dissabte, 19 de desembre de 2009

Virxilio Viéitez, un fotògraf gallec a Catalunya

La plaga dels dies internacionals és com la del primer [aquí poseu-hi l’adjectiu o el substantiu que vulgueu] que arriba al cim de l’Everest. Es veu que el dia 18 de desembre és el “dia internacional del migrador”. En castellà en diuen “día internacional del migrante”; així, sembla que vulguin fer veure que tant se val si van o vénen, quan el problema, precisament, és el d’anar-se’n, el d’emigrar.

El govern espanyol va apuntar-se a aquest dia homenatjant el periodista asturià Manuel Maya i els fotògrafs gallecs Manuel Ferrol i Virxilio Viéitez, per l’aportació de la seva obra al coneixement del fenomen migratori. La secretària d’estat d’immigració i d’emigració va dir que hi ha un milió i mig de ciutadans que viuen fora d’Espanya. O bé es referia al milió i mig de gallecs que viuen fora de Galícia i es va descuidar els emigrants de la resta d’Espanya, o bé és que Espanya se segueix oblidant de Galícia.

La fotografia més famosa del primer dels fotògrafs homenatjats, Manuel Ferrol, que ha esdevingut una icona de l’emigració, és la d’un pare i un fill plorant al port de La Corunya mentre veuen com part de la seva família s’embarca cap a Amèrica.



Virxilio Viéitez, a més de fotògraf de l’emigració, també va ser emigrant. Va nèixer a Forcarei (Terra de Montes, Pontevedra) l’any 1930. Als 18 anys se’n va cap al Pirineu aragonès per treballar en la construcció de telefèrics i es comprar la primera càmera fotogràfica. S’hi engresca i l’any 1949 se’n va a Palamós, on fa d’ajudant del fotògraf Juli Pallí, de qui aprèn l’ofici.



L’any 1955 ha de tornar a Galícia perquè la seva mare ha emmalaltit, però no deixa la professió i l’any 1957 s’estableix com a fotògraf pels pobles de la seva comarca. Treballava sempre per encàrrec i feia fotografies de vetlles, casaments, comunions, o qualsevol moment que algú volgués recordar. A partir de l’obligatorietat de tenir carnet d’identitat, la dècada dels seixanta, fa fotografies de carnet de la gent de la comarca. Una de les fotografies més conegudes és la d’una dona asseguda al costat d’una ràdio. Aquesta dona va comprar-se la ràdio amb els diners que el seu fill li enviava des d’Amèrica i va fer-se retratar perquè el fill en tingués constància.



Com que ell era un fotògraf d’ofici i treballava per guanyar-se la vida, mai no s’havia preocupat de difondre la seva obra. Va ser la seva filla, Keta Viéitez, també fotògrafa, que en va recuperar els negatius i va organitzar una exposició per donar a conèixer l’obra del seu pare. Actualment hi ha un parell de llibres que recullen part de la seva obra, un d’editat pel Centro de Estudos Fotográficos de Vigo i l’altre a la col•lecció Photobolsillo. A Catalunya va arribar a publicar algunes fotografies a La Vanguardia —que li va dedicar un obituari—, però caldria mirar de recuperar i difondre la seva obra primerenca: els retrats de turistes que s’acostaven a la costa brava a començament dels anys cinquanta.

dimecres, 16 de desembre de 2009

Vaques gallegues a Menorca

És evident que no començaré dient que hi ha gallecs a Menorca, com si hagués descobert la sopa d'all. Seria una obvietat i a ningú no se li faria estrany.

No cal passar gaire temps en aquesta illa —que té menys població que la ciutat de Santiago— per conèixer gallecs que corren per aquí. Generalment, els coneixes de casualitat, xerrant xerrant, tot i que cal estar predisposat a la casualitat.

Alguns passen per aquí discretament i, si no surt a la conversa o els ho demanes, no s’identifiquen com a gallecs. Uns altres no s’hi identifiquen, però en deixen el rastre...

 



El primer rètol és al camí que porta cap al poblat talaiòtic de la Torre d’en Galmés, i el segon davant la terminal de passatgers del port de Ciutadella.

