Ahir,
com cada 15 de juliol, es va commemorar l'aniversari de la mort de Rosalía de Castro a la Casa da Matanza de Padrón, on va passar els darrers dies de la seva vida i on va morir ara fa 126 anys. El jardi de la casa, "a Horta da Paz", és un espai de tranquil·litat enmig de la destrucció urbanística que l'envolta.
La celebració d'ahir, però, no va resultar gaire reeixida. Malauradament, polítics com
el conseller d'educació de la Xunta o
l'alcalde ultracatòlic de Santiago hi feien una nosa visual massa evident i cap dels professors o dels poetes que hi van sortir a parlar o a recitar no en van fer cap referència mínimament crítica. La sensació, en sortir, era de desànim.
A la nit vaig fer un cop d'ull al llibre
Adéu a la Universitat, de Jordi Llovet. En el capítol "Els primers anys de docència" dedica unes línies a explicar el mètode emprat a la Universitat de Barcelona per ensenyar literatura catalana, que tants alumnes hem patit. Ens diuen qui va escriure què i quan va passar allò, aprofiten per explicar-nos quan va començar la guerra i qui se'n va anar a l'exili, però no ens ensenyen a llegir ni a pensar en la literatura com una creació artística relacionada amb moltes altres que va més enllà de les pàgines del llibre. Diu Jordi Llovet:
«Va venir, doncs, l'amic Molas a la nostra universitat i llavors sí que va començar, per a mi i també per a l'estol de professors més fidels a la memòria i savieses d'Antoni Comas, un veritable exili interior. Això va succeir perquè la nostra secció estava formada per un grupet de professors irreductiblement lleials als mètodes d'ensenyament de la literatura del catedràtic difunt —basats en la preeminència estètica del fet literari—, però també per un gavadal de professors que, fins i tot en vida de Comas, s'havien decantat més aviat per una visió política i sociològica de l'ensenyança de les lletres, que era, diguem-ho així, el "model" Molas, ésser que veneraven. Així com Antoni Comas no va fer mai una sola classe sense dur a l'aula un text de literatura, del temps que fos, llegir-lo en veu alta i després comentar-lo o glossar-lo, així mateix Molas tenia una tirada irreprimible a considerar la literatura com una ancilla politicae, o historiae: una eina al servei de la historiografia catalana en general, i en especial al servei de la causa adés comunista adés nacionalista. Per moltes voltes que li he donat a la qüestió durant decennis, mai no he pogut arribar a la conclusió que la literatura li interessés de debò: només la feia servir com un instrument al servei de les coses que he dit. Allà on Antoni Comas agafava embranzida i us recitava de memòria, a classe, un sonet de Josep Carner o una sàtira de Guerau de Liost, allà mateix Molas hi veia la lluita de classes, l'entrexoc d'interessos econòmics, l'expressió d'un estat de coses sociològic en un moment determinat de la història de Catalunya, i una sèrie indefinida de "processos de transformació"[.]»
La literatura, doncs, és un fet estètic, i un cop acceptat això podem discutir sobre el sexe dels àngels o la postpornitat, però no oblidem la bellesa, siusplau.
I, mentre pensava en tot això, he anat a petar de casualitat a un article del
malaguanyat Marcos Valcárcel, publicat a
A nosa terra, concretament al número del 12 al 17 desembre del 2008, on reivindica l'obra d'Álvaro Cunqueiro i de Joan Perucho com a creadors, precisament, de bellesa:
«Ambos entenderon a literatura como gozo e paixión por unha vida capaz de superar as marxes estreitas e anodinas da realidade».
Avui és imprescindible fer una lectura en clau feminista de Rosalía de Castro, però hem de tenir clar que, si ens ha arribat, no és per un seguit de casualitats, sinó perquè, malgrat tots els intents de sotmetre-la a la visió patriarcal, de voler-nos-la presentar com una mestressa de casa ploramiques, la seva obra té un potencial estètic que la fa perdurar i del qual depèn la potència combativa, i no pas a l'inrevés.
Una de les persones que van assistir ahir a la Casa da Matanza és professor de llengua gallega a la Universidade de Santiago de Compostela, a més d'un activista incansable. Fa uns mesos, en una classe, ens ho va deixar ben clar: «Cunqueiro foi rexeitado no seu momento porque o que se levaba era o socialrealismo, mais agora volvemos á súa literatura porque o que precisamos é soñar».
Doncs això mateix, no hem d'abaratir el somni, a l'acte d'ahir calien paraules grosses contra el genocidi cultural i lingüístic que estan cometent les autoritats que estaven institucionalment obligades a assistir-hi, cal sortir al carrer i fer del combat cívic l'esport de cada dia, però que se'n vagin a evacuar a la via la colla de paparres que et comencen a parlar dels conflictes nacionals i de les classes subalternes quan estàs paladejant un text amb el mateix plaer amb què et pots halar un arròs de peix o pots fer-te un
Minor style una nit d'hivern en una illa.
El dossier continua amb unes pàgines de 
N’hi ha dos on parla de l’
Entrades
