dimecres, 3 de desembre del 2008

Una reflexió de l'Espinàs caminant per Galícia

A la revista L’avenç del mes de novembre hem pogut llegir una entrevista a en Josep Maria Espinàs titulada “D’ofici, escriptor”. El títol de l’entrevista enllaça amb el del seu últim llibre, El meu ofici, unes pàgines fresques i força interessants sobre la concepció que aquest autor té del seu ofici: ell fa d’escriptor, simplement. L’entrevista a L’avenç se centra també sobre la modèstia i la normalitat amb què l’Espinàs, de 81 anys i 82 títols publicats, concep el fet d’escriure.

Els llibres dels viatges a peu són els que l’han fet més popular en els darrers anys; unes lectures molt agradables que acostuma a publicar pels volts de Sant Jordi i en les quals parla del viatge a peu que ha fet durant l’estiu anterior per alguna comarca, normalment dels Països Catalans però amb alguna incursió fora de casa. Aquesta frase, extreta de l’entrevista —on deixa clar que aquests llibres també són ficció, com tota literatura—, ens servirà per emmarcar aquesta narrativa de viatges:

«La gent sempre parla de la meva capacitat d’observació, que es concreta en els viatges a peu, però es viatja escoltant, amb l’orella. És fonamental, sobre tot si t’interessa la llengua. Sentir parlar els altres és apassionant»

L’Espinàs va fer dos viatges a peu per Galícia: el primer per l’interior, que recull en el llibre A peu per Galícia. De la Ulloa a Val de Camba (2002). El segon el va fer caminant per la Costa da Morte, i en va sortir el llibre A peu per la Costa da Morte (2003). Les línies que llegirem tot seguit són del primer viatge: una reflexió, des de la naturalitat espinasiana, sobre una de les campanyes de normalització lingüística promogudes per la Xunta de Galicia, sempre tan poc intel·ligents.

“Molt a prop de la fonda han construït un d’aquells distribuïdors circulars del trànsit que, encara que sigui de dimensions modestes, com aquest, crea un espai despullat, el contrari d’una plaça. Les dues vies més importants que surten d’aquesta roda són la que va a Lalín i a Santiago i la que va a Chantada. La tarda és intensament assolellada i camino buscant la llenca d’ombra que fan algunes cases. A poc a poc. Com que és diumenge i les botigues estan tancades, m’entretinc mirant rètols i cartells. Com el que anuncia «Riobo 2001. Festa na honra á Virxe do Carme. Domingo 22 de Xullo. Misa ás 13:30. Sesión vermut e berbena a cargo do grupo musical OS BARRIGAS». Un nom que ja anticipa gresca. Al Centro Cultural Municipal, un cartell a favor de la llengua: «Entre Nós, en Galego».

M’adono que és una ambició modesta, encara que justificada segurament a les ciutats, on la castellanització ha afectat en molts casos el llenguatge familiar i social. Però aquí, en aquests pobles per on passo, sento que tothom parla pràcticament en gallec, pares amb fills, veïns amb veïns, botiguers i clients. La música del gallec m’acompanya sempre. Aquí, «entre nós, en galego» és pràcticament un fet. Amb els forasters és una altra cosa. Amb mi em parlen bastant sovint en gallec quan faig una pregunta en la seva llengua, o quan s’adonen que l’entenc. Però continua havent-hi la tendència a usar el castellà amb el desconegut, amb qui no forma part del nós. Una llengua que s’ha escampat per Portugal i pel Brasil, la llengua de les Cantigas en temps d’Alfons X, el Savi, s’ha volgut reduir a una curiositat local. Com el «polpo [sic] da feira». Amb la diferència que el pop és compartible amb els de fora i sembla que la llengua no. La desqualificació ha estat tan profunda que no sé si un dia es podrà superar l’«entre nós» i la proposta serà, sense restriccions, «Os galegos, en galego».”

Josep Maria Espinàs. A peu per Galícia. Barcelona: Edicions la Campana, febrer de 2002. (pp. 94-95)

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Em plau veure -de fet llegir- que per fi s'ha decantat a escriure sobre autors catalans (encara que això estigui fet amb rerafons gallec).
És en aquests escrits que podem copçar la força intel.lectual dels catalans que, tot i tenir la llengua en un clar desavantatge, i freida potser de mort, saben que la coneixença d'altres cultures no sobra mai.