A més a més, les vaques menorquines són gairebé del mateix color que les gallegues. I, on un gallec diu "rubio" per referir-se a un pèl-roig, perquè les vaques gallegues són "rubias", és a dir, roges, un menorquí dirà que "té els cabells de roig bou", perquè aquí, els bous i les vaques, també són rojos.

Qui és aquest gallec que aferra vaques als rètols? Pot ser un gaiter d’un grup de música format a Nou Barris que, després de desfer-se el grup, va venir a fer de carter a Menorca? A veure si la casualitat ens resol aques cas...


diumenge, 25 d’octubre de 2009

Regueifes a Menorca



L’associació Soca de Mots, que té com a objectius la valoració, la promoció i la divulgació de la glosa menorquina, ha organitzat la VI Trobada de glosa i vers improvisat a Menorca. Generalment, en aquesta trobada hi participen glosadors de Menorca, de Mallorca i uns convidats d’un altre lloc. Enguany, els convidats eren de Galícia: el Bieito Lobariñas, el Pinto de Herbón i el Luís dos Carunchos. Tots tres formen el Trio Liro de regueifes, i han vingut fins a Menorca per mostrar les seves habilitats fent vers improvisat. El primer dia, la trobada es va celebrar a la sala multifuncional de Es Mercadal i, l’endemà, a la seu del Consell Insular de Menorca.



Com sol passar als Països Catalans, la cultura popular oral, per molts esforços de revitalització que es facin, està força intel•lectualitzada, cosa que es va poder comprovar durant aquests dos dies de gloses i regueifes. Els menorquins i els mallorquins, en glosar, mantenien un format molt estricte i, fins i tot, calculat, encara que els versos fossin inventats al mateix moment. Els gallecs, en canvi, de bon començament van bellugar-se per l’escenari com els venia de gust, menjaven i bevien les pastes i el Xoriguer de damunt la taula que els altres amb prou feines havien tocat, van acompanyar l’actuació amb gaita, pandereta i vieires i van ser molt més políticament incorrectes. El públic, doncs, va ser amb els gallecs, tant el primer dia com el segon, quan es va ficar més dins de l’actuació i es va oblidar que hi havia un escenari, element que ja de per si és contrari a la improvisació i a la cultura popular.



Una de les glosadores de l’associació Soca de Mots es queixava de la poca cobertura periodística que es fa d’aquests esdeveniments. Certament, hi havia ben pocs mitjans de comunicació. La poca cura a cobrir aquests actes, quan es tenen en compte, la demostra avui el diari Menorca, que recull l’actuació dels gallecs de la següent manera: “Finalmente, el grupo Los Payadores Sudamericanos, formados por una argentina y dos uruguayos, ofrecieron una demostración del verso improvisado que practican desde antiguo los habitantes de las zonas rurales de sus países como forma de transmitir las noticias entre una población que mayoritariamente no sabía leer.”



No cal dir res més. És evident que a la cultura popular oral, a casa nostra, encara li queda molt de camí per baixar dels escenaris i fer honor al seu nom. I que, la dels gallecs, segueix sent tan sorprenent i diferent que fins i tot la gent percep que vénen de l’altra punta del món. De fet, no deixen de tenir raó...


dissabte, 24 d’octubre de 2009

Agermanament de periodistes

Diumenge passat vora 100.000 persones (la meitat segons la policia local...) van recórrer els carrers del centre de Santiago, convocades per la plataforma Queremos Galego, per demanar el dret a viure en gallec i contra la política lingüística del govern actual de la Xunta de Galicia, que vol derogar lleis de promoció de la llengua gallega aprovades per unanimitat al parlament gallec durant l’època fraguiana (a la manifestació hi havia, fins i tot, familiars i gent propera a persones d’anteriors governs del PP).

L’endemà de la manifestació vam poder veure els atacs que, sota la disfressa d’una entrevista a la TVG, va dirigir Carlos Luís Rodríguez a Carlos Callón, president de la Mesa pola Normalización Lingüística, “una plataforma independent, plural i apartidaria que té com a únic objectiu la promoció de l’ús del gallec en tots els àmbits de la vida social propis de qualsevol idioma” (tradueixo del seu web).

El presentador no fa preguntes, sinó que ataca, no afavoreix el diàleg, sinó que no deixa ni que el convidat acabi de parlar, i fa els escarafalls a què ja ens han acostumat els espanyolistes quan no tenen arguments. Carlos Callón si que en té, però, i per això pot mantenir el somriure i retrucar cada atac. Només cal que vegeu aquest vídeo.




A TV3, televisió de la Comunitat autònoma de Catalunya i no pas de Catalunya, que és una altra cosa, Josep Cuní ha entrevistat aquests dies Joan Pere le Bihan, director de la xarxa d’escoles de La Bressola, les úniques que, vencent tota mena de traves institucionals i de dificultats econòmiques, fan possible que hi hagi una xarxa, ni que sigui minsa, d’escoles que eduquin en català a la Catalunya Nord.

Josep Cuní, lluny d’escoltar Joan Pere le Bihan, l’ataca amb una pregunta que demostra el seu desconeixement total i absolut de la realitat d’aquella part del país que es correspont amb el departament francès dels Pirineus orientals. Le Bihan li deixa clar: ell ja és català, tingui ciutadania francesa o espanyola. Fill de mare mallorquina i de pare bretó, en un moment de l’entravista Le Bihan diu que ha sol•licitat de tenir també la “ciutadania espanyola”, i no diu pas la “nacionalitat espanyola”. Quan s’és de nació catalana, es pot tenir ciutadania d’on sigui, que el català ja sap d’on és i no cal que li ho digui una targeta. Josep Cuní segueix la tradició espanyola i confon la nacionalitat amb la ciutadania, i no fa cap favor a la seva llengua amb actituds com aquestes. Vegeu-ne el vídeo i ho comprovareu.

Carlos Luís Rodríguez i Josep Cuní: dos exemples, conscients o inconscients, de periodisme espanyolista.

dilluns, 24 d’agost de 2009

El català i el gallegoportuguès vistos des de la Catalunya Nord

A Prada, com cada agost des de fa 41 anys, s’hi celebra la Universitat Catalana d’Estiu. Com sempre, s’hi exposen i s’hi debaten idees sobre el passat, el present i el futur dels Països Catalans. En una de les sessions, dedicada a la història de Portugal i a les relacions d’aquest país amb Catalunya, algú demana per què Portugal no reivindica Galícia com a territori propi. És evident, encara que allà no s’aclareix, que un país mai no reivindica el territori del qual s’ha independitzat, tot i que ara, sembla, alguns portuguesos vulguin federar-se amb Espanya.

A aquesta pregunta segueix la discussió sobre si el gallec s’hauria d’escriure, o no, amb ortografia portuguesa. Sembla que no s’acaba d’entendre la realitat de Galícia, independentment de si la llengua que es parla a banda i banda del Minyo és, o no, la mateixa, però la percepció general és que no es tracta de dues llengües diferents.

A Prada hi ha un bar que es diu Casa Nostra. Ja és tradició anar-hi a fer porrons de muscat i a rebre la nit amb cançons de taverna. Un dels cambrers és portuguès. Quan li parles en gallec et respon en castellà, evidentment. Un cop passes a parlar-li en (estàndard) portuguès i li dius que, de fet, sempre que vas a Portugal parles en gallec i t’entenen, que ve a ser el mateix una cosa que l'altra, no dubta ni un moment i, mentre prepara un altre porró, et diu: “sí, com el català de Perpinyà i el català de Barcelona”.

La percepció d’un català que coneix l'extensió i els límits de la seva llengua deu ser com la d’aquest portuguès que viu a la Catalunya Nord: quan una llengua, per avatars polítics, queda dividida en diferents territoris, no passa a ser diverses llengües, sinó simplement una mateixa llengua parlada en territoris sota administracions diverses.

dimecres, 5 d’agost de 2009

Joan Margarit i Rosalía de Castro

El dia 15 del mes passat es va celebrar el 124è aniversari de la mort de Rosalía de Castro. Com sempre, l’acte commemoratiu va tenir lloc a l’horta de la Casa da Matanza, on va morir, que s’anomena així perquè és al lloc conegut com A Matanza, a la parròquia d’Iria Flavia, municipi de Padrón.

Helena Villar Janeiro, presidenta de la Fundación Rosalía de Castro, va recordar que el monument dedicat a Rosalía que hi ha a l’Alameda de Santiago es va inaugurar “amb una important presència del nacionalisme català”.

Aquesta presència catalana es reflecteix en la placa que hi col•locaren els catalans, amb el bon gust de no inscriure’s en cap moviment social ni sota el nom de cap entitat determinada.

I, enguany, el poeta català que col•labora al quart volum de la col•lecció Poetas con Rosalía —que s'edita cada any per repartir entre el públic que acudeix a la Casa da Matanza— és Joan Margarit, amb un poema titulat “Un arquitecte pensa a l’alba en Rosalía”. El poema apareix en català i en gallec, en una traducció de la mateixa Helena Villar. No és el primer cop que aquesta pedagoga i escriptora gallega tradueix a la seva llengua autors catalans. L’any 1974, per exemple, va traduir alguns poemes de La pell de Brau, que es poden llegir al 2n número de l’Anuari Espriu, INDESINENTER, publicat l’any 2007.


Un arquitecte pensa a l’alba en Rosalía

Sento cremar, gelada, l’estructura de ferro.
La miro, fosca i nua, com si fos una dona
a la que he estimat sempre.
La vida ha anat quedant-se sota el fred
dels hiverns a les obres.
He bastit edificis com vagons
amb esquelets de ferro. Grans vagons
que un dia tornaran a arrossegar
la gent cap a un final que ja imaginen.
Perquè tothom ha vist la veritat,
un reflex de llum freda en el bassal
d’aigües brutes del fons de la ignorància.


Joan Margarit.

Dins Poetas con Rosalía IV. Padron: Fundación Rosalía de Castro, juliol del 2009.

divendres, 8 de maig de 2009

Concentració a Barcelona per la llengua gallega

S’acosta el dia de les Lletres Gallegues i, com sempre, al voltant del 17 de maig s’organitzen tot d’actes socials i culturals. Tant a Galícia, és clar, com a Catalunya. El primer va tenir lloc dimecres passat a la UB quan es va presentar el llibre Do sentimento á conciencia de Galicia. Correspondencia 1961-1984, que reuneix la correspondència entre Ramón Piñeiro, l’autor homenatjat enguany, i Basilio Losada, catedràtic de filologia gallegoportuguesa a la Universitat de Barcelona.

Amb la situació en què es troba el gallec avui, és lògic que el dia de les Lletres Gallegues hi hagi també una manifestació a favor del seu ús. Com que les coses s’han complicat, la manifestació d’enguany anirà a favor del seu ús i en contra dels atacs que el gallec rep, dia sí dia també, per part d’aquests que defensen el bilingüisme per no haver de canviar de llengua. I ara, a més, per part del nou govern de la Xunta.

La concentració per la llengua gallega a Barcelona es farà simultàniament a la manifestació de Santiago. Serà el 17 de maig, a les 12 del migdia, davant del Centro Galego de Barcelona. Evidentment, no cal ser gallec per anar-hi: és oberta tant a catalans com a qualsevol altra persona que no sigui ni gallega ni catalana però vulgui donar suport a aquesta reivindicació. Els organitzadors han obert un blog on podeu llegir el manifest i la convocatòria.

Cal no oblidar que defensar el gallec des de Catalunya és també defensar el català i, per extensió, qualsevol llengua del món que sigui atacada. Com més serem, més riurem. I menys riuran de nosaltres.

dilluns, 4 de maig de 2009

Castelao, avui encara

La mateixa comparació de sempre. Catalunya, a Galícia, entre l’admiració i el recel. Encara avui de vegades val més no identificar-se com a català: “vós si que coidades a vosa lingua!”, “aí tedes as cousas claras...”, i tantes altres suposades lloances que incomoden i fan que acabis dient que ets de Cedeira per evitar-les i no donar explicacions.

