El dia 15 del mes passat es va celebrar el 124è aniversari de la mort de Rosalía de Castro. Com sempre, l’acte commemoratiu va tenir lloc a l’horta de la Casa da Matanza, on va morir, que s’anomena així perquè és al lloc conegut com A Matanza, a la parròquia d’Iria Flavia, municipi de Padrón.
Helena Villar Janeiro, presidenta de la Fundación Rosalía de Castro, va recordar que el monument dedicat a Rosalía que hi ha a l’Alameda de Santiago es va inaugurar “amb una important presència del nacionalisme català”.
Aquesta presència catalana es reflecteix en la placa que hi col•locaren els catalans, amb el bon gust de no inscriure’s en cap moviment social ni sota el nom de cap entitat determinada.
I, enguany, el poeta català que col•labora al quart volum de la col•lecció Poetas con Rosalía —que s'edita cada any per repartir entre el públic que acudeix a la Casa da Matanza— és Joan Margarit, amb un poema titulat “Un arquitecte pensa a l’alba en Rosalía”. El poema apareix en català i en gallec, en una traducció de la mateixa Helena Villar. No és el primer cop que aquesta pedagoga i escriptora gallega tradueix a la seva llengua autors catalans. L’any 1974, per exemple, va traduir alguns poemes de La pell de Brau, que es poden llegir al 2n número de l’Anuari Espriu, INDESINENTER, publicat l’any 2007.
Un arquitecte pensa a l’alba en Rosalía
Sento cremar, gelada, l’estructura de ferro.
La miro, fosca i nua, com si fos una dona
a la que he estimat sempre.
La vida ha anat quedant-se sota el fred
dels hiverns a les obres.
He bastit edificis com vagons
amb esquelets de ferro. Grans vagons
que un dia tornaran a arrossegar
la gent cap a un final que ja imaginen.
Perquè tothom ha vist la veritat,
un reflex de llum freda en el bassal
d’aigües brutes del fons de la ignorància.
Joan Margarit.
Dins Poetas con Rosalía IV. Padron: Fundación Rosalía de Castro, juliol del 2009.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada