dilluns, 24 d’agost de 2009

El català i el gallegoportuguès vistos des de la Catalunya Nord

A Prada, com cada agost des de fa 41 anys, s’hi celebra la Universitat Catalana d’Estiu. Com sempre, s’hi exposen i s’hi debaten idees sobre el passat, el present i el futur dels Països Catalans. En una de les sessions, dedicada a la història de Portugal i a les relacions d’aquest país amb Catalunya, algú demana per què Portugal no reivindica Galícia com a territori propi. És evident, encara que allà no s’aclareix, que un país mai no reivindica el territori del qual s’ha independitzat, tot i que ara, sembla, alguns portuguesos vulguin federar-se amb Espanya.

A aquesta pregunta segueix la discussió sobre si el gallec s’hauria d’escriure, o no, amb ortografia portuguesa. Sembla que no s’acaba d’entendre la realitat de Galícia, independentment de si la llengua que es parla a banda i banda del Minyo és, o no, la mateixa, però la percepció general és que no es tracta de dues llengües diferents.

A Prada hi ha un bar que es diu Casa Nostra. Ja és tradició anar-hi a fer porrons de muscat i a rebre la nit amb cançons de taverna. Un dels cambrers és portuguès. Quan li parles en gallec et respon en castellà, evidentment. Un cop passes a parlar-li en (estàndard) portuguès i li dius que, de fet, sempre que vas a Portugal parles en gallec i t’entenen, que ve a ser el mateix una cosa que l'altra, no dubta ni un moment i, mentre prepara un altre porró, et diu: “sí, com el català de Perpinyà i el català de Barcelona”.

La percepció d’un català que coneix l'extensió i els límits de la seva llengua deu ser com la d’aquest portuguès que viu a la Catalunya Nord: quan una llengua, per avatars polítics, queda dividida en diferents territoris, no passa a ser diverses llengües, sinó simplement una mateixa llengua parlada en territoris sota administracions diverses.

dimecres, 5 d’agost de 2009

Joan Margarit i Rosalía de Castro

El dia 15 del mes passat es va celebrar el 124è aniversari de la mort de Rosalía de Castro. Com sempre, l’acte commemoratiu va tenir lloc a l’horta de la Casa da Matanza, on va morir, que s’anomena així perquè és al lloc conegut com A Matanza, a la parròquia d’Iria Flavia, municipi de Padrón.

Helena Villar Janeiro, presidenta de la Fundación Rosalía de Castro, va recordar que el monument dedicat a Rosalía que hi ha a l’Alameda de Santiago es va inaugurar “amb una important presència del nacionalisme català”.

Aquesta presència catalana es reflecteix en la placa que hi col•locaren els catalans, amb el bon gust de no inscriure’s en cap moviment social ni sota el nom de cap entitat determinada.

I, enguany, el poeta català que col•labora al quart volum de la col•lecció Poetas con Rosalía —que s'edita cada any per repartir entre el públic que acudeix a la Casa da Matanza— és Joan Margarit, amb un poema titulat “Un arquitecte pensa a l’alba en Rosalía”. El poema apareix en català i en gallec, en una traducció de la mateixa Helena Villar. No és el primer cop que aquesta pedagoga i escriptora gallega tradueix a la seva llengua autors catalans. L’any 1974, per exemple, va traduir alguns poemes de La pell de Brau, que es poden llegir al 2n número de l’Anuari Espriu, INDESINENTER, publicat l’any 2007.


Un arquitecte pensa a l’alba en Rosalía

Sento cremar, gelada, l’estructura de ferro.
La miro, fosca i nua, com si fos una dona
a la que he estimat sempre.
La vida ha anat quedant-se sota el fred
dels hiverns a les obres.
He bastit edificis com vagons
amb esquelets de ferro. Grans vagons
que un dia tornaran a arrossegar
la gent cap a un final que ja imaginen.
Perquè tothom ha vist la veritat,
un reflex de llum freda en el bassal
d’aigües brutes del fons de la ignorància.


Joan Margarit.

Dins Poetas con Rosalía IV. Padron: Fundación Rosalía de Castro, juliol del 2009.
Free Blog CounterEnglish German Translation
Locations of visitors to this page Esta web apoia á iniciativa dun dominio galego propio (.gal) en Internet