Avui podríem fer caldo amb un fèmur d’en Castelao o fer croquetes amb la seva mòmia, però la seva obra segueix vigent, com ho segueixen els dibuixos de la sèrie “Cousas da vida” que va fer a mitjan anys vint. Fullejar-los de tant en tant és una activitat d’allò més saludable.

Perquè els polítics gallecs que ara remenen les cireres abandonessin la idea de tirar per terra els pocs avenços que s’han aconseguit en la normalització del gallec, o perquè protegissin el patrimoni històric i natural, o perquè fessin i desfessin tantes altres coses, no caldria que fossin catalans. N’hi hauria prou que se sentissin gallecs.

dilluns, 19 de gener de 2009

L’interès per Galícia de Salvador Espriu (II)

El passat mes de novembre vam ressenyar dues publicacions, aparegudes durant l’any 2008, que parlen del vincle de Salvador Espriu amb Galícia. Vam poder veure el gran interès que Galícia despertava en aquest escriptor català, el seu coneixement de la cultura gallega, i vam destacar una afirmació d’Espriu en una carta a Basilio Losada que deia:

«No sé si vostès incorporaran l’Església a la cultura gallega, però és segur —és només qüestió de temps— que hi incorporaran plenament el poble. Vostès rai, que tenen una llengua universal. Com ja li vaig dir, tenen la partida més guanyada que nosaltres, a la curta o a la llarga.»

És interessant recuperar aquest fragment perquè les paraules “llengua universal” són una claríssima referència al gallec com a generador de la llengua portuguesa i, doncs, com a part del mateix sistema lingüístic. No és l’única vegada que el nostre escriptor manifesta aquesta idea del portuguès com a porta internacional del gallec. Ara bé, falta veure quina és la visió política d’Espriu sobre el fet gallegoportuguès, que podem trobar, com a complement a les seves opinions lingüístiques i culturals, en una entrevista de Xosé María Costa apareguda l’any 1977 a la revista Grial. Tot i que la resposta que ens interessa és la darrera, en copiem també les dues anteriors perquè és la part de la conversa on es parla directament de Galícia:

«—¿Ten estado vostede en Galicia?
—Sí, moitas veces. Xa sabe vostede o meu entusiasmo por Galicia e a súa cultura. É un país moi fermoso e complexo, cun gran pasado e un magnífico porvir. Dígollo con toda sinceridade. Teñen vostedes moitísimos problemas, pero agardo que os resolvan co acerto que caracteriza a súa avisada e cautelosa intelixencia.
—¿Qué coñece da cultura galega?
—En primeiro lugar os grandes poetas da Edade Media. Sinto, asimesmo, unha gran ademiración por Rosalía de Castro, sin despreciar de ningunha maneira aos escritores do seu tempo. Ademiro, tamén, a Castelao, Risco e Otero Pedrayo, así coma a moitos outros que coido sería prolixo enumerar, pero vaia por diante unha cordial aperta pra os meus amigos Saleta Goy, Manuel María e Inés Canosa. Por outra banda, hai que recoñecer a gran persoalidade literaria de Álvaro Cunqueiro. Cabe engadir, finalmente, que hai grandes escritores galegos en castelán, como, por exemplo, Valle Inclán e Cela.
—¿Coida vostede que, do mesmo xeito que en Catalunya fálase de catalanidade, pódese falar en Galicia de galeguidade?
—Claro que sí. A súa é unha nación con características moi antigas, complexas e interesantes. Galicia é a nai de Portugal, un dos grandes países do mundo que, á súa vez, deu lugar ao Brasil e as ate fai pouco colonias africanas de Angola e Mozambique. De todolos xeitos, coido que na actualidade a persoalidade de Galicia está craramente diferenciada da de Portugal e da dos demáis países galaicolusitanos.»


[Transcrivim el fragment respectant-ne l’ortografia original]

Costa, Xosé María (1977), “Conversa con Salvador Espriu”, Grial, 58: 485-489. Vigo: Galaxia, 1977.
Free Blog CounterEnglish German Translation
Locations of visitors to this page Esta web apoia á iniciativa dun dominio galego propio (.gal) en Internet