El nom català de Santiago de Compostela

És molt habitual, en català, escriure Santiago de Compostel•la, amb el nom del sant en la forma gallega (o castellana, en la mentalitat de molts que l’escriuen) i el topònim amb una ela geminada. També s’ha estès molt —per exemple, en tots els anuncis que animen a fer el Camí de Sant Jaume—  la forma Camí de Santiago. Tots dos noms són erronis en català, malgrat que etimològicament sigui correcta la forma Compostel•la.

La primera, Santiago, és la forma gallega procedent de Sanctus Iacobi, que en català seria Sant Jaume. En gallec, a diferència del català, fins i tot l’antropònim ha conservat el nom comú. I la segona, Compostel•la, seria correcta si acceptem que ve de CAMPUS STELLAE, el “camp de les estrelles” o, fins i tot, si vingués de COMPOSITA TELLA, “terra composta”, o “formosa” (que seria un eufemisme del cementiri que hi havia a la ciutat) ja que les dues evolucionarien cap al mateix resultat fonètic en català.

El que fa que haguem de rebutjar aquestes formes és el coneixement de la nostra tradició. En català, el nom tradicional de la ciutat és Sant Jaume de Galícia. Aquest topònim té, gràcies al Camí de Sant Jaume, tradició per tot Europa. En francès l’anomenen Saint-Jacques-de-Compostelle, en occità Sant Jacme de Compostèla, en italià San Giacomo di Compostella. Per què, doncs, li hem de dir els catalans amb un nom aliè?

Placa del Camí de Sant Jaume amb el nom errat, a la Catalunya del Nord

Per saber des de quan apareix aquest nom només cal consultar el Diccionari Català-Valencià-Balear i cercar-hi Jaume, és a dir, Santiago. En l’entrada corresponent apareix un fragment del Curial e Güelfa (s. XV), on es diu «Un cavaller qui en romiatge a Sant Jaume de Galícia era anat». Si es feia servir aquesta forma és perquè Sant Jaume de Galícia era una ciutat prou coneguda per tot el món conegut, i en cada país i en cada llengua rebia un nom diferent (com avui Londres, Moscou o Montpeller).

Igualment, es perd en el temps el nom Camí de Sant Jaume per designar la Via Làctia que es veu en les nits clares d’estiu i per anomenar la ruta jacobea, la qual moltes persones anomenen, fins i tot en català, amb la forma castellana “el Camino”. Així doncs, el més lògic és escriure o bé Santiago de Compostela, en gallec, o bé Sant Jaume de Galícia, en català, i fer servir aquesta forma també oralment. Ara que està tan de moda fer el Camí per reivindicar qualsevol bajanada, potser caldria fer-lo amb un retolet a la motxilla que digui “Jo faig el Camí de Sant Jaume”.

El català i el gallegoportuguès vistos des de la Catalunya Nord

A Prada, com cada agost des de fa 41 anys, s’hi celebra la Universitat Catalana d’Estiu. Com sempre, s’hi exposen i s’hi debaten idees sobre el passat, el present i el futur dels Països Catalans. En una de les sessions, dedicada a la història de Portugal i a les relacions d’aquest país amb Catalunya, algú demana per què Portugal no reivindica Galícia com a territori propi. És evident, encara que allà no s’aclareix, que un país mai no reivindica el territori del qual s’ha independitzat, tot i que ara, sembla, alguns portuguesos vulguin federar-se amb Espanya.

A aquesta pregunta segueix la discussió sobre si el gallec s’hauria d’escriure, o no, amb ortografia portuguesa. Sembla que no s’acaba d’entendre la realitat de Galícia, independentment de si la llengua que es parla a banda i banda del Minyo és, o no, la mateixa, però la percepció general és que no es tracta de dues llengües diferents.

A Prada hi ha un bar que es diu Casa Nostra. Ja és tradició anar-hi a fer porrons de muscat i a rebre la nit amb cançons de taverna. Un dels cambrers és portuguès. Quan li parles en gallec et respon en castellà, evidentment. Un cop passes a parlar-li en (estàndard) portuguès i li dius que, de fet, sempre que vas a Portugal parles en gallec i t’entenen, que ve a ser el mateix una cosa que l'altra, no dubta ni un moment i, mentre prepara un altre porró, et diu: “sí, com el català de Perpinyà i el català de Barcelona”.

La percepció d’un català que coneix l'extensió i els límits de la seva llengua deu ser com la d’aquest portuguès que viu a la Catalunya Nord: quan una llengua, per avatars polítics, queda dividida en diferents territoris, no passa a ser diverses llengües, sinó simplement una mateixa llengua parlada en territoris sota administracions diverses.

Castelao, avui encara

La mateixa comparació de sempre. Catalunya, a Galícia, entre l’admiració i el recel. Encara avui de vegades val més no identificar-se com a català: “vós si que coidades a vosa lingua!”, “aí tedes as cousas claras...”, i tantes altres suposades lloances que incomoden i fan que acabis dient que ets de Cedeira per evitar-les i no donar explicacions.

Avui podríem fer caldo amb un fèmur d’en Castelao o fer croquetes amb la seva mòmia, però la seva obra segueix vigent, com ho segueixen els dibuixos de la sèrie “Cousas da vida” que va fer a mitjan anys vint. Fullejar-los de tant en tant és una activitat d’allò més saludable.

Perquè els polítics gallecs que ara remenen les cireres abandonessin la idea de tirar per terra els pocs avenços que s’han aconseguit en la normalització del gallec, o perquè protegissin el patrimoni històric i natural, o perquè fessin i desfessin tantes altres coses, no caldria que fossin catalans. N’hi hauria prou que se sentissin gallecs.

Lluís Pericot i Florentino López Cuevillas, prehistoriadors.

Una de les principals vies de l'eixample de la ciutat de Girona du el nom de Lluís Pericot (Girona 1899-Barcelona 1978). Lluís Pericot va ser un prehistoriador format a la Universitat de Barcelona, alumne de Pere Bosch i Gimpera. La primera càtedra que va ocupar, del 1925 al 1927, va ser la d’Història Antiga i Mitjana d’Espanya de la Universitat de Santiago de Compostela. Bosch i Gimpera considerava que a Galícia estava tot per fer (i encara hi està!), i per això volia que Pericot hi fes escola. Tanmateix, només hi va ser durant dos anys, perquè de seguida es va traslladar a la Universitat de València, on va ocupar la càtedra d’Història Moderna i Contemporània, tot i que va seguir dedicant-se a la prehistòria.

A Galícia va col·laborar sobretot amb l’actiu intel·lectual galleguista Florentino López Cuevillas (Ourense 1886-1958), director de la secció de prehistòria del Seminario de Estudos Galegos i un dels pioners en la sistematització i l’estudi de la cultura dels castros (cultura castrexa, en gallec). López Cuevillas va ingressar l’any 1941 a la Real Academia Galega, institució de la qual Pericot era acadèmic no numerari.

La col·laboració més important de tots dos prehistoriadors es va concretar en l’inici de les excavacions, a partir del 1927 i durant un parell d’anys, del Castro de Troña, situat a la parròquia de Pias del municipi de Ponteareas, a la comarca d’O Condado. El castro de Troña es va descobrir gràcies a l’obertura d’una pista forestal, i ells dos en van dirigir els primers treballs arqueològics. Després va caldre esperar fins a l’any 1981 perquè es recuperessin els estudis sobre el terreny, que es van allargar fins als anys 90. És un castro força gran, de 200 metres de llarg per 25 d’amplada i 10 de profunditat, l’ocupació del qual se situa entre els segles VI a. C. i el s. I d. C., tot i que es devia rehabitar durant un temps cap al s. III.

Després de la mort de López Cuevillas, Pericot va publicar al Boletín de la Comisión Provincial de Monumentos Históricos y Artísticos de Orense un recull de records de la seva relació amb el prehistoriador gallec, titulat “Algunos recuerdos personales de Cuevillas”.

A les fotografies podeu veure la casa del número 56 del carrer de Santa Clara de Girona on va nèixer Lluís Pericot, i podeu acabar amb vídeo que fa un recorregut fotogràfic pel Castro da Troña. Fixeu-vos en l'ermita i en l'anomenada "pedra do equilibrio" (una persona cap dreta entre les dues pedres!), que és a tocar de la pista que puja cap a aquest indret ple de llegendes.