El català i el gallegoportuguès vistos des de la Catalunya Nord

A Prada, com cada agost des de fa 41 anys, s’hi celebra la Universitat Catalana d’Estiu. Com sempre, s’hi exposen i s’hi debaten idees sobre el passat, el present i el futur dels Països Catalans. En una de les sessions, dedicada a la història de Portugal i a les relacions d’aquest país amb Catalunya, algú demana per què Portugal no reivindica Galícia com a territori propi. És evident, encara que allà no s’aclareix, que un país mai no reivindica el territori del qual s’ha independitzat, tot i que ara, sembla, alguns portuguesos vulguin federar-se amb Espanya.

A aquesta pregunta segueix la discussió sobre si el gallec s’hauria d’escriure, o no, amb ortografia portuguesa. Sembla que no s’acaba d’entendre la realitat de Galícia, independentment de si la llengua que es parla a banda i banda del Minyo és, o no, la mateixa, però la percepció general és que no es tracta de dues llengües diferents.

A Prada hi ha un bar que es diu Casa Nostra. Ja és tradició anar-hi a fer porrons de muscat i a rebre la nit amb cançons de taverna. Un dels cambrers és portuguès. Quan li parles en gallec et respon en castellà, evidentment. Un cop passes a parlar-li en (estàndard) portuguès i li dius que, de fet, sempre que vas a Portugal parles en gallec i t’entenen, que ve a ser el mateix una cosa que l'altra, no dubta ni un moment i, mentre prepara un altre porró, et diu: “sí, com el català de Perpinyà i el català de Barcelona”.

La percepció d’un català que coneix l'extensió i els límits de la seva llengua deu ser com la d’aquest portuguès que viu a la Catalunya Nord: quan una llengua, per avatars polítics, queda dividida en diferents territoris, no passa a ser diverses llengües, sinó simplement una mateixa llengua parlada en territoris sota administracions diverses.