Una cantiga gallega per a Joan Miró

Aquest dia de Nadal que acabem de passar ha fet vint-i-cinc anys de la mort de Joan Miró, i podem recordar-lo amb un poema de Celso Emilio Ferreiro, titulat “Cantiga de amigo para Xoán Miró”. Les cantigues d’amic són composicions de la lírica galaicoportuguesa on la protagonista, una noia jove enamorada, ens parla del seu amic, del seu enyor i dels seus dubtes. Són una bellíssima reelaboració autòctona de la lírica medieval culta i, per tant, una mica més tardana.

Celso Emilio, a la seva cantiga a Joan Miró, lloa l’obra d’aquest artista perquè ens fa evident allò que tenim davant sense saber-ho, encara que només puguem saber que és un misteri. Alhora, en línia amb el seu pessimisme vital, concep l’obra de Miró com el resultat, també, d’una tristor eterna que es converteix en força i du a crear grans obres. Evidentment, s'hi manifesta la nostàlgia, tan present en Celso Emilio, per una infantesa feliç que el pintor potser ha sabut allargassar, als ulls del qual el poeta hi veu flors sempre joves. I acaba, com a les cantigues d’amic, deixant que el paisatge sigui un personatge més que descrigui l’estat anímic del poeta, del pintor, i alhora de les seves terres.

La “Cantiga de amigo para Xoán Miró” es va publicar per primera vegada el desembre de 1957 en una separata de la revista Papeles de Son Armadans —fundada i dirigida per Camilo Jose Cela durant els anys mallorquins—. Més tard, el 1962, es va publicar dins el recull Longa noite de pedra, de títol pronunciat fins a l’avorriment, i encara l’any 1979 al Libro dos homenaxes. A Longa noite de pedra, a més, hi ha una elegia a Carles Riba titulada “Pranto por Carles Riba”, i un poema dedicat al cap de Formentor. L’edició més bonica de la cantiga, segur, és la primera, que podeu veure i llegir a les mateixes imatges.

Una reflexió de l'Espinàs caminant per Galícia

A la revista L’avenç del mes de novembre hem pogut llegir una entrevista a en Josep Maria Espinàs titulada “D’ofici, escriptor”. El títol de l’entrevista enllaça amb el del seu últim llibre, El meu ofici, unes pàgines fresques i força interessants sobre la concepció que aquest autor té del seu ofici: ell fa d’escriptor, simplement. L’entrevista a L’avenç se centra també sobre la modèstia i la normalitat amb què l’Espinàs, de 81 anys i 82 títols publicats, concep el fet d’escriure.

Els llibres dels viatges a peu són els que l’han fet més popular en els darrers anys; unes lectures molt agradables que acostuma a publicar pels volts de Sant Jordi i en les quals parla del viatge a peu que ha fet durant l’estiu anterior per alguna comarca, normalment dels Països Catalans però amb alguna incursió fora de casa. Aquesta frase, extreta de l’entrevista —on deixa clar que aquests llibres també són ficció, com tota literatura—, ens servirà per emmarcar aquesta narrativa de viatges:

«La gent sempre parla de la meva capacitat d’observació, que es concreta en els viatges a peu, però es viatja escoltant, amb l’orella. És fonamental, sobre tot si t’interessa la llengua. Sentir parlar els altres és apassionant»

L’Espinàs va fer dos viatges a peu per Galícia: el primer per l’interior, que recull en el llibre A peu per Galícia. De la Ulloa a Val de Camba (2002). El segon el va fer caminant per la Costa da Morte, i en va sortir el llibre A peu per la Costa da Morte (2003). Les línies que llegirem tot seguit són del primer viatge: una reflexió, des de la naturalitat espinasiana, sobre una de les campanyes de normalització lingüística promogudes per la Xunta de Galicia, sempre tan poc intel·ligents.

“Molt a prop de la fonda han construït un d’aquells distribuïdors circulars del trànsit que, encara que sigui de dimensions modestes, com aquest, crea un espai despullat, el contrari d’una plaça. Les dues vies més importants que surten d’aquesta roda són la que va a Lalín i a Santiago i la que va a Chantada. La tarda és intensament assolellada i camino buscant la llenca d’ombra que fan algunes cases. A poc a poc. Com que és diumenge i les botigues estan tancades, m’entretinc mirant rètols i cartells. Com el que anuncia «Riobo 2001. Festa na honra á Virxe do Carme. Domingo 22 de Xullo. Misa ás 13:30. Sesión vermut e berbena a cargo do grupo musical OS BARRIGAS». Un nom que ja anticipa gresca. Al Centro Cultural Municipal, un cartell a favor de la llengua: «Entre Nós, en Galego».