La meva pregunta és: fins quan ens interessarem per altres cultures, literatures,... i quan començarem a fer-ho per la nostra.

Com diu el senyor J.M.Espinàs sentir a parlar els altres és apasionant, però crec fermament que va sent hora de deixar de sentir els altres i sentir-nos una miqueta més a nosaltres mateixos, així farem que el català passi d'estar ferit a convalescent.

El felicito pel nou rumb del seu blog, i espero fermament que de mica en mica vagi prenent consciència de la realitat catalana, i ens dediquem una miqueta més entre tots a fer pedagogia, ja no entre els forànis que ja n'em fet prou, si no més entre nosaltres

Arnau Olivella i Balaguer

Notaire ha dit...

Sigui dit "entre nós": i "os cataláns, en catalán"!

Sigui dit, tot i que em penso que el que deia l'Espinàs ja té valor universal.

Dr. Olivella, si m'ho permet: o "en galego", també, si són políglotes. Que a ser llengua nacional el català, no són pas les nacions del gallec (he), les que hi pledegen (en sentit literalíssim) a la contra.

Sempre dóna bo, llegir el bo de l'Espinàs. I qui en parla.

Unha aperta.

Anònim ha dit...

Parabéns polo blogue! / Enhorabona per el bloc!

Éche complicado o tema da lingua, compañeiro, e máis aínda en Galícia por cousas da historia. Nembargantes, parece que algo se move dende fai un tempo... Ogallá siga adiante!

Respecte a la qüestió galaico-catalana, crec que hi ha afinitat entre aquestes dues realitats "només" separades per un guió; el botó de mostra el cus aquest bloc. I fer d'aquest guió un vincle lliure crea riquesa, una riquesa que està molt per sobre del monotemàtic discurs feixista.

Serà un plaer llegir el llibre d'Espinàs. Bona proposta!

Saúdos!

Políglota Galaico i Catalana.

Eduard del Castillo Velasco ha dit...

-Senyor Arnau Olivella i Balaguer,

m'alegro que navegui més a gust, però no s'hi acostumi: pot tornar-se a marejar en qualsevol moment. Pel que fa a la pedagogia, ja em dispensarà, però no perdré temps a fer-ne ni amb els de casa ni amb els veïns. M'estimo més dedicar el temps a desaprendre.

-Oh Notaire, a aquest pas ens sobraran arguments per proposar el llatí com a lingua franca de l'Ogropa. Declinem les rusticitats i deixem-nos de romanços.

Uale!

-Políglota Galaico i Catalana,

Obrigado polos parabéns! Eu non me conformo con dicir eppur si muove (tampouco vós), aínda que a moitos con iso xa lles chegue. Por outra banda, as afinidades hainas que cultivar, e calquera espazo de liberdade é pouco. Eu, pola miña parte, sementar sementarei...

Anònim ha dit...

Desaprendre estimat Eduardo ens fa perdre les arrels, i no oblidi que qui perd els arrels perd sa identitat.

Arnau Olivella i Balaguer

Eduard del Castillo Velasco ha dit...

Benvolgut Sr. Arnau,

quan parlo de desaprendre no parlo de perdre les arrels, parlo de deconstruir-les i deconstruir-nos per saber no pas què som, sinó què volem ser i de quins sòls volem beure, per créixer sense límits i no cap a on s'espera que ho fem. La sort és que les cames ens duen i no ens limiten a l'escocell que ens és donat. La majoria de coses que ens han ensenyat són un llast inútil, estimat contertulià, i ens n'hem d'anar desprenent per ser cada viatge (en el sentit més caminador i en el més aranès de la paraula) com més va més lliures, i amb més capacitat de rebre d'ací i d'allà, dels propis i dels estranys, tot allò que ens faci servei i no pas nosa en el nostre camí cap a l'enteniment, o cap al no-res.

Free Blog CounterEnglish German Translation
Locations of visitors to this page Esta web apoia á iniciativa dun dominio galego propio (.gal) en Internet