Virxilio Viéitez, un fotògraf gallec a Catalunya

La plaga dels dies internacionals és com la del primer [aquí poseu-hi l’adjectiu o el substantiu que vulgueu] que arriba al cim de l’Everest. Es veu que el dia 18 de desembre és el “dia internacional del migrador”. En castellà en diuen “día internacional del migrante”; així, sembla que vulguin fer veure que tant se val si van o vénen, quan el problema, precisament, és el d’anar-se’n, el d’emigrar.

El govern espanyol va apuntar-se a aquest dia homenatjant el periodista asturià Manuel Maya i els fotògrafs gallecs Manuel Ferrol i Virxilio Viéitez, per l’aportació de la seva obra al coneixement del fenomen migratori. La secretària d’estat d’immigració i d’emigració va dir que hi ha un milió i mig de ciutadans que viuen fora d’Espanya. O bé es referia al milió i mig de gallecs que viuen fora de Galícia i es va descuidar els emigrants de la resta d’Espanya, o bé és que Espanya se segueix oblidant de Galícia.

La fotografia més famosa del primer dels fotògrafs homenatjats, Manuel Ferrol, que ha esdevingut una icona de l’emigració, és la d’un pare i un fill plorant al port de La Corunya mentre veuen com part de la seva família s’embarca cap a Amèrica.

Virxilio Viéitez, a més de fotògraf de l’emigració, també va ser emigrant. Va nèixer a Forcarei (Terra de Montes, Pontevedra) l’any 1930. Als 18 anys se’n va cap al Pirineu aragonès per treballar en la construcció de telefèrics i es comprar la primera càmera fotogràfica. S’hi engresca i l’any 1949 se’n va a Palamós, on fa d’ajudant del fotògraf Juli Pallí, de qui aprèn l’ofici.

L’any 1955 ha de tornar a Galícia perquè la seva mare ha emmalaltit, però no deixa la professió i l’any 1957 s’estableix com a fotògraf pels pobles de la seva comarca. Treballava sempre per encàrrec i feia fotografies de vetlles, casaments, comunions, o qualsevol moment que algú volgués recordar. A partir de l’obligatorietat de tenir carnet d’identitat, la dècada dels seixanta, fa fotografies de carnet de la gent de la comarca. Una de les fotografies més conegudes és la d’una dona asseguda al costat d’una ràdio. Aquesta dona va comprar-se la ràdio amb els diners que el seu fill li enviava des d’Amèrica i va fer-se retratar perquè el fill en tingués constància.

Com que ell era un fotògraf d’ofici i treballava per guanyar-se la vida, mai no s’havia preocupat de difondre la seva obra. Va ser la seva filla, Keta Viéitez, també fotògrafa, que en va recuperar els negatius i va organitzar una exposició per donar a conèixer l’obra del seu pare. Actualment hi ha un parell de llibres que recullen part de la seva obra, un d’editat pel Centro de Estudos Fotográficos de Vigo i l’altre a la col•lecció Photobolsillo. A Catalunya va arribar a publicar algunes fotografies a La Vanguardia —que li va dedicar un obituari—, però caldria mirar de recuperar i difondre la seva obra primerenca: els retrats de turistes que s’acostaven a la costa brava a començament dels anys cinquanta.