M’adono que és una ambició modesta, encara que justificada segurament a les ciutats, on la castellanització ha afectat en molts casos el llenguatge familiar i social. Però aquí, en aquests pobles per on passo, sento que tothom parla pràcticament en gallec, pares amb fills, veïns amb veïns, botiguers i clients. La música del gallec m’acompanya sempre. Aquí, «entre nós, en galego» és pràcticament un fet. Amb els forasters és una altra cosa. Amb mi em parlen bastant sovint en gallec quan faig una pregunta en la seva llengua, o quan s’adonen que l’entenc. Però continua havent-hi la tendència a usar el castellà amb el desconegut, amb qui no forma part del nós. Una llengua que s’ha escampat per Portugal i pel Brasil, la llengua de les Cantigas en temps d’Alfons X, el Savi, s’ha volgut reduir a una curiositat local. Com el «polpo [sic] da feira». Amb la diferència que el pop és compartible amb els de fora i sembla que la llengua no. La desqualificació ha estat tan profunda que no sé si un dia es podrà superar l’«entre nós» i la proposta serà, sense restriccions, «Os galegos, en galego».”

Josep Maria Espinàs. A peu per Galícia. Barcelona: Edicions la Campana, febrer de 2002. (pp. 94-95)

L’interès per Galícia de Salvador Espriu

Durant el 2008 han aparegut, com a mínim, dues publicacions que relacionen Salvador Espriu amb Galícia. La primera, cap a principis d’any, és el 2n número de l’Anuari Espriu, INDESINENTER, que publiquen conjuntament Punctum i el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu. El dossier central, d’unes 70 pàgines, es titula “Salvador Espriu i Galícia”.

Basilio Losada, el primer catedràtic, ara jubilat, de Filologia Gallega i Portuguesa de la UB, obre el dossier amb un article on explica l’interès d’Espriu per la literatura gallega, que es complementa amb algunes de les cartes que el poeta li va enviar al catedràtic i que contenen comentaris d’Espriu sobre les obres de literatura gallega que anava llegint a mesura que les hi feien arribar els seus col·legues gallecs. També hi ha afirmacions d’allò més interessants, com aquesta:

«No sé si vostès incorporaran l’Església a la cultura gallega, però és segur —és només qüestió de temps— que hi incorporaran plenament el poble. Vostès rai, que tenen una llengua universal. Com ja li vaig dir, tenen la partida més guanyada que nosaltres, a la curta o a la llarga.»

El dossier continua amb unes pàgines de Xesús Alonso Montero, catedràtic també jubilat de Literatura Gallega a la USC, qui explica, sobre tot, la relació també epistolar i de col·laboració que establí amb Espriu. Destaca, a més, el gran interès que La pell de brau despertà a Galícia en els anys de la dictadura.

Més endavant el treball se centra en la relació d’Espriu amb Xosé Lois García, escriptor gallec i director, actualment, de l’arxiu municipal de Sant Andreu de la Barca. I tanquen el dossier tres apèndix: al primer hi ha unes traduccions inèdites de set poemes de La pell de brau que van fer l’any 73 i l’any 85 els escriptors Xesús Rábade Paredes i Helena Villar Janeiro; al segon apareix la relació dels 52 llibres gallecs de la biblioteca de Salvador Espriu. Finalment, al tercer, tenim la transcripció d’algunes de les fitxes dedicades a la literatura i a la llengua gallegues del fitxer d’aprenentatge del poeta. En aquest fitxer personal, Espriu anotava versos o cites que li semblaven interessants, i també prenia apunts lingüístics. En el nostre cas, hi té apuntats uns quants fragments de poemes de la Rosalía, els sis poemes gallecs de Lorca i cinquanta-nou paraules gallegues anotades per ordre alfabètic amb la corresponent traducció.

De la lectura del dossier traiem una impressió certa: el gran interès que Salvador Espriu tenia pel poble gallec, vehiculat a través de la seva literatura i amb una especial passió per l’obra de la Rosalía, i els ànims amb què tothora encoratjava els seus amics gallecs a seguir treballant pel redreçament de la nació gallega: «Visquin i lluitin per Galícia. Guanyaran. Però no s’arrisquin sense necessitat. Cal la gent desvetllada i al carrer, no a la presó».

I acabem. Al dossier, Xesús Alonso Montero reprèn l’article necrològic que va publicar el 24 de febrer de 1985 al Faro de Vigo, dos dies després de la mort de Salvador Espriu. Hi constata la devoció que aquest sentia per la Rosalía i fa referència al poema “Cançó tòpica de les dones gallegues a Rosalia”, que Espriu va publicar el 1949 al recull Les cançons d’Ariadna.

Precisament, aquest és el poema que obre el n. 3 de la col·lecció Poetas con Rosalía, un recull de diverses composicions en homenatge a la poeta gallega que edita la Fundación Rosalía de Castro per repartir-lo entre els assistents a l’acte que se celebra cada any el 15 de juliol a la Casa da Matanza, on va morir la Rosalía aquell mateix dia d’ara fa 123 anys. No és el mateix que llegir-lo al jardí de casa seva amb una copa d’un Rosalía de Castro a la mà, però servirà per anar fent boca i perquè us engresqueu a acostar-vos a Padrón amb aquest poema de l’Espriu:

Cançó tòpica de les dones gallegues a Rosalia

Per a Carme Alcalde i tots els amics de “Presència”

Oberts ulls
sense mirada,
sempre fixos
mar endins.

Vent no vol
blanc de veles,
que tornin
vaixells
d’enllà.

Fam encara
mal calmada
infla ventres
de negats.

Quietud,
malson de plata,
bruixes i pluja
als camins.

Lentes
processons
de ciris
passen i cremen
sembrats.

Colgàvem
de mica en mica
a la cendra
de la llar
guspiretes
d’esperança:
foc i llum són
apagats.

Ales esteses
de fosca,
vella por
del llop, la neu.
On els fills,
on tots els homes,
on l’enyor
de tants adéus?

Pobres, soles
nit i dia,
sense cap
consol ni guia,
no tenim
més companyia
que la veu de Rosalia,
que aquest plor
de Rosalia,
que aquest cor
de Rosalia,
que la seva
poesia.

Quatre experiències radiofòniques gallegues amb connexió catalana

La setmana passada es va celebrar a la Facultat de Ciències de la Informació de la USC el congrés Galicia pola radio. Desde os anos trinta á actualidade, destinat a debatre sobre la història gallega d’aquest mitja de comunicació i, especialment, la història no tant sols de la ràdio a Galícia sinó de la ràdio en gallec. Una de les sessions més interessants va ser la que va reunir, la tarda de divendres, quatre experiències radiofòniques de la diàspora gallega. Dues de directament relacionades amb els Països Catalans, i dues que, de manera indirecta, també hi van a parar.

La primera a intervenir va ser Margarita Ledo, professora de la mateixa facultat i membre de la Real Academia da Lingua Galega, tot i que no col·loca un pronom del dret. Aquesta esciptora i directora de cinema va explicar l’experiència del programa “A raia do indio”, que conduïen ella i el poeta Manuel Outeiriño mentre la primera era professora i el segon estudiant de periodisme a la UAB. El programa s’emetia des d’una emissora pirata que hi havia a l’edifici de la Pedrera, promoguda per l’editor Olegario Sotelo Blanco.

La segona intervenció, feta per videoconferència des d’Uruguai, fou la més emotiva. Toni de Seárez, conductor del progama Sempre en Galicia de Radio Carve, a Montevideo, va explicar la història d’aquest programa que va sortir en antena el 3 de setembre de 1950. És el primer programa en gallec de la història i se segueix emetent, a la mateixa emissora, cada setmana cinquanta-vuit anys després de la primera emissió, i s’obre amb la mateixa salutació. En aquest programa, que és una memòria viva de l’emigració a Amèrica, va participar la fundadora del Fogar Galego O Penedo de Barcelona, Iolanda Díaz, que va viure 20 anys a Montevideo i des del 1976 resideix a la capital catalana Barcelona. Cal recordar que és la primera dona del món que va parlar en gallec per la ràdio.

Concha Limia, històrica dirigent a Galícia del Partit Comunista, va intervenir en tercer lloc per explicar el seu pas per Ràdio Pirenaica, emetent primer des de Moscou i després des de Bucarest, fins a la fi d’aquestes emissions de resistència antifranquista l’any 1977. Ella conduïa el programa en gallec “De Ribadeo a Tui”, però vam saber off the record que era la veu que radiava en català els continguts de l’espai “Em parla la veu de les Illes”.

La darrera intervenció va anar a càrrec de l’Ana Belén Real, locutora de ràdio i membre d’Espazos Radiofónicos Galegos en Catalunya. L’Ana Belén va explicar la història d’aquesta entitat (de la qual ja vam parlar en aquest blog i que actualment té sis programes en antena a Catalunya i a Andorra), i va destacar que, entre els seus membres i locutors radiofònics, hi ha gallecs, gallegocatalans i catalans sense cap mena d’ascendència gallega que treballen per fomentar la relació i el coneixement mutu entre les dues cultures.

Curiosament, a totes quatre intervencions va sortir el nom de Manuel Fraga, que quan era Ministre d’Informació (?) i Turisme de la dictadura franquista va assegurar que tancaria les emissions del programa de Radio Carve. No ho va aconseguir i, com va dir Toni de Seárez, “tanto a audición é vella como Don Manuel é vello, e seguiu marchando cada un polo seu lado”.

Potser molta gent no sap que força anys després, el 1993, Mentre Fraga era president de la Xunta, el seu secretari general per a les relacions amb les comunitats gallegues a l’exterior, Fernando Amarelo de Castro, es va enfadar com una mona quan, després de presentar-s’hi per sorpresa, va veure en Xosé Manuel Beiras, aleshores líder del Bloc Nacionalista Gallec, parlant al programa Sempre en Galicia... de Ràdio Cornellà. La setmana següent es va prohibir l’entrada a l’emissora als membres de l’equip del programa.

Aquestes ingerències polítiques descarades palesen la importància de la Ràdio en gallec a l'exterior com a eina de construcció d'una identitat dinàmica, que dialogui amb la identitat del país d'acollida i no es quedi només en la fossilització de l'emigrant que molts grups polítics voldrien per tapar altres problemes i per mantenir els seus espais de poder.

Vi gallec per promoure la gastronomia catalana

Volar amb la companyia Ryanair és com anar en un autocar de l’escola però dins un avió, una mica campi qui pugui. Evidentment, els preus tan baixos s’han de contrarrestar amb alguna estratègia comercial, com la venda de productes dins l’avió o la publicitat a les portes dels equipatges de mà, cosa que no es veu en cap altra companyia. A més a més, el magazín que t’ofereixen durant el vol té les típiques pàgines on la publicitat ve encoberta sota el format de reportatge que lloa les virtuts d’una ciutat o d’una escapada de cap de setmana.

L’avió Girona-L’Alguer, que deu fer també altres rutes, és ple de publicitat de la Generalitat de Catalunya per atraure visitants cap a les terres catalanes. Les típiques fotos... la Costa Brava, el Museu Dalí o algun edifici modernista. I dins el magazín, com si fos un complement als anuncis de l’avió, apareix un reportatge titulat “Catalunya wellness tourism” on, previsiblement, se’ns explica que la Costa Brava és el lloc ideal per fer salut i que «la gastronomia és un dels pilars del turisme a Catalunya».

A les fotografies hi ha dues gambes que sembla que s’estimin, de paral·lelisme evident, un parell de dones amb cares relaxades, un plat de cuina catalana d’alguna cosa difícil d’identificar i, finalment, la típica foto de la taula a peu de platja amb unes roques de la Costa Brava de fons, la cadira de fusta, les estovalles blanques impecables que contrasten amb el mar blavíssim, l’aigua i l’ampolla de vi. Tot molt ben parat. Únicament hi faltaria l’atzavara perquè (com diria una llibretera de vell de Barcelona) fos una composició noucentista.

Només se’ls va escapar un detall en aquesta promoció de la gastronomia catalana: el vi és un albarinyo dels cellers Marqués de Vizhoja, fet al municipi d’Arbo, Pontevedra.

