Ahir, dia 17 de novembre,
vaig anar amb una companya al centre social Revira de Pontevedra a fer una
xerrada sobre els Països Catalans. El Revira és un dels casals independentistes
que hi ha en algunes ciutats de Galícia i que treballa pel foment de la llengua
i la cultura gallegues. Programa rutes per la comarca o per la mateixa ciutat
per conèixer-ne el patrimoni i la història, conferències, col·loquis o jornades
com la d’ahir dedicades a algun país concret.
Durant la xerrada jo vaig
parlar de la situació geogràfica dels Països Catalans, dels territoris que els
integren, de la història de la llengua catalana, dels diferents graus d’oficialitat
que té segons el lloc, etc. La companya també catalana que fa cinc anys que viu a Galícia va fer una exposició dels grups que hi
ha actualment al Parlament de Catalunya, dels programes que defensen, de quines
previsions donen les enquestes per a les eleccions de la setmana vinent i d’alguns
dels motius pels quals l’independentisme ha crescut tant darrerament a
Catalunya.
Després de l’acte, vam
fer un pa amb tomàquet amb els assistents —una vintena de persones— i en acabat
vam marxar cap al cotxe per tornar a Santiago de Compostela. Érem dues noies i
dos nois. Al cap de sis-cents metres, a la cantonada de la Rúa do Padre Gaite amb l’avinguda de Buenos Aires (davant del pont “dos tirantes”), un parell d’agents
de la policia espanyola, un home i una dona, ens van aturar i ens van reclamar
la documentació. Mentre ell donava les nostres dades per l’emissora, vam
demanar a l’altra agent quin era el motiu de la retenció. La resposta fou que
hi ha una onada de robatoris a Pontevedra —cosa que sembla que és certa—, que
havien rebut una trucada i tenien ordre de fer unes comprovacions. També ens van
citar una llei que, és clar, no recordo.
Avui he parlat amb els
del centre social Revira i m’han confirmat que no és la primera vegada que els
passa. Més d’una vegada s’ha identificat les persones que sortien d’algun dels
actes i durant alguna època de manera continuada. Només de tant en tant, quan
es donen a conèixer els fets, cessen les retencions “rutinàries”. A més a més,
sempre de la mateixa manera: mai davant del local, sinó quan les persones que
volen intimidar ja se n’han allunyat uns quants metres. Ahir els fets van tenir
lloc després de separar-nos de la gent del Revira i en una cantonada poc
transitada per la qual no va passar ningú durant l’estona que hi vam ser.
Aquesta estratègia repressiva només s’explica si el que volen és
atemorir la ciutadania i, concretament, aquelles persones que participen en
qualsevol moviment social que vulgui —com indica la paraula moviment...— canviar les coses. No en
tenien prou a perseguir l’independentisme gallec, amb violacions dels drets
humans com les que es van denunciar fa no gaires dies, sinó que ara la policia
espanyola a Galícia també es dedica a controlar l’independentisme català. Saben
qui som, on vivim, quins són els nostres cotxes, a què ens dediquem i per on ens
movem —cosa que, en l’era de les xarxes
socials, tampoc no és tan complicat...—. Són uns pesats, però ens confirmen que
fem el que hem de fer i que anem pel bon camí.
2 comentaris:
Ui, sí, realment tot el material que portàveu era molt perillós... els mapes poden fer molt de mal! Els mapes ens fan anar on volem i com tu dius, anem pel camí correcte. I com diu Joan Vinyoli,
"I si l'udol dels llops burells,
que tresquen incansables, fers, un rere l'altre, i dreturers, i si l'udol dels llops per la planura
de la neu tova ens amenaça, bens esporuguits, res de belar, tornem-nos voltors de coll pelat, garfim i devorem la por."
E aínda grazas que non vos multaron...
Represión e medo que algo sempre queda.
Moi triste !!
Publica un comentari a l'entrada