diumenge, 31 d’agost de 2008

Cunqueiro als versos, Pau Casals al violoncel

Una de les activitats més profitoses del mes d’agost, des de fa 40 anys, és la Universitat Catalana d’Estiu. Com les tres paraules del seu nom fan avinent, qui hi assisteix pot aprendre, fer país, i passar-s’ho bé. Tot durant deu dies a la vila de Prada, al bressol de Catalunya, que és la comarca nord-catalana del Conflent. De seguida veureu per què, sense tenir-ho previst, tornem a parlar de l’Álvaro Cunqueiro i del seu llibre Herba aquí ou acolá.

En un dels pobles del Conflent, Rià, hi ha l’origen de Guifré el Pilós (no és gratuït que Lluís XIV de França en fes enderrocar el castell tretze anys després d’apoderar-se de la Catalunya Nord...), al costat hi ha Prada, als peus del Canigó, muntanya mítica dels catalans, que inspirà a Mossèn Jacint Verdaguer el poema èpic que en du el nom. Ben a prop de Prada, al terme de Codalet, hi ha el monestir benedictí de Sant Miquel de Cuixà, que presidí l’abat Oliba, abat també de Vic i bisbe de Ripoll, fundador del monestir de Montserrat.

A Prada, a més a més, entre molts altres exiliats que eren fora de l’Estat espanyol però seguien a Catalunya, hi va viure Pau Casals durant disset anys, i durant gairebé una dècada Pompeu Fabra, que hi va morir el dia de Nadal del 1948 després d’anys de demanar menjar als amics per poder-se dedicar a enllestir una nova versió de la Gramàtica catalana.

Allà, Pau Casals va recuperar les seves actuacions en públic, que havia interromput d'ençà de la desfeta del 39. Era habitual que toqués en escenaris privilegiats del Conflent i del Rosselló, com el Palau dels Reis de Mallorca de Perpinyà, l’església de Sant Pere de Prada, o el mateix monestir de Sant Miquel de Cuixà.

En Cunqueiro coneixia la Catalunya Nord, i va dedicar-li els “Cantos do Rossellón” del llibre Herba aquí ou acolá. Tot just fa una setmana, coincidint amb la cloenda de la XL Universitat Catalana d’Estiu, l’església de Sant Pere de Prada es va emplenar de gom a gom per sentir l'Orquestra simfònica de Joves Intèrprets dels Països Catalans. És inevitable, quan ets a un concert de música clàssica dins l’església de Prada, on tantes vegades va tocar el violoncel el mestre Pau Casals, que no et vingui al cap aquest bell poema que li dedicà en Cunqueiro:

(Us recomano que combineu la lectura amb el preludi de la suite per solo de violoncel n. 1 de Bach, interpretada per Pau Casals a Sant Miquel de Cuixà, al vídeo de sota)

Pau Casals en Prada

No medio do dourado retablo
o xigantesco San Pedro inclínase pra diante
e eu sei o porqué:
porque do cello de Casals saíu
unha frase que se volveu bolboreta
e Pedro séguelle o voo por saber
en que vide ou roseira de que columna
vai a pousarse.
—O bosque do retablo en abril florece
e en outono deita follas secas.
Co arco Pau Casals vainas apartando
as que se pousan nas cordas do seu cello.


dilluns, 18 d’agost de 2008

Montserrat Roig, lectora d’Álvaro Cunqueiro

Una descoberta recent ha estat el llibre Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991, de la malaguanyada escriptora Montserrat Roig. És un recull dels articles que va publicar al diari Avui durant aquells dos anys i fins a dos dies abans de la seva mort. Són uns articles amens i variats, d’aquests que fan del periodisme literatura i que són un model per a l’articulista, diari o esporàdic.

N’hi ha dos on parla de l’Álvaro Cunqueiro. En un, titulat “...Que me aloumiña o corazón”, explica que llegeix Herba de aquí ou acolá i aprofita per reflexionar sobre l’amistat que ens acaricia el cor; l’altre es diu “Jo també m’hi apunto”, i la Montserrat Roig s’apunta a tot de coses, s’apunta a l’escalf del vi compartit amb els amics, s’apunta a les discussions «sobre si el capvespre damunt l’Empordà és més bonic que no pas a l’Alt Urgell», s’apunta amb els que «encara són capaços de perdre l’oremus per un pronom feble mal col·locat» (n’hi ha de catalans i de gallecs, sortosament).

Finalment, diu; «M’apunto amb els qui porten a terme afers gratuïts, innecessaris, només pour son plaisir, m’apunto amb els somniadors d’ofici, com l’Álvaro Cunqueiro i el nostre Joan Perucho, m’apunto a tot el que hem oblidat i al que volem recordar i no podem.»


No oblidem, però, que eren bons amics l’Álvaro Cunqueiro i el nostre Joan Perucho, i que alguns encara vam tenir el privilegi de veure un Perucho vell, poc abans de morir, parlant a Sargadelos de l’Álvaro Cunqueiro, mentre recordava, amb uns ulls que volien marxar de les conques, el salmó marinat en aiguardent amb què un dia Cunqueiro va aterrar a Barcelona.

Qui no s’hi apunta, a tot això?
Free Blog CounterEnglish German Translation
Locations of visitors to this page Esta web apoia á iniciativa dun dominio galego propio (.gal) en Internet