La nova fornada de pop en gallec a la revista Enrerrock

El número d’octubre (156) de la revista Enderrock, especialitzada en el rock que es fa arreu dels Països Catalans —en llengua catalana, és clar—, dedica un suplement al pop en gallec més actual. El suplement, GZPOP! La nova fornada de rock en gallec, s’obre amb un article titulat “Rock na Galiza. Passat, pressent i futur del ‘rock gallec’”, que recorre els orígens del rock en gallec des dels grups i els moviments sorgits als anys vuitanta, com l’agrorock o el rock bravú, fins al grups més de moda ara mateix, passant pels que van reformar aquests estils musicals en gallec, entre els quals hi ha O Jarbanzo Negro, format al barri Barceloní de Nou Barris

Evidentment, no hi hauria suplement sense música, i per això amb la revista ve el CD GZPOP! a nova fornada de pop en galego. A les fotografies en podeu veure el sobre i els grups amb els temes corresponents. A més del fet que una revista catalana distribueixi un disc de música en gallec (i el 3r volum del disc de la música en valencià!), hi ha una altra connexió catalana dins el mateix disc: el grup Ataque Escampe, que hi participa amb la cançó “I’m not your man”, va tenir durant l’últim any un acordionista dels Països Catalans, en Francesc Esteve, que va ser professor de català a la Universidade de Santiago de Compostela fins al curs passat. Amb ell Ataque Escampe va incorporar l’acordió als instruments del rock de sèrie B. Podeu sentir com sona a les cançons “Ningún lugar seguro” o “Unha tarde no zoo”, que trobareu al myspace del grup. I, si us agrada el tema que ve amb el disc de l’Enrerrock, podeu descarregar gratuïtament tot el CD Galicia es una mierda, els ressons del qual han arribat fins i tot a l’illa de Menorca.

La Foliada torna a Nou Barris aquest cap de setmana

Els addictes als intercanvis gallegocatalans, que cada dia en són més, tant d’addictes com d’intercanvis, tenim aquest cap de setmana una cita a l’Ateneu popular de Nou Barris. S’hi celebra La III Foliada (4a si comptem la de l’any passat, que es va fer a Cerceda, Galícia, amb el nom de A Gresca), que durant els dies 3, 4 i 5 d’octubre servirà per continuar teixint xarxes entre Galícia i Catalunya.

La primera foliada es va fer l’any 2003 al mateix Ateneu, i ara torna cap a Barcelona amb un programa on tots els actes són oberts a tothom i gratuïts. Seran tres dies de Cercaviles, sopars i dinars populars, concerts, tallers, teatre, debats, exposicions... Com ens diuen els seus principis organitzatius, La Foliada (cliqueu-hi per veure'n el programa) vol contribuir a “estructurar i a consolidar un espai que contribueixi a dinamitzar, relacionar i acostar les diferents manifestacions de la cultura popular en totes les seves disciplines artístiques”, a “propiciar l’intercanvi des de realitats culturals perifèriques, poc visibles i que no tenen cabuda en els principals circuits comercials”. També vol “donar continuïtat a l’objectiu de fomentar la interrelació profunda entre Galícia i Catalunya” i “convertir la cultura en un organisme actiu, crític, dinàmic i compromès.”

Uns objectius valents i ambiciosos que ens fan veure de seguida que no és, doncs, la típica festa folcloritzant i mirameliquera a què ens havien acostumat certs col·lectius durant molts anys. Dit d’una altra manera, no és la festa que li fa gràcia als que, com deia l'Ovidi, no els fa gràcia que pensem, que escriguem, o que parlem, sinó que és una de les festes de les persones que volem fer tot això en gallec i en català.

XXIV edició dels Cursos de Lingua e Cultura Galegas de la UB

La Secció de Filologies Gallega i Portuguesa de la Universitat de Barcelona (UB) ofereix, per 24a edició, els cursos de Llengua i Cultura Gallegues. Aquests cursos estan destinats a persones més grans de 16 anys, siguin o no estudiants de la UB. Són cursos oficials de 75 hores reconeguts com a crèdits de lliure elecció per als alumnes de la UB (tret dels estudiants de Filologia). Els cursos de llengua, a més a més, serveixen per preparar-se per als exàmens del Certificado en Lingua Galega (CELGa), que expedeix la Xunta de Galícia (se n’ofereixen els nivells 1, 3 i 4)

Com a complement als cursos de llengua també hi teniu un curs d’extensió cultural, on podreu conèixer una mica de la geografia, la història, les arts, les lletres i l’antropologia cultural de Galícia. Evidentment, totes les classes es faran en gallec.

