeguts com a crèdits de lliure elecció per als alumnes de la UB (tret dels estudiants de Filologia). Els cursos de llengua, a més a més, serveixen per preparar-se per als exàmens del Certificado en Lingua Galega (CELGa), que expedeix la Xunta de Galícia (se n’ofereixen els nivells 1, 3 i 4)

Com a complement als cursos de llengua també hi teniu un curs d’extensió cultural, on podreu conèixer una mica de la geografia, la història, les arts, les lletres i l’antropologia cultural de Galícia. Evidentment, totes les classes es faran en gallec.

Els cursos són totalment gratuïts, i us hi podeu inscriure del 17-09-2008 fins al 1-10-2008 en el curs d’extensió cultural, i del 17-11-2008 fins al 12-1-2009 en els cursos de llengua. El d’extensió cultural comença a primers d’octubre, i els de llengua al gener. Mireu-ne els horaris i la resta de les dades a l'apartat corresponent de la pàgina de la Secció de Filologies Gallega i Portuguesa.

Darrera d’aquest blog hi ha, entre moltes altres coses i ja fa set anys, aquests cursos.

Lluís Pericot i Florentino López Cuevillas, prehistoriadors.

Una de les principals vies de l'eixample de la ciutat de Girona du el nom de Lluís Pericot (Girona 1899-Barcelona 1978). Lluís Pericot va ser un prehistoriador format a la Universitat de Barcelona, alumne de Pere Bosch i Gimpera. La primera càtedra que va ocupar, del 1925 al 1927, va ser la d’Història Antiga i Mitjana d’Espanya de la Universitat de Santiago de Compostela. Bosch i Gimpera considerava que a Galícia estava tot per fer (i encara hi està!), i per això volia que Pericot hi fes escola. Tanmateix, només hi va ser durant dos anys, perquè de seguida es va traslladar a la Universitat de València, on va ocupar la càtedra d’Història Moderna i Contemporània, tot i que va seguir dedicant-se a la prehistòria.

A Galícia va col·laborar sobretot amb l’actiu intel·lectual galleguista Florentino López Cuevillas (Ourense 1886-1958), director de la secció de prehistòria del Seminario de Estudos Galegos i un dels pioners en la sistematització i l’estudi de la cultura dels castros (cultura castrexa, en gallec). López Cuevillas va ingressar l’any 1941 a la Real Academia Galega, institució de la qual Pericot era acadèmic no numerari.

La col·laboració més important de tots dos prehistoriadors es va concretar en l’inici de les excavacions, a partir del 1927 i durant un parell d’anys, del Castro de Troña, situat a la parròquia de Pias del municipi de Ponteareas, a la comarca d’O Condado. El castro de Troña es va descobrir gràcies a l’obertura d’una pista forestal, i ells dos en van dirigir els primers treballs arqueològics. Després va caldre esperar fins a l’any 1981 perquè es recuperessin els estudis sobre el terreny, que es van allargar fins als anys 90. És un castro força gran, de 200 metres de llarg per 25 d’amplada i 10 de profunditat, l’ocupació del qual se situa entre els segles VI a. C. i el s. I d. C., tot i que es devia rehabitar durant un temps cap al s. III.

Després de la mort de López Cuevillas, Pericot va publicar al Boletín de la Comisión Provincial de Monumentos Históricos y Artísticos de Orense un recull de records de la seva relació amb el prehistoriador gallec, titulat “Algunos recuerdos personales de Cuevillas”.

A les fotografies podeu veure la casa del número 56 del carrer de Santa Clara de Girona on va nèixer Lluís Pericot, i podeu acabar amb vídeo que fa un recorregut fotogràfic pel Castro da Troña. Fixeu-vos en l'ermita i en l'anomenada "pedra do equilibrio" (una persona cap dreta entre les dues pedres!), que és a tocar de la pista que puja cap a aquest indret ple de llegendes.