Els cursos són totalment gratuïts, i us hi podeu inscriure del 17-09-2008 fins al 1-10-2008 en el curs d’extensió cultural, i del 17-11-2008 fins al 12-1-2009 en els cursos de llengua. El d’extensió cultural comença a primers d’octubre, i els de llengua al gener. Mireu-ne els horaris i la resta de les dades a l'apartat corresponent de la pàgina de la Secció de Filologies Gallega i Portuguesa.

Darrera d’aquest blog hi ha, entre moltes altres coses i ja fa set anys, aquests cursos.

Lluís Pericot i Florentino López Cuevillas, prehistoriadors.

Una de les principals vies de l'eixample de la ciutat de Girona du el nom de Lluís Pericot (Girona 1899-Barcelona 1978). Lluís Pericot va ser un prehistoriador format a la Universitat de Barcelona, alumne de Pere Bosch i Gimpera. La primera càtedra que va ocupar, del 1925 al 1927, va ser la d’Història Antiga i Mitjana d’Espanya de la Universitat de Santiago de Compostela. Bosch i Gimpera considerava que a Galícia estava tot per fer (i encara hi està!), i per això volia que Pericot hi fes escola. Tanmateix, només hi va ser durant dos anys, perquè de seguida es va traslladar a la Universitat de València, on va ocupar la càtedra d’Història Moderna i Contemporània, tot i que va seguir dedicant-se a la prehistòria.

A Galícia va col·laborar sobretot amb l’actiu intel·lectual galleguista Florentino López Cuevillas (Ourense 1886-1958), director de la secció de prehistòria del Seminario de Estudos Galegos i un dels pioners en la sistematització i l’estudi de la cultura dels castros (cultura castrexa, en gallec). López Cuevillas va ingressar l’any 1941 a la Real Academia Galega, institució de la qual Pericot era acadèmic no numerari.

La col·laboració més important de tots dos prehistoriadors es va concretar en l’inici de les excavacions, a partir del 1927 i durant un parell d’anys, del Castro de Troña, situat a la parròquia de Pias del municipi de Ponteareas, a la comarca d’O Condado. El castro de Troña es va descobrir gràcies a l’obertura d’una pista forestal, i ells dos en van dirigir els primers treballs arqueològics. Després va caldre esperar fins a l’any 1981 perquè es recuperessin els estudis sobre el terreny, que es van allargar fins als anys 90. És un castro força gran, de 200 metres de llarg per 25 d’amplada i 10 de profunditat, l’ocupació del qual se situa entre els segles VI a. C. i el s. I d. C., tot i que es devia rehabitar durant un temps cap al s. III.

Després de la mort de López Cuevillas, Pericot va publicar al Boletín de la Comisión Provincial de Monumentos Históricos y Artísticos de Orense un recull de records de la seva relació amb el prehistoriador gallec, titulat “Algunos recuerdos personales de Cuevillas”.

A les fotografies podeu veure la casa del número 56 del carrer de Santa Clara de Girona on va nèixer Lluís Pericot, i podeu acabar amb vídeo que fa un recorregut fotogràfic pel Castro da Troña. Fixeu-vos en l'ermita i en l'anomenada "pedra do equilibrio" (una persona cap dreta entre les dues pedres!), que és a tocar de la pista que puja cap a aquest indret ple de llegendes.

Cunqueiro als versos, Pau Casals al violoncel

Una de les activitats més profitoses del mes d’agost, des de fa 40 anys, és la Universitat Catalana d’Estiu. Com les tres paraules del seu nom fan avinent, qui hi assisteix pot aprendre, fer país, i passar-s’ho bé. Tot durant deu dies a la vila de Prada, al bressol de Catalunya, que és la comarca nord-catalana del Conflent. De seguida veureu per què, sense tenir-ho previst, tornem a parlar de l’Álvaro Cunqueiro i del seu llibre Herba aquí ou acolá.

En un dels pobles del Conflent, Rià, hi ha l’origen de Guifré el Pilós (no és gratuït que Lluís XIV de França en fes enderrocar el castell tretze anys després d’apoderar-se de la Catalunya Nord...), al costat hi ha Prada, als peus del Canigó, muntanya mítica dels catalans, que inspirà a Mossèn Jacint Verdaguer el poema èpic que en du el nom. Ben a prop de Prada, al terme de Codalet, hi ha el monestir benedictí de Sant Miquel de Cuixà, que presidí l’abat Oliba, abat també de Vic i bisbe de Ripoll, fundador del monestir de Montserrat.

A Prada, a més a més, entre molts altres exiliats que eren fora de l’Estat espanyol però seguien a Catalunya, hi va viure Pau Casals durant disset anys, i durant gairebé una dècada Pompeu Fabra, que hi va morir el dia de Nadal del 1948 després d’anys de demanar menjar als amics per poder-se dedicar a enllestir una nova versió de la Gramàtica catalana.

Allà, Pau Casals va recuperar les seves actuacions en públic, que havia interromput d'ençà de la desfeta del 39. Era habitual que toqués en escenaris privilegiats del Conflent i del Rosselló, com el Palau dels Reis de Mallorca de Perpinyà, l’església de Sant Pere de Prada, o el mateix monestir de Sant Miquel de Cuixà.

En Cunqueiro coneixia la Catalunya Nord, i va dedicar-li els “Cantos do Rossellón” del llibre Herba aquí ou acolá. Tot just fa una setmana, coincidint amb la cloenda de la XL Universitat Catalana d’Estiu, l’església de Sant Pere de Prada es va emplenar de gom a gom per sentir l'Orquestra simfònica de Joves Intèrprets dels Països Catalans. És inevitable, quan ets a un concert de música clàssica dins l’església de Prada, on tantes vegades va tocar el violoncel el mestre Pau Casals, que no et vingui al cap aquest bell poema que li dedicà en Cunqueiro:

(Us recomano que combineu la lectura amb el preludi de la suite per solo de violoncel n. 1 de Bach, interpretada per Pau Casals a Sant Miquel de Cuixà, al vídeo de sota)

Pau Casals en Prada

No medio do dourado retablo
o xigantesco San Pedro inclínase pra diante
e eu sei o porqué:
porque do cello de Casals saíu
unha frase que se volveu bolboreta
e Pedro séguelle o voo por saber
en que vide ou roseira de que columna
vai a pousarse.
—O bosque do retablo en abril florece
e en outono deita follas secas.
Co arco Pau Casals vainas apartando
as que se pousan nas cordas do seu cello.

Montserrat Roig, lectora d’Álvaro Cunqueiro

Una descoberta recent ha estat el llibre Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991, de la malaguanyada escriptora Montserrat Roig. És un recull dels articles que va publicar al diari Avui durant aquells dos anys i fins a dos dies abans de la seva mort. Són uns articles amens i variats, d’aquests que fan del periodisme literatura i que són un model per a l’articulista, diari o esporàdic.

N’hi ha dos on parla de l’Álvaro Cunqueiro. En un, titulat “...Que me aloumiña o corazón”, explica que llegeix Herba de aquí ou acolá i aprofita per reflexionar sobre l’amistat que ens acaricia el cor; l’altre es diu “Jo també m’hi apunto”, i la Montserrat Roig s’apunta a tot de coses, s’apunta a l’escalf del vi compartit amb els amics, s’apunta a les discussions «sobre si el capvespre damunt l’Empordà és més bonic que no pas a l’Alt Urgell», s’apunta amb els que «encara són capaços de perdre l’oremus per un pronom feble mal col·locat» (n’hi ha de catalans i de gallecs, sortosament).

Finalment, diu; «M’apunto amb els qui porten a terme afers gratuïts, innecessaris, només pour son plaisir, m’apunto amb els somniadors d’ofici, com l’Álvaro Cunqueiro i el nostre Joan Perucho, m’apunto a tot el que hem oblidat i al que volem recordar i no podem.»

No oblidem, però, que eren bons amics l’Álvaro Cunqueiro i el nostre Joan Perucho, i que alguns encara vam tenir el privilegi de veure un Perucho vell, poc abans de morir, parlant a Sargadelos de l’Álvaro Cunqueiro, mentre recordava, amb uns ulls que volien marxar de les conques, el salmó marinat en aiguardent amb què un dia Cunqueiro va aterrar a Barcelona.

Qui no s’hi apunta, a tot això?

L'A Micro Pechado fa 100 números!

L'A Micro Pechado és la revista d'Espazos Radiofónicos Galegos en Catalunya (ERGaC). El primer número va sortir el mes d'abril de l'any 2000, per iniciativa de l'Antón F. Escuredo, membre d'ERGaC i actual redactor en cap del diari A Peneira.

L'AMP és l'única publicació mensual en gallec que es fa fora de Galícia. S'ha pogut fer gràcies a l'esforç desinteressat de moltes persones, que fins i tot en algunes ocasions hi han hagut de posar diners de la seva butxaca, i que han dedicat molt de temps a fer que aquesta publicació sigui un referent de la cultura gallega de Catalunya.

Aquest mes d'agost l'AMP ha arribat als 100 números, i cal fer una menció especial no només a l'Antón F. Escuredo, sinó al Xosé Manuel Fernández, que també en va ser director, i a l'Ana Belén Real, que el va maquetar durant molts mesos. Hem d'agrair a l'Helena Domínguez, que n'és la directora des del maig del 2005, el gran esforç que ha fet per al número 100. Podeu descarregar d'internet aquest especial de 12 pàgines en color.

Les VII Xornadas Teatrais Florencio Delgado Gurriarán

Cada any per aquestes dates hi ha la cita teatral més important de la comarca de Valdeorras, les Xornadas Teatrais de Córgomo. Estan organitzades conjuntament per l’Asociación Cultural Florencio Delgado Gurriarán, poeta de Córgomo, i per Furafollas Agrupación Teatral, l'actor i president de la qual, Anxo Baranga, també és d’aquesta aldea del municipi de San Martín de Valdeorras.

Durant els 4 dies que duren les jornades hi ha tallers de circ, exposicions, plantades d’arbres, música, teatre, excursions... Tota una festa per promoure el teatre, la vida cultural a la comarca i per aconseguir que se li dediqui el Día das Letras Galegas a Florencio Delgado Gurriarán. L’homenatge a un personatge important de la cultura gallega ha estat aquest any per a Isaac Díaz Pardo, de qui, per cert, és vergonyós que no hi hagi ni una sola referència a la pàgina de Sargadelos.

Dins Furafollas Agrupación Teatral, fundada a Barcelona, hi ha actors i actrius gallegues i catalanes, i tot sovint en els seus espectacles es poden sentir totes dues llengües. Dissabte passat es van fer els Contos nas Covas, una sessió de contes sota terra, a les coves de les cases de Córgomo. Un conte i un vi. En una d’aquestes la poesia eròtica va ser la protagonista, amb versos en gallec i en català.

A la fotografia, Anxo Baranga, Eva do Roxo i Alba Rubio, de Furafollas, en un moment dels Contos nas Covas.

Una benvinguda i un comiat

Benvinguts al blog Catalunya a Galícia, a Galiza en Cataluña, que vull endegar amb una referència al Francesc Esteve i a la Bàrbera M. Oliver. En Francesc ha estat el lector de català a la Universidade de Santiago els darrers tres cursos, i la Bàrbera ha fet classes de català a Vigo i a Santiago durant l'últim any i mig. Avui han marxat de Santiago, han tancat el pis on han viscut i, amb el cotxe ple com un ou, han marxat cap al País Valencià.

Ella és de Felanitx, a Mallorca, i ell és d'Agres, a la comarca del Comtat. Ells se'n van i així acaba una etapa excepcional de la divulgació de la llengua i la cultura catalanes a Galícia. Excepcional pel fet que dos dels professors de català a Galícia fossin del País Valencià i de Mallorca. Quan dèiem que érem professors de català, ells a l'àmbit universitari i jo a la secundària, no calia cap explicació sobre els Països Catalans que la gent no pogués o no volgués entendre. N'hi havia prou a dir d'on veníem, i seguir parlant en català, al carrer, dins un bar, en una de les xerrades que hem fet amb l'Ambaixada sobre la realitat de casa nostra.

Començaran nous projectes, coneixeran nous llocs i noves persones. Com deia un dia a l'Avui la Isabel-Clara Simó, "El futur és, per definició, esplèndid". Tot els ha d'anar bé i, a més a més, tenim la sort que hi ha dues persones que ara parlaran de Galícia i la donaran a conèixer als Països Catalans. Sort